Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maireta i Seitó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maireta i Seitó. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 de març del 2022

ANTIGUES RIVALITATS SETMANASANTERES AL SERRALLO

 

Dualitat. La competència sana que avui mantenen el Gremi de Marejants i la Confraria de Pescadors al barri mariner del Serrallo havia tingut episodis intensos anys enrere

El Serrallo és un territori amb alt voltatge setmanasanter. El Gremi i la Confraria, marejants i pescadors, negres i grisos, escarabats i elefants, «negreros» i «uralites», els de can Llesques i els tallaorelles, són els múltiples i variats apel·latius per a les dues entitats d’aquest espai amb ADN propi, amb una rivalitat sorgida en la darrera postguerra, ara esdevinguda bon rotllo.

Seiem amb dues cares històriques del Gremi de Marejants i la Confraria de Pescadors: Josep Maixé Vicens, nascut el novembre de 1960, i Víctor Pomerol Español, del mateix mes de l’any següent. Som a les escales de l’església de Sant Pere del Serrallo, espai familiar on ambdós foren batejats i feren la primera comunió. Avui, dissabte, els armats del Gremi assagen en la plaça on ells jugaven a pilota, sota la mirada de veïnes com l’Adserana i la Xalé.

Víctor Pomerol 'Boles' i Josep Maixé 'Parchat' davant l'església de Sant Pere del Serrallo. Foto: Fabián Acidres


Un de la nissaga dels ‘Parchac’, l’altre de la dels ‘Boles’, han sortit des de petits a la processó del Sant Enterrament. Maixé, des de 1964; Pomerol, des de 1967. A més, el Víctor compleix 25 anys carregant el misteri de la Presa de Jesús, dels 30 que fa que és dut amb aquesta tècnica. «Mon tiet Alfredo i l’onclo Xato eren els que estiraven la família i la gent del Gremi», apunta el Josep.

El Sant Enterrament és el misteri titular del Gremi, hereu directe dels documentats el 1321 en l’entrada del braç de Santa Tecla: per una banda, els pescadors; per l’altra, els mariners i patrons de galeres, galiots, llenys, naus i altres navilis. La presa de Jesús o Petó de Judes ho és de la Confraria, originada després de la guerra civil i esdevinguda associació autònoma el 2009. Ambdós passos són de la postguerra: el primer, de 1942, amb imatges de vestir; el segon de 1956, de talla. El Gremi gestà un tercer, el Sant Sopar, el 1995.

 

Vella antítesi

«Ara tots tenim amics a l’altra entitat, però en temps anteriors no havia estat així i hi havia molta més rivalitat», assegura el Josep. «Abans de la guerra civil, el Gremi emparava la gent de la mar; després, quedà tocat i estancat, amb moltes penúries, però tot i així es creà el misteri que substituí el cremat», continua.

«A la gent gran no li agradà que després de la guerra es fes una nova entitat i no ho visqué bé», se sincera el Víctor. «L’home clau fou qui n’havia esdevingut patró major, Josep Placa Flos», en el càrrec entre 1945 i 1979. A més d’inaugurar el nou pòsit i les noves cases dels pescadors, «volgué fer una associació religiosa amb el pas corresponent, amb la condició que hi sortís sant Pere. El Pòsit movia molts diners».

Pomerol considera que «aleshores no tothom podia ser del Gremi; els mariners que havien progressat i esdevingut armadors no podien entrar-hi. En canvi, tot pescador era soci de la nova Confraria i podia anar amb el pas». Maixé discrepa: «el Gremi havia aglutinat tots els serrallencs perquè era la seguretat social antiga, amb metge inclòs. Ara bé, era una entitat estancada, que no havia evolucionat».

Placa buscà armadors descontents per articular la nova associació de Setmana Santa. «Era el pas dels traginers!», exclama Maixé. «També aplegava els peixaters que traginaven i venien el peix. Es van apuntar al carro guanyador. A més el Pòsit primer regalava les vestes perquè movia calers, i després passà a llogar-les».

Pomerol respon: «Els capitosts del Gremi es giraven d’esquena quan passava el nostre pas!». Una rivalitat entre armadors vells i nous, que feia que cada família s’alineés amb el Gremi o la Confraria. «Si un s’hagués passat als altres, l’haurien desterrat», apunta el Víctor.

 

Temps actuals

«Ara el que va a files de la processó és el que té fe, mentre que entre els portants dels passos es sumen els que ho fan per tradició familiar o per l’amistat gestada», apunta Pomerol. «El capatàs Ton Rodríguez, l’Albiol, els Mico, els Placa o Pitu Mosquits han estat essencials. Ara s’estan incorporant fills i nets dels primers portants, perquè els de dalt del pas sempre tenen la mateixa edat, però no els que anem a sota».

Per a Maixé, «el passos del Gremi sempre han mantingut el nucli d’aquí baix, el Serrallo. Joan Seritjol és l’ànima mater del Gremi, junt a la feina de la Patxitxa, Pataquet, Roc, els Mallol, els Xatos i Xates així com moltes més famílies dels portants». Falten 7 dies perquè els passos de la mar tornin al Serrallo, com a avantsala de la Setmana Santa tarragonina.


Publicat al Diari de Tarragona (27.03.2022)

dilluns, 21 de març del 2022

LA CREACIÓ DE LA BANDA DEL SORIA 9

 

Estructurada el 1852, fou la de major trajectòria en la composició de música processional de Setmana Santa


En la Quaresma de 2014 dedicàrem dues entregues al músic Josep Font Marimon (Puigcerdà o Lladó, 1839–Sevilla, 1898), pare de la música processional moderna de la Setmana Santa, encunyada a Sevilla després del seu pas per Tarragona amb la banda del regiment d’infanteria Soria núm. 9. Estudiàrem la presència de Font i de la banda a la nostra ciutat entre la tardor de 1864 i l’estiu de 1866, i entre l’estiu de 1868 i l’abril de 1871.

El 2021 es presentà el Llibre de l’avi Sardà. Dietari de la Tarragona del segle XIX (1835-1895), a cura de Jordi Drudis Lerín i publicat per Drudis i Virgili Editors. El gruix del text fou redactat per Josep Antoni Sardà i Portella (1790–1874). Conté noves informacions sobre rituals comunitaris i celebracions festives, fent aflorar bandes de música.

