Captius. Enguany la guàrdia hebrea no només ha fet pres a Jesús en l'hort de Getsemaní sinó també a la Setmana Santa i a nosaltres
El 14 de març de 2020,
ara fa un any, vam entrar en una nova dimensió: la del confinament de la nova
era covid. Amb contundència, sense embuts, la plaga coronavírica ens mostrà la
nostra insignificança com a éssers en aquest planeta. No s’havia patit una
epidèmia en un segle, des de la mal denominada grip espanyola, i només la
recordaven alguns llibres d’història.
El continu increment de
contagis i víctimes mortals també ens apropava a la darrera gran tragèdia que
havien viscut les àvies i els avis més grans: la guerra civil. Tot i això, una
velleta sàvia em digué amb veu fluixeta: «Però és molt diferent perquè
aleshores els morts els veies al carrer». Alguns recordàvem els orientals al
metro de Barcelona amb mascareta, o una visita al Japó amb prou gent amb
idèntica peça. Aquí ningú dels que cobren per això no havia recomanat que,
igual que tenim l’aigua oxigenada, el Betadine o les tiretes a la farmaciola,
en compréssim alguna, per si un cas.
Quotidianitat anhelada
Des d’aleshores han
anat quedant comptes pendents. Potser alguns es resoldran. D’altres ja han
quedat trencats eternament perquè els protagonistes han marxat. Hem esdevingut
orfes de la pell, del contacte, del copet a l’esquena, de les abraçades, del
pit ofert a qui necessita consol davant el dolor, dels petons de salutació,
comiat, amistat o amor. Molts adolescents i joves pensen que els han robat una
etapa de la vida. Entre els més grans, els supervivents no s’imaginaven aquesta
vellesa.
 |
| Tram fundacional de la Processó del Sant Enterrament amb els penitents | Foto: Pere Ferré | DT |
Vivim en un país on el calendari festiu marca ritualment l’any. Són moments de compartir, de trobar-se en família o en comunitat. De sobte, tot això tampoc no es podia materialitzar. Les aglomeracions, les multituds, són un ecosistema en què el coronavirus se sent molt còmode. Sant Josep i les falles valencianes fou la primera gran celebració cancel·lada. Però a escala global, ho fou la Setmana Santa.
Enguany les processons
tampoc no sortiran al carrer però hi haurà litúrgia amb fidels, visites a les
imatges i actes culturals en moltes localitats, també a Tarragona gràcies a
l’esforç de les entitats. A diferència de 2020, la Setmana Santa existirà més
enllà dels cors dels creients. Al costat de les confraries, aquesta Quaresma al
Diari els intentem explicar allò que després no existirà amb plenitud. Vivim
una absència com les patides per altres generacions anteriors en guerres com la
dels Segadors, de Successió, del Francès o la civil espanyola; o en les pestes
pretèrites i els còleres del XIX.
Flames persistents
He tafanejat
fotografies en blanc i negre d’abans de la guerra civil, amb una plaça del Rei
plena de misteris, d’homes preparats per carregar-los, de caps coberts amb
mocadors, gorres i barrets, de nenes i nens juganers o en braços de la mare, de
curiosos que miren la càmera del fotògraf, de cucurulles i collets de ruixa en
amable conversa, de tarragonines i tarragonins endiumenjats per a un gran
moment.
Després, les fotos
postconflicte bèl·lic, també en blanc i negre. Als carrers de la Part Alta
conviuen més caps descoberts i molts menys barrets, moltes dones endolades i
molts homes amb ‘trajo’ i corbata, balcons i finestres repletes d’ulls àvids de
processó, la cera perfumant la nit de Nissan, les flames il·luminant les
imatges.
Entre l’abans i el
després es perderen moltes vides i molt de patrimoni. Un esquinç terrible. Però
uns nous nens hi tornaren a somriure. Els carrers buits i castigats tornaren a
esperar que les confraries els trepitgessin. Els balcons tornaren a estar
plens. I a tot arreu tornava a haver-hi persones que estimaven el que havien
estimat els avantpassats i el que ara nosaltres estimem.
Res no s’apaga
definitivament. Són massa plenituds gaudides pels que durant cinc segles ens
han precedit perquè res les pugui aniquilar. Sempre hi haurà una nena o un nen
que notarà com la mà de la mare o del pare, de l’àvia o de l’avi, potser d’una
tieta o un tiet, o d’un germà o germana més gran, l’agafa amb força i li
explica que venen els armats, el nom de cada misteri, el sentit dels
improperis...
Manllevo una de les
darreres frases del programa de TV3 Al cotxe que vaig sentir al doctor Pere
Domingo, cap clínic de Malalties Infeccioses i coordinador de la covid a
l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona: «L’esperança són dues
punxades». Un metge dels que escoltes i t’inspira confiança i realisme.
Sabíeu que...
La xifra de 1321 té una
vinculació amb la Passió de Jesús
La distància que la tradició
assignà al camí que Jesucrist recorregué entre el palau de Pilat i el Calvari a
Jerusalem és de 1.321 passes —gairebé un quilòmetre—. La xifra coincideix amb
la de l'any en què el braç de santa Tecla arribà a Tarragona des d'Armènia quan
participaren els balls dels pescadors, dels hortolans i de patrons i mariners.
11 milions d’euros no
eviten que la subvenció baixi al 35%
No
entenem com un govern municipal amb un romanent econòmic positiu d’11 milions d’euros
redueix el pressupost per a les entitats de Setmana Santa i el deixa en un 35%.
Una actitud ben diferent de la de consistoris amb celebracions destacades com Sevilla
(1 milió d’euros, 200.000 d’ells per a actes culturals) o altres properes com
la de Valls (100%).
 |
| Pau Ricomà i Carla Aguilar | Foto: R. Segura | ACN |
Encara es conserva una creu del primer via crucis de 1521
El
breu que diumenge vam incloure sobre el 5è centenari del primer via crucis a l’Estat
el 1521 ha despertat interès.
Afegim-hi
un detall. Encara es conserva una creu d’aleshores: la creu de guia de la
germandat sevillana de penitència del Crist de la Corona, que surt Divendres de
Dolors. És una cessió de la Casa de Medinaceli a l’entitat.
Publicat al Diari de Tarragona (14.3.2021)