 

Bandes i actes cívics

Així n’apareixen de militars, algunes de les quals no referenciades abans: el 1835, la Música de la Legió Estrangera francesa i la del Batalló de Cristins, els partidaris de la reina regent Maria Cristina, que també fou documentada l’any següent; el 1836, la Música de la Guàrdia Nacional; i el 1843, la del regiment d’infanteria San Fernando 11.

Aquesta participà en actes cívics com la inauguració de l’Escola Normal, al desamortitzat convent de Sant Francesc, ara Arxiu Històric de Tarragona. El mateix 1843 coneixem la presència a Tarragona de cornetes, signe de la puixança progressiva d’aquest instrument en les formacions musicals.

També el 1843 l’Avi Sardà referencià «una Música complerta [de] paisans», integrada per 10 violins, 6 baixos, 3 clarinets, 3 flautes, 1 flautí, bombo, platerets i «lo demés ruido». La composició era anterior a la que estandarditzaran les bandes militars amb la reordenació de 1852, de la qual s’empeltaren les civils. Hi remarquem la presència no sols del vent i la percussió, sinó també de la corda, que desaparegué per influència militar.

Banda del regiment de Luchana (1911-1920) de la mateixa tipologia que la del Soria. Foto: Mariano Marsal Ferrate. Arxiu Lluís Bonancia. Tarragonavintage


El Soria 9 a Tarragona

El Llibre de l’Avi Sardà aporta una altra notícia, clau per a la música processional del conjunt de l’Estat. Precisament el 1852, dotze anys abans del que sabíem, el regiment Soria 9 ja estava destinat a Tarragona a la caserna de Sant Agustí, si més no des del febrer. La banda d’aquesta guarnició que feu estada en diferents places fortes fou clau en l’evolució de la música de Setmana Santa gràcies a Josep Font Marimon. Segons Didac Bertran i Manuel Gramunt a Los regimientos de guarnición en Tarragona, el Soria havia passat per Tarragona en la guerra del Francès el 1808 i havia fet estada entre 1828 i 1831, essent rellevat l’any següent. Aleshores, però, l’estructura de les bandes no estava definida com el 1852.

D’aquí la transcendència de la nova data. Segons unes fonts l’any següent, el 1853, i segons altres el 1854, Font ingressà com a voluntari i músic «educando» al Soria. Per a patrimoniomusical.com, aquest estava aleshores a la caserna de Figueres, d’on passà a València el 1856 on romangué un any aproximadament.

La banda de música que Font conegué s’havia acabat de fixar el 1852, estant a Tarragona, en 43 instrumentistes: requint, flautí, vuit clarinets, corneta principal o tenor, 3 cornetes primers, 3 cornetes segons, 2 trompes principals, 2 trompes primeres, trompa segona, 2 triscorns tenors, trombó principal, 2 trombons primers, 2 trombons segons, bombardí principal, bombardí primer, 2 bombardins segons, 2 bombardons o baixos, 2 tubes o baixos profunds, bombo, 3 platerets, redoblant i caixa.

Al Soria 9 Font desenvolupà la carrera artística i professional excel·lint com a intèrpret de trompa fins arribar a músic major o director el 1875, càrrec que exercí a Sevilla des de 1876 quan el regiment s’hi traslladà.


Publicat al Diari de Tarragona (20.03.2022)

dilluns, 14 de març del 2022

NOVA PEANYA I ORNAMENTS PER A L'AMARGURA

 

Reaprofitament. Internet a fet aflorar un mercat de compra venda de materials per a les processons de Setmana Santa


La Passió de Jesucrist és plena d’escenes tràgiques. Si hi ha una que colpeix per la humanitat és la conversa íntima i sagrada entre la Mare de Déu i sant Joan. Ella, Dolorosa sota l’advocació de l’Amargura, declara aquesta en el rostre. És l'amargor de la mare sense consol, reflectida en tantes dones ucraïneses aquests dies.

És la personificació de la dona afligida per un dolor molt punyent: la pèrdua d’un fill o filla. Pèrdua per la mort, com en el passatge de la Passió, o per la necessitat de lliurar el nen o la nena a algú que el socorri en terres llunyanes, amb la incògnita d’un futur molt incert. Crueltat avui televisada en directe.

Amb ella també es poden identificar les mares que han perdut fills per la pandèmia, l’altra plaga que ha engendrat aspror en massa cors enlloc d’endolcir-los. El rostre abatut de l’Amargura sintetitza tota l'amargor de les persones més acarnissadament ferides per la vida i alhora la dels humiliats.

Alguns membres de la junta del Buen Amor i l'Amargura amb un nou respirador. Foto: Alfredo Gonzàlez

 

Amargura tarragonina

La ciutat de Tarragona també té la seva, creada i cuidada amorosament pels confrares del Crist del «Buen Amor» i l’Amargura amb sant Joan evangelista. Un evangelista que no transcrigué la conversa sacra, com tampoc no ho feu cap dels altres tres evangelis canònics.

El denominat evangeli apòcrif de Nicodem, en versió tardomedieval, és la font que inspirà la conformació iconogràfica de la Passió tradicionalitzada. Explica que Joan veié la guàrdia amb Jesús pres, la seguí i, després, corregué a trobar la Mare que desconeixia els fets. Maria quedà transida de dolor, impossible d’encabir en el seu fràgil mocador, i, amb l’apòstol, Maria Magdalena, Marta i Salomé, es dirigí al carrer de l’Amargura. El diàleg tarragoní entre ambdós personatges compta enguany amb una nova peanya i amb una nova ornamentació tèxtil i d’orfebreria en la processó del Sant Enterrament. La confraria de què n’és cotitular els ha adquirit en el cada cop més freqüent mercat de materials per a la Setmana Santa, en aquest cas a l’Agrupación Parroquial de Nuestro Padre Jesús en su Prendimiento, del Puerto de Santa María, en terres gaditanes.

La peanya és d’alumini i, segons un dels capatassos de la confraria tarragonina, Óscar Medina Sánchez, «per tant, molt lleugera». «La confraria del Puerto necessitava millorar les talles, per la qual cosa ha buscat fons a partir de la venda de cert material», explica Ivan Medina, secretari dels andalusos tarragonins, en una conversa desenvolupada en acabar la junta conduïda pel president Raúl Sánchez durant un ennuvolat dissabte.

L’adquisició comporta que l’Amargura passi a ser traginada amb el sistema de «costal» en què els portants la carreguen sobre el dors del coll, com la confraria ja realitza amb el Crist, enlloc de la tècnica de ganxos exteriors i homes de l’interior suportant el pes sobre les espatlles. El canvi permet sumar tres portants més, de manera que l’entitat desfilarà amb dues quadrilles de 20 i 24 homes, respectivament, en els passos de Crist i de l’Amargura.

La reforma també ha comportat l’adquisició d’ornamentacions tèxtils, amb quatre respiradors de bella factura, brodats en daurat i amb cinc ovals en cada lateral i tres en el frontal i la part posterior. Milloren la ventilació en la zona de treball dels portants. Els faldons també procedeixen del Puerto i són blaus, cromatisme molt marià.

Seguint el costum del sud, les imatges de l’Amargura i sant Joan quedaran guarnides amb sis noves gerres per a les flors, dues noves tulipes o «guardabrisas» en lèxic confrare de Cadis o Sevilla –làmpades de vidre amb cera natural–, quatre gerres procedents del pas anterior, del qual també s’ha aprofitat dos canelobres de cua i el martell o «llamador».

Publicat al Diari de Tarragona (13.03.2022)

diumenge, 6 de març del 2022

PROTOCOLS DE PASSOS TARRAGONINS I ANDALUSSOS

 

Descansos. Mentre la Junta d'Andalusia no planteja parar cada cert temps, a Tarragona es demana cada 10 minuts


Dimarts a la mitjanit vam entrar en el temps quaresmal que condueix a la Setmana Santa. Els congregants de la Sang havien complert dies abans el ritual, que enguany era més transcendent pel context pandèmic, d’aprovar la sortida de la Processó del Sant Enterrament. L’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa havia presentat un protocol anticovid per als assaigs dels passos, elaborat per la Xarxa Sanitària Santa Tecla.

Si bé la Generalitat no ha donat cap directriu restrictiva per als participants en processons ni en l’àmbit del culte ni en el cultural, és lloable que l’Agrupació hagi apostat per augmentar la seguretat dels participants, com la Junta de Andalusia. Aquesta ha comptat amb un Comitè d’Experts, més enllà que dos hospitals públics –Virgen Macarena i Virgen del Rocío, de Sevilla– realitzen un estudi empíric conduït per persones amb la doble condició de capatassos de misteri i professionals mèdics.

Recomanacions

Només ens podem moure en el terreny de les recomanacions, com ha fet Andalusia, perquè la llei sanitària catalana tampoc no estableix cap limitació als participants. Això sí, com han experimentat altres àmbits com el casteller, els consells augmenten el grau de prevenció.

Analitzem què s’ha recomanat a Andalusia i què a Tarragona. En el cas andalús, ens centrem en els passos en què com a Sevilla, Jerez, Còrdova, Cadis o Granada els «costaleros» van a sota i no en els que són duts sobre barres o braços externs a l’estil de Màlaga. En aquest segon context les circumstàncies són més favorables.

Andalusia i Tarragona coincideixen en no permetre persones amb simptomatologia covid, realització de la prova diagnòstica prèvia, utilització de mascareta FFP2, evitar faldons en els passos, no beure aigua fins que es surti de sota o reduir els dies de proves. També demanen que es desinfectin els elements de contacte amb el misteri, abans i després de l’assaig, amb gel hidroalcohòlic. A Andalusia, s’explicita que la desinfecció sigui amb guants i mascareta.

Allí també s’exclou els «costaleros» que hagin estat contactes estrets amb un positiu en la quarantena. Alhora es demana la mascareta en els trajectes en què les quadrilles van juntes a peu, en cotxes o en transport públic cap a l’assaig o de retorn, així com que les reunions prèvies o posteriors dels integrants siguin a l’aire lliure o en locals amb ventilació òptima.

La ventilació sota els passos de Setmana Santa, objectiu prioritari. Foto del 2018 (Pere Ferré)

 

Prevencions extres

Hi ha entitats o ciutats andaluses que van més enllà. La confraria de la Yedra, de Jerez, instal·là aparells purificadors d’aire sota el pas, mesura que l’Ajuntament de Cadis intenta aplicar, si bé el Consell de germandats considera que l’aixecament de faldons és suficient. Compten amb l’homologació del Misteri de Sanitat i amb número de registre sanitari, tenen una efectivitat del 99% i una acció desinfectant tant a l’aire com en superfície.

Per la seva banda, Tarragona contempla mesures addicionals a les andaluses. Els portants hauran de descansar sortint del pas cada deu minuts; i evitaran esmorzars post assaig. La limitació del temps sembla vinculada al límit fixat per als castells, establert en quinze minuts.

Malgrat això, no existeix cap evidència científica que en manifestacions on el contacte és estret, com en les pinyes dels castells, s’hagin produït contagis si s’han seguit els protocols de test, mascareta i higiene de mans, com avalaren la prova pilot de Sant Joan a Valls, els pilars de Sant Fèlix a Vilafranca i el protocol per Santa Tecla a Tarragona, o les actuacions de la tardor en diferents places. La limitació dels 10 minuts fa inviable la sortida de les processons al carrer perquè desapareixeria qualsevol mena de ritme en la itinerància. Temps de reflexió.


Publicat al Diari de Tarragona (06.03.2022)

diumenge, 7 de novembre del 2021

DEU ANYS D'UN WEB SETMANASANTER DE GAMMA EXTRA

 

Tarragona és una ciutat sorprenent on trobem escenaris que no tenen comparació arreu. És el cas de la informació on line d’una de les celebracions més nostrades: la Setmana Santa de Tarragona. El 7 de novembre de 2021 es compleixen deu anys de l’existència del web que Daniel Pallejà Blay va crear i que ha esdevingut el recurs on line més complert sobre els nostres dies de Nissan.  Com ell mateix afirma: el portal independent de la Setmana Santa tarragonina.

Si vostès el xafardegen, hi trobaran respostes a pràcticament tot allò que vulguin conèixer sobre la Setmana Santa de Tarragona, així com imatges excepcionals que ell ha atresorat, moltes de les quals amb el color sípia prova de la seva antiguitat. El Dani l’ha gestat des d’un doble vessant. Per una banda, l’experiència des de dins, en tant que germà natzarè i confrare de la Sang, dues de les entitats amb majúscules de la festivitat i de la nostra ciutat. Per altra, des de la feina rigorosa de buidatge bibliogràfic i d’aportació de notícies extretes de la premsa i d’altres fonts documentals.

L’autor ha suplert l’absència, imperdonable, d’informació al web de l’Ajuntament de Tarragona i també al del Patronat de Turisme. Des d’un malentès progressisme esquerrà, aquesta institució ha cercat un distanciament progressiu cap a una manifestació patrimonial que els nostres avantpassats ens han llegat. Una de tantes errades en la gestió del nostre patrimoni, monumental i immaterial, de manera que uns elements que són actius potencials malden per la seva dignitat. Només cal recordar l’episodi de la torre de la Minerva d’aquest estiu o el que avui mateix han hagut de patir els castellers per la manca d’ambulàncies suficients en la diada batejada com la de la represa i que ha hagut de ser aturada una estona llarga.

El Dani Pallejà és un dels tarragonins pencaires i independents que, amb la seva feina discreta i continuada, han fet i fan possible que Tarragona no perdi els arrels i que ha suplert amb el seu coneixement i esforç la manca d’inversió dels qui en tenen l’obligació, com bé es demostra observant tantes altres localitats veïnes i llunyanes, i comparant la feina que hi fan els servidors públics d’aquelles en comparació del que succeeix a casa nostra. En aquest sentit, només cal veure la transcendència humana, social, religiosa, institucional i mediàtica que ha tingut les darreres setmanes la sortida extraordinària de Nuestro Padre Jesús del Gran Poder de Sevilla per visitar alguns dels barris més desfavorits no sols de la seva ciutat sinó del conjunt de l’Estat.

Ell és una de les persones que citen la procedència de les seves fonts bibliogràfiques i documentals, que les reelaboren i les treballen. Persones que tenen respecte absolut per allò que comenten. Persones que han invertit hores i hores de les seves vides per allò que els apassiona. Persones rigoroses que parlen del que realment entenen perquè ho viuen des del cor, no com a mercenaris. Persones que sumen des de la diversitat i de la pluralitat i no des de l’exclusió de parers diferents als seus. De ben segur que cadascun de vostès en podria apuntar d’altres en el seu entorn immediat.

El Dani té una altra virtut. Quan preguntes qualsevol dubte, ell es presta a l’ajut, amb la voluntat que el resultat sigui el més reeixit possible, en benefici de la seva estimada passió i de les entitats a què altruistament pertany. Aquesta generositat és una virtut que cal reivindicar perquè en els temps actuals és ben escassa. La del Dani ho és en dues de les accepcions de la paraula: la de l’abundància en la informació i la dels nobles sentiments que l’acomboien.

Per tot plegat, si a vostès els arriben aquestes línies i encara no coneixen el seu web, no dubtin a tafanejar-lo perquè els ben asseguro que aprendran un munt de detalls de la història de la processó del Sant Enterrament, de la Setmana Santa sencera i de Tarragona. Una experiència absolutament enriquidora. Per molts anys, Dani!

dimecres, 7 d’abril del 2021

EL SECRET MÉS BEN GUARDAT DELS MAREJANTS

 

Innovadors. El 1858 el gremi de Marejants creà un nou model de misteri de Setmana Santa, més frontal per encabir-hi més imatges


La Societat Marítima i Protectora, coneguda a Tarragona com el Gremi de Marejants i al Serrallo senzillament com el Gremi, és una entitat senyera de la Setmana Santa i commemora els 700 anys de la primera referència als seus antecessors. El 1321 no sortien per Setmana Santa sinó en l’entrada del braç de santa Tecla, arribat d’Armènia. La mar figurà amb dues banderes diferents: una de pescadors i l’altra de mariners i patrons de galeres, galiots, llenys, naus i altres navilis.

La incorporació a la processó es produí en l’etapa en què la Sang l’obrí a altres corporacions gremials, entre 1698 i 1758, en el seu cas després de la guerra de Successió. El 1715 a la confraria de Sant Pere i Sant Andreu de pescadors s’hi agregà la germandat de Sant Pere Nolasc per al rescat de captius. Des d’aleshores han custodiat misteris amb l’escena del Sant Enterrament. Entre 1716 i 1718 mariners i pescadors eren el 22,2% de la població activa.

 

Part Alta marítima

El 1739 es traslladaren del convent dels jesuïtes de la Rambla Vella cap al cenobi agustí de la plaça del Rei, on romangueren fins a 1817. Entre 1739 i 1742 esdevingueren els mantenidors de la flama de la Passió a la plaça del Rei perquè s’estava reedificant la Casa de la Sang, derruïda el 1723. El 1759 els navegants o mariners de la Mare de Déu de la Candelera i de Sant Elm també arribaren al mateix convent agustí. Pervivien, doncs, les dues confraries medievals de la mar.

Amb l’establiment en una única seu es reforçà el vessant nàutic d’un eix de la Part Alta: la plaça del Rei, carrer de Sant Pere, Peixateries Velles i carrer de la Mercè. Aquest eix no havia exclòs que, ja en temps medievals, altres oficis haguessin tingut carrers i sectors propis en aquesta banda dreta del carrer Major.

Arran dels estralls de la guerra del Francès, el Gremi hagué de tallar de nou un misteri, encarregat a l’escultor tarragoní Vicent Roig Besora Vicentó (1762-1837), estrenat el 1826 i format per cinc imatges de vestir, més que la resta de passos. Això li conferí un volum escènic d’especial importància. Tres dècades després, el 1858, ja mort l’autor i com explicava el coetani Joan Aulestia, es reformà totalment i les figures arribaren a set, tal com mostren les fotografies del segle XX.

El 1858 el misteri del Sant Enterrament del Gremi de Marejants revolucionà l'estètica de la Processó | Arxiu Setmana Santa TGN - Anys 30.

 

Eufòria econòmica

En aquella dècada d’eufòria econòmica els pescadors i mariners comptaren amb colla castellera pròpia de nou pisos entre el 1854 i el 1859. El 1855 representaven l’11,06% de la població activa, tot i que els pagesos, rivals tant en la quotidianitat com en els castells, ascendien al 23,34%. Segons l’arxiver municipal Francesc de Paula Salas, el misteri remodelat del gremi de mar s’havia de desmuntar al carrer de la Mare de Déu del Claustre on existia un dels onze arcs –el d’en Salvi– que havien travessat la via pública, perquè no passava sencer. Un gran enrenou que feu que fos enderrocat a finals de 1860.

En el primer ordre processional conservat, de 1863, i publicat en aquest “Diari”, figuren amb la denominació marejants, provinent de l’accepció nàutica de marejar, és a dir, canviar de direcció una vela orientant-la segons els vents: «El gremio de mareantes, con su pendonista y el paso del Entierro, llamado “misterio de los pescadores”, al que seguirá una música». És la primera identificació dels mots pescadors i marejants per Setmana Santa.

El misteri de 1858 pervisqué fins a la guerra civil de 1936. Havia establert una morfologia innovadora amb majors dimensions. La frontalitat i el necessari nou sistema de càrrega foren imitats per la Germandat de Jesús Natzarè en el seu pas titular el 1907. El supervivent misteri natzarè és l’hereu directe del dels Marejants de 1858. 


Sabíeu que...

El tarragoní Edu Comelles posa música a la Setmana Santa de Zamora

La Setmana Santa de Zamora és festa d’interès turístic internacional. La Junta Pro Semana Santa acaba de presentar un magnífic treball audiovisual que s’apropa des d’una perspectiva contemporània a aquest patrimoni immaterial. Les imatges del sevillà David Jiménez flirtegen amb la música del tarragoní arrelat a València Edu Comelles.  www.altares.gallery

 

El bloc de Daniel Pallejà compleix deu anys de bona feina

En uns moments en què circulen certs productes d’escassa qualitat documental sobre el nostre patrimoni immaterial, aquest bloc sobre la Setmana Santa de Tarragona de Daniel Pallejà Blay segueix sent una mostra de tot el contrari. Enguany compleix deu anys de molt bona feina que forneix d’informació acurada la celebració gran de la primavera. 


La front page del web municipal no se’n recorda de Setmana Santa

Que Diumenge de Rams el web de l’Ajuntament no col·loqués entre els 17 bànners rotatoris cap sobre la Setmana Santa és un menyspreu a una part significativa de la població. Mostra manca de respecte per l’equip de govern (ERC-En Comú-Podem) cap a un dels actius patrimonials de la ciutat. Tot el contrari del que s’estila a altres localitats.


Publicat al Diari de Tarragona (3.4.2021)

            

dilluns, 29 de març del 2021

REVIVAL DELS RETALLABLES DE PAPER

 

Ambivalència. Creats com joguines o objectes per a l'entreteniment, també atresoren un alt valor com a eines pedagògiques 


Em diuen els meus amics Montse i Jaume que les pàgines del Diari segueixen sent magnífiques perquè els calçots estiguin a punt. És una de les utilitats de la premsa en paper, millor un cop llegida. Hi ha qui, a l’inici del confinament, apilava rotatius per si s’acabava el paper higiènic. Altres rememoraren que havien estat els primers fulls usats al vàter, un avenç respecte a eines prèvies més rudimentàries. Aquí el primer paper higiènic i el més venut fou el de l’elefant vermell imprès en un embolcall de cel·lofana, fabricat per Papelera Española. Era de color marró amb una cara setinada i una altra aspra.

Ja veuen, en l’era de les noves tecnologies i les pantalletes, la manca de paper despertà unes pors curioses. Conciliant-lo amb els nous temps, el tarragoní Joaquim Nolla Solé reivindica un altre ús històric i ben diferent del paper. Enamorat de tot allò que porti la T i/o la Tau de Tarragona, enguany ha ideat fins a tres retallables diferents vinculats a la Setmana Santa. Sí, retallables de paper o cartolina, servits en làmines, que molts vam conèixer perquè les nostres germanes o amigues vestien nines, o perquè els nens podien construir exèrcits de soldadets.

Joaquim Nolla i Elvira Ferrando amb els retallables editats per la Germandat de l'Ecce Homo | Foto: Pere Ferré

 

Paper per jugar

El paper com a joguina ha existit sempre que hi ha hagut persones creatives i material disponible per gestar il·lustracions. Així s’han utilitzat figures de paper en rituals a les cultures asiàtiques durant molts segles. Per exemple, els balinesos han fabricat titelles d’ombra amb cuir i paper des d’abans de Crist. Una antiga cerimònia de purificació japonesa, documentada a l’any 900 segons el nostre calendari occidental, incloïa una figura de paper semblant a un quimono que es col·locava en una barca del mateix material en un mar fictici.  Però el punt de partida dels retallables amb la morfologia de làmina fou al Regne Unit a finals del segle XVIII.

«M’agraden els retallables», diu Nolla. «Jo, que porto els nanos nous, no entenia com el seguici popular en tenia, i en canvi, el pas de l’Ecce Homo, amb què surto fa vint anys, no en disposava». Per això, aquest farmacèutic de professió, amb base al barri de Sant Pere i Sant Pau, i pessebrista d’afició gestà el 2018 el retallable del misteri de la germandat a què ha dedicat un quart de segle.

 

Sacs protagonistes

Enguany fa la segona passa i continua el conjunt amb la banda de sac de gemecs i timbals que l’acompanya en les processons del Dolor i del Sant Enterrament, Dimecres i Divendres Sant respectivament. «El secret d’un retallable és que sigui senzill de muntar», continua aquest home nascut el 1964. «Les il·lustracions originals les creo el triple de grans que el retallable final».

La presidenta de l’entitat, Elvira Ferrando, considera que «la suma dels sacs de gemecs i els timbals és indestriable de la nostra germandat i del nostre misteri, perquè no sols enriqueix el panorama sonor de la Setmana Santa sinó que encaixa amb el brandar específic del nostre pas». El Quim expressa que «com a portant els timbals et marquen el ritme, però agraeixes molt sentir la tonada musical dels sacs».

Per a l’Elvira, «escoltar els sons d’aquesta banda en el tram final de la processó a la baixada de la Pescateria és molt especial i em posa la pell de gallina». Per a Nolla, «lliga molt amb l’escenari de la Part Alta i ens fa diferents». Com ell mateix confessa, «de petit ja m’encantaven els passos i quan acompanyava l’avi, forner al carrer Sant Llorenç, a la missa a la veïna església dels pagesos, jo badava amb la Pietat i el Sant Sepulcre». Potser per això, enguany també ha creat aquest darrer per al Gremi de Pagesos i el misteri de la Verònica per als Natzarens, obres que s’estan presentant aquests dies. 


Sabíeu que...

Els portants nous dels passos són objecte de bromes 

Quan s’estrenava, l’avui veterà portant de l’Ecce Homo, Joaquim Nolla, fou convocat pel seu capatàs a les 8 del matí un diumenge a la plaça dels Carros. La sorpresa arribà quan veié passar una altra confraria, que l’informà que aquella zona no era l’habitual de l’Ecce Homo sinó que havia d’anar a la plaça del Rei i la Part Alta. Bon humor.

 

A diferència de 2020, la Setmana Santa obre els temples 

Si hi ha una entitat molt castigada per les suspensions són les Senyores de la Soledat. El 2018 i 2019 les adversitats meteorològiques; i el 2020 i 2021, la covid, han provocat que no surti la seva processó de Dissabte Sant. Ara bé, enguany aquest dia mantenen a la catedral, 11 h, l’oració de la Corona Dolorosa, probablement originària del segle XVII.


Publicat al Diari de Tarragona (28.3.2021)

            

dimarts, 23 de març del 2021

LA PIETAT SEGONS PILAR ORTIZ

 

Precursora. El primer pas amb què els Pagesos tarragonins concorregueren a la processó fou el d'aquesta advocació mariana  


Em trobo amb la senyora Pilar a l’església gòtica de Sant Llorenç, amb l'autenticitat pròpia de les coses discretes. Conscient que el 1306 s’hi establí un dels priorats eclesiàstics de la ciutat, al qual s'arribava pels carrerons de la memòria, plens d’una simfonia d'olors, sorolls i colors. Sense perdre gens el classicisme que custodia des de fa set segles el Gremi de Pagesos, la Pilar Ortiz de Paz porta lligada a la corporació des de 1998.

Hi feu cap per casualitat. Filla de pare català i mare gallega, havia nascut el 1940 a Barbens, a l’Urgell. El primer contacte amb Tarragona fou quan vingué a estudiar per presentar-se a oposicions a l’administració. El 1998 una amiga li deixà la vesta dels Pagesos. Després fou presidenta de la secció de Senyores de la Pietat i ara vocal de culte de la corporació de Sant Llorenç, alhora que actua d’enllaç entre la junta general i la de la Pietat.

Pilar Ortiz amb el pas de la Pietat | NICOLAS MOULIN

 
Divendres Sant

Viu amb intensitat el Divendres Sant. «De bon matí obrim l’església perquè hi ha el Monument visitat des del vespre anterior. A les 11 h fem l’ofici, al final del qual repartim farigola que els agremiats han collit», relata. «Un cop s’acaba, la Tecla Amigó de la floristeria Romeu posa les flors als misteris». El guarniment de la Pietat és molt especial. «Els pagesos li regalen els lliris. Abans els portaven de casa Ferran i avui ho fa la persona que succeí la família en la finca». La seva blancor s’associa a la puresa.

«A la tarda tornem aviat perquè els portants treuen els passos fora. Aleshores es prepara l’escala d’espelmes que il·luminen el sant Crist de les Senyores que queda a l’altar. Quan la processó passa per davant, m’emociono», explica. El seu cor té un lligam molt especial amb la Mare de Déu de la Pietat.

«La mirada de la imatge és preciosa i irradia el sentiment patit. Penso en el que suposa ser mare i tenir el fill mort als braços», diu commoguda mirant el grup escultòric dissenyat pel modernista Josep M. Jujol. L’expressivitat traspua un dolor amarg que li fa ocupar un lloc destacat en la iconografia tarragonina. «A mi se’m va morir un fill», em confessa. Durant segles la implementació i extensió d’aquesta advocació anava unida a una esperança de vida molt més baixa i una mortaldat infantil gran.

 

Dones molt valentes

«Quan vaig anar a Jerusalem, vaig viure molt el camí del Calvari. Acompanyant la Mare de Déu en la processó per la Part Alta, l’escenari me’l recorda. Em sento molt protegida», explica amb sinceritat. La Pilar va a la fila esquerra a prop de la Pietat. «M’agrada la processó al carrer del Claustre i a la baixada de la Misericòrdia. La Rambla em sobra».

El temple on som compta amb una altra dona clau: «La Magdalena va ser molt atrevida i avançada, perquè ajudà econòmicament Jesús». I amplia la mirada a la resta de dones dels darrers moments de la Passió: «Al peu de la creu hi havia dones. Havien de ser molt valentes. Tots els apòstols, excepte sant Joan, van desaparèixer».

Expressa «la sorpresa davant que la Magdalena fos la copatrona dels Pagesos i que presidís l’església, perquè és estranya la preponderància femenina». La capella de l’antic gremi d’hortolans i bracers conté joies artístiques, com el retaule dedicat a ella o la relíquia de sant Llàtzer, que aquest cap de setmana, com cada diumenge previ a Rams, presidirà la missa de difunts de la corporació agrícola.

He tingut la Pilar en alta consideració per ser afectiva, senzilla i amable, per pertànyer a aquest tipus de gent que et fa la vida més agradable només amb la salutació. Avui, enmig de la fatiga pandèmica que patim, he gaudit del privilegi que m'expliqués els seus records, aquestes vivències que fan única a una agremiada. 


Sabíeu que...

La Generalitat segueix sense pla de represa per a la cultura popular

Que a mitjans de març la Conselleria de Cultura de la Generalitat comparegui per anunciar el pressupost que destina a les entitats és d’agrair. Ara bé, la manca d’un pla de represa de  la cultura popular segueix posant de manifest que van tard i que han deixat aquest segment a la cua del Departament. Prenguin nota d’experiències municipals de 2020.


Carles Baches i Drudis i Virgili Editors escalfen motors de cara a Sant Jordi

Aquest cap de setmana es presenta Fent camí tarragoní, una antologia de 25 textos escrits per Carles Baches Pla i publicats per Drudis i Virgili Editors. L’aparició en les prèvies de la Setmana Santa té tot el sentit del món perquè aquesta temàtica passeja per l’obra, al costat de la literatura tradicional dels goigs, temes forts de l’autor.


Publicat al Diari de Tarragona (21.3.2021)

            

diumenge, 14 de març del 2021

L'ESPERANÇA DE LES DUES PUNXADES

 

Captius. Enguany la guàrdia hebrea no només ha fet pres a Jesús en l'hort de Getsemaní sinó també a la Setmana Santa i a nosaltres  


El 14 de març de 2020, ara fa un any, vam entrar en una nova dimensió: la del confinament de la nova era covid. Amb contundència, sense embuts, la plaga coronavírica ens mostrà la nostra insignificança com a éssers en aquest planeta. No s’havia patit una epidèmia en un segle, des de la mal denominada grip espanyola, i només la recordaven alguns llibres d’història.

El continu increment de contagis i víctimes mortals també ens apropava a la darrera gran tragèdia que havien viscut les àvies i els avis més grans: la guerra civil. Tot i això, una velleta sàvia em digué amb veu fluixeta: «Però és molt diferent perquè aleshores els morts els veies al carrer». Alguns recordàvem els orientals al metro de Barcelona amb mascareta, o una visita al Japó amb prou gent amb idèntica peça. Aquí ningú dels que cobren per això no havia recomanat que, igual que tenim l’aigua oxigenada, el Betadine o les tiretes a la farmaciola, en compréssim alguna, per si un cas.

 

Quotidianitat anhelada

Des d’aleshores han anat quedant comptes pendents. Potser alguns es resoldran. D’altres ja han quedat trencats eternament perquè els protagonistes han marxat. Hem esdevingut orfes de la pell, del contacte, del copet a l’esquena, de les abraçades, del pit ofert a qui necessita consol davant el dolor, dels petons de salutació, comiat, amistat o amor. Molts adolescents i joves pensen que els han robat una etapa de la vida. Entre els més grans, els supervivents no s’imaginaven aquesta vellesa.

Tram fundacional de la Processó del Sant Enterrament amb els penitents | Foto: Pere Ferré | DT

Vivim en un país on el calendari festiu marca ritualment l’any. Són moments de compartir, de trobar-se en família o en comunitat. De sobte, tot això tampoc no es podia materialitzar. Les aglomeracions, les multituds, són un ecosistema en què el coronavirus se sent molt còmode. Sant Josep i les falles valencianes fou la primera gran celebració cancel·lada. Però a escala global, ho fou la Setmana Santa.

Enguany les processons tampoc no sortiran al carrer però hi haurà litúrgia amb fidels, visites a les imatges i actes culturals en moltes localitats, també a Tarragona gràcies a l’esforç de les entitats. A diferència de 2020, la Setmana Santa existirà més enllà dels cors dels creients. Al costat de les confraries, aquesta Quaresma al Diari els intentem explicar allò que després no existirà amb plenitud. Vivim una absència com les patides per altres generacions anteriors en guerres com la dels Segadors, de Successió, del Francès o la civil espanyola; o en les pestes pretèrites i els còleres del XIX.

 

Flames persistents

He tafanejat fotografies en blanc i negre d’abans de la guerra civil, amb una plaça del Rei plena de misteris, d’homes preparats per carregar-los, de caps coberts amb mocadors, gorres i barrets, de nenes i nens juganers o en braços de la mare, de curiosos que miren la càmera del fotògraf, de cucurulles i collets de ruixa en amable conversa, de tarragonines i tarragonins endiumenjats per a un gran moment.

Després, les fotos postconflicte bèl·lic, també en blanc i negre. Als carrers de la Part Alta conviuen més caps descoberts i molts menys barrets, moltes dones endolades i molts homes amb ‘trajo’ i corbata, balcons i finestres repletes d’ulls àvids de processó, la cera perfumant la nit de Nissan, les flames il·luminant les imatges.

Entre l’abans i el després es perderen moltes vides i molt de patrimoni. Un esquinç terrible. Però uns nous nens hi tornaren a somriure. Els carrers buits i castigats tornaren a esperar que les confraries els trepitgessin. Els balcons tornaren a estar plens. I a tot arreu tornava a haver-hi persones que estimaven el que havien estimat els avantpassats i el que ara nosaltres estimem.

Res no s’apaga definitivament. Són massa plenituds gaudides pels que durant cinc segles ens han precedit perquè res les pugui aniquilar. Sempre hi haurà una nena o un nen que notarà com la mà de la mare o del pare, de l’àvia o de l’avi, potser d’una tieta o un tiet, o d’un germà o germana més gran, l’agafa amb força i li explica que venen els armats, el nom de cada misteri, el sentit dels improperis...

Manllevo una de les darreres frases del programa de TV3 Al cotxe que vaig sentir al doctor Pere Domingo, cap clínic de Malalties Infeccioses i coordinador de la covid a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona: «L’esperança són dues punxades». Un metge dels que escoltes i t’inspira confiança i realisme.


Sabíeu que...

La xifra de 1321 té una vinculació amb la Passió de Jesús

La distància que la tradició assignà al camí que Jesucrist recorregué entre el palau de Pilat i el Calvari a Jerusalem és de 1.321 passes —gairebé un quilòmetre—. La xifra coincideix amb la de l'any en què el braç de santa Tecla arribà a Tarragona des d'Armènia quan participaren els balls dels pescadors, dels hortolans i de patrons i mariners.


11 milions d’euros no eviten que la subvenció baixi al 35%

No entenem com un govern municipal amb un romanent econòmic positiu d’11 milions d’euros redueix el pressupost per a les entitats de Setmana Santa i el deixa en un 35%. Una actitud ben diferent de la de consistoris amb celebracions destacades com Sevilla (1 milió d’euros, 200.000 d’ells per a actes culturals) o altres properes com la de Valls (100%).

Pau Ricomà i Carla Aguilar | Foto: R. Segura | ACN

Encara es conserva una creu del primer via crucis de 1521

El breu que diumenge vam incloure sobre el 5è centenari del primer via crucis a l’Estat el 1521 ha despertat interès.

Afegim-hi un detall. Encara es conserva una creu d’aleshores: la creu de guia de la germandat sevillana de penitència del Crist de la Corona, que surt Divendres de Dolors. És una cessió de la Casa de Medinaceli a l’entitat. 



Fotografies de la Creu de Guia de la Casa de Medinaceli | Fotos ABC.es


Publicat al Diari de Tarragona (14.3.2021)

            

dilluns, 8 de març del 2021

LA CUCURULLA EN L’ALMANAC SENTIMENTAL TARRAGONÍ

 

Misteriosa. La cucurulla és una peça icònica de la Setmana Santa que imprimeix a les processons un caire de certa intigra. 


Cada Divendres Sant les cucurulles reviuen el temps antic de Tarragona, detingut en un ritus que va camí dels cinc segles. Enguany, de nou, no podrà ser. Les caputxes de les bullangues han substituït les cucurulles, mascaretes que paradoxalment no es podran usar. 

La cucurulla fa que els penitents i els confrares no tinguin edat. Només si no duen guants, les mans deixen intuir si és un o una jove o un avi o àvia. Això sí, la mateixa cucurulla amb un to més o menys viu en confessa la longevitat, que no sempre ha de ser la mateixa de qui la porta.

Hi ha nissagues que han vist com els avis, les padrines, els pares, les mares, s’han posat la vesta i la cucurulla a casa. Alguns en silenci. D’altres acompanyats per la joia familiar. Algunes han llegat les vestes de pares a fills, de manera que cada Divendres Sant el ritu permet que la sang llunyana revisqui en noves generacions.

Els de la cucurulla i la vesta amb cua negres, planxades per mans maternals, amb les cinc llagues vermelles de sang al pit, són una estampa antiga que el temps no ha espatllat. Són les més primitives cucurulles de la Sang, custòdia de la processó del Sant Enterrament.

Però n’hi ha d’altres també negres, com les dels Natzarens, germandat que des de 1903 plantà la seva dignitat confrare als carrers amb bones formes; les dels Marejants, hereus dels gremis de la mar de 1321, o les del Descendiment. D’altres són granes, amb l’Ecce Homo;  les nombroses grises amb els Maginets que baixen, atribolats, del Calvari; les blau grisoses de la confraria de Pescadors; les blanques de la Passió; les de setí morat del «Buen Amor» i l’Amargura...

1820. Tarragona atresora una il·lustració bicentenària de cucurulles.
Estampa de la Sang. Impremta i llibreria d'Andreu Granell | Arxiu Daniel Pallejà


Etimologia oblidada

El mot cucurulla ve del llatí cuculla, capulla, amb la c canviada en p per un creuament amb cappĕllu, capell o barret, és a dir, amb modificació de l’arrel per motius onomatopeics i expressius. La capulla és la caputxa, la peça de roba de forma cònica, adherida a un hàbit religiós o a una peça d'abric, i que cobreix el cap.

L’historiador Emili Morera descriví la composició de les primeres processons tarragonines quan es feien Dijous Sant. Els deixuplinants, que es flagel·laven públicament amb assots, hi assistien amb vestes i cogulla blanques. L’investigador situa una espasa vermella, brodada o pintada, al frontal de la cucurulla com a icona de la màxima deixuplina. En canvi, els confrares de llum duien vesta i cucurulla negra.

Com recullen Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, al Diccionari català-valencià-balear, el mot cogulla, que Morera emprava com a sinònim de capulla o caputxa,  al Camp de Tarragona tenia un sentit més ampli de vesta guarnida amb capulla molt aguda per a les processons de Setmana Santa.

L’ús de la cucurulla comportà una semiòtica important. Segons el Tesoro de la lengua castellana o espanyola, de Sebastián de Covarrubias, el 1611, la Inquisició espanyola, òrgan comú a la Corona catalanoaragonesa i a la de Castella,  imposava a les persones que complien penitència pública per expiar les culpes un «sanbenito», una mena de sac que cobria la part superior del cos, i una cucurulla de cartró. La Inquisició havia estat creada el 1478 pel rei Ferran el Catòlic per combatre els jueus.


Prohibicions diverses

El 1675 els penitents madrilenys protagonitzaren tants excessos que el Consejo de Castilla ordenà que portessin la cara descoberta. L’ordre es repetí ben aviat, sota el govern borbònic de Felip V. Afectà les germandats de tot l’estat, i impedí que sortissin de nit. Hi hagueren excepcions com la del Silencio, la més antiga de Sevilla, que registrà en els anals la processó de 1718 «a las dos de la madrugada del Viernes Santo, pues ninguna otra hermandad tiene permiso para salir de noche y menos con las caras tapadas».

A Tarragona també s’obligà a circular amb llum diürna –com el 1769 amb l’arquebisbe aragonès Juan Lario, i el 1793, 1795 i 1797 amb el vilanoví Francesc d’Armanyà–; i s’insistí en la prohibició de dur la cara tapada. Els recordatoris continus evidencien, però, que les confraries discrepaven. Com succeí amb el Silencio sevillà que, en paraules de José Blanco White a les Cartas de España de 1822, «goza del privilegio de recorrer la ciudad de madrugada ... [con] un largo velo o antifaz que cae desde lo alto de una especie de sombrero cónico o capirote de tres pies de alto», la Sang tarragonina continuà amb la cucurulla.

Poc abans, el 1820 observem l’ús de cartrons per donar-li forma que, com la vesta, es confeccionava amb ruan negre. És el primer cop que apareix el mot ruan, conegut a Catalunya a mitjans del segle XVI, aplicat a les vestes tarragonines, com a teixit prim d’empesa tenyida i cilindrada perquè resulti fina, també usat per a cobrellits, cortines i folradures. El ruan negre és icònic a les confraries més antigues i serioses.

La penitent, el confrare, arriben a casa, es descobreixen i, amb el cabell planxat per la cucurulla, respiren amb el convenciment d’haver complert el ritus atàvic. Un dels que teixeixen aquesta Tarragona profunda que assaborim.


Sabíeu que...

Es compleixen 500 anys de la importació del via crucis

L’aristòcrata Fadrique Enríquez de Ribera, marquès de Tarifa i Avançat Major d'Andalusia, importà de Terra Santa un fonament de la Setmana Santa: el via crucis. Es realitzà al palau denominat Casa de Pilat, a Sevilla, el 1521, i des de 1529 entre aquest i la Cruz del Campo imitant els 997 m existents entre el pretori de Ponç Pilat i el Calvari.


Les cucurulles són de cartró o més modernament de reixeta

Les cucurulles de tota la vida són de cartró recobertes de tela. Històricament en venien les papereries, tot i que hi havia qui se les confeccionava ell mateix. Alguns, per evitar que la suor la desfés o que impregnés la roba, cosien una badana o tira de pell al front. Modernament s’han introduït d’altres de reixeta, que transpiren més.


Publicat al Diari de Tarragona (7.3.2021)