Misteriosa. La cucurulla és una peça icònica de la Setmana Santa que imprimeix a les processons un caire de certa intigra.
Cada Divendres Sant les cucurulles reviuen el temps
antic de Tarragona, detingut en un ritus que va camí dels cinc segles. Enguany,
de nou, no podrà ser. Les caputxes de les bullangues han substituït les
cucurulles, mascaretes que paradoxalment no es podran usar.
La cucurulla fa que els penitents i els confrares no
tinguin edat. Només si no duen guants, les mans deixen intuir si és un o una
jove o un avi o àvia. Això sí, la mateixa cucurulla amb un to més o menys viu en
confessa la longevitat, que no sempre ha de ser la mateixa de qui la porta.
Hi ha nissagues que han vist com els avis, les
padrines, els pares, les mares, s’han posat la vesta i la cucurulla a casa.
Alguns en silenci. D’altres acompanyats per la joia familiar. Algunes han
llegat les vestes de pares a fills, de manera que cada Divendres Sant el ritu
permet que la sang llunyana revisqui en noves generacions.
Els de la cucurulla i la vesta amb cua negres,
planxades per mans maternals, amb les cinc llagues vermelles de sang al pit,
són una estampa antiga que el temps no ha espatllat. Són les més primitives
cucurulles de la Sang, custòdia de la processó del Sant Enterrament.
Però n’hi ha d’altres també negres, com les dels
Natzarens, germandat que des de 1903 plantà la seva dignitat confrare als
carrers amb bones formes; les dels Marejants, hereus dels gremis de la mar de
1321, o les del Descendiment. D’altres són granes, amb l’Ecce Homo; les nombroses grises amb els Maginets que baixen,
atribolats, del Calvari; les blau grisoses de la confraria de Pescadors; les
blanques de la Passió; les de setí morat del «Buen Amor» i l’Amargura...
 |
| 1820. Tarragona atresora una il·lustració bicentenària de cucurulles. Estampa de la Sang. Impremta i llibreria d'Andreu Granell | Arxiu Daniel Pallejà |
Etimologia oblidada
El mot cucurulla ve del llatí cuculla, capulla, amb la c canviada en p per un creuament amb cappĕllu, capell o barret, és a
dir, amb modificació de l’arrel per motius onomatopeics i expressius. La
capulla és la caputxa, la peça de roba de forma cònica, adherida a un hàbit
religiós o a una peça d'abric, i que cobreix el cap.
L’historiador Emili Morera descriví la composició de
les primeres processons tarragonines quan es feien Dijous Sant. Els
deixuplinants, que es flagel·laven públicament amb assots, hi assistien amb
vestes i cogulla blanques. L’investigador situa una espasa vermella, brodada o
pintada, al frontal de la cucurulla com a icona de la màxima deixuplina. En
canvi, els confrares de llum duien vesta i cucurulla negra.
Com recullen Antoni M. Alcover i Francesc de Borja
Moll, al Diccionari
català-valencià-balear, el mot cogulla,
que Morera emprava com a sinònim de capulla o caputxa, al Camp de Tarragona tenia un sentit més
ampli de vesta guarnida amb capulla molt aguda per a les processons de
Setmana Santa.
L’ús de la cucurulla comportà una semiòtica important.
Segons el Tesoro de la lengua castellana
o espanyola, de Sebastián de Covarrubias, el 1611, la Inquisició espanyola,
òrgan comú a la Corona catalanoaragonesa i a la de Castella, imposava a les persones que complien
penitència pública per expiar les culpes un «sanbenito», una mena de sac que
cobria la part superior del cos, i una cucurulla de cartró. La Inquisició havia
estat creada el 1478 pel rei Ferran el Catòlic per combatre els jueus.
Prohibicions diverses
El 1675 els penitents madrilenys protagonitzaren tants
excessos que el Consejo de Castilla ordenà
que portessin la cara descoberta. L’ordre es repetí ben aviat, sota el govern borbònic
de Felip V. Afectà les germandats de tot l’estat, i impedí que sortissin de nit.
Hi hagueren excepcions com la del Silencio, la més antiga de Sevilla, que registrà
en els anals la processó de 1718 «a las dos de la madrugada del Viernes Santo, pues
ninguna otra hermandad tiene permiso para salir de noche y menos con las caras tapadas».
A Tarragona també s’obligà a circular amb llum diürna –com
el 1769 amb l’arquebisbe aragonès Juan Lario, i el 1793, 1795 i 1797 amb el
vilanoví Francesc d’Armanyà–; i s’insistí en la prohibició de dur la cara
tapada. Els recordatoris continus evidencien, però, que les confraries discrepaven.
Com succeí amb el Silencio sevillà que, en paraules de José Blanco White a les Cartas de España de 1822, «goza del
privilegio de recorrer la ciudad de madrugada ... [con] un largo velo o antifaz
que cae desde lo alto de una especie de sombrero cónico o capirote de tres pies
de alto», la Sang tarragonina continuà amb la
cucurulla.
Poc abans, el 1820 observem l’ús de cartrons per donar-li
forma que, com la vesta, es confeccionava amb ruan negre. És el primer cop que
apareix el mot ruan, conegut a
Catalunya a mitjans del segle XVI, aplicat a les vestes tarragonines, com a
teixit prim d’empesa tenyida i cilindrada perquè resulti fina, també usat per a
cobrellits, cortines i folradures. El ruan negre és icònic a les confraries més
antigues i serioses.
La penitent, el confrare, arriben a casa, es
descobreixen i, amb el cabell planxat per la cucurulla, respiren amb el
convenciment d’haver complert el ritus atàvic. Un dels que teixeixen aquesta
Tarragona profunda que assaborim.
Sabíeu que...
Es compleixen 500 anys de la importació
del via crucis
L’aristòcrata Fadrique Enríquez de Ribera, marquès de Tarifa
i Avançat Major d'Andalusia, importà de Terra Santa un fonament de la Setmana
Santa: el via crucis. Es realitzà al palau denominat Casa de Pilat, a Sevilla,
el 1521, i des de 1529 entre aquest i la Cruz
del Campo imitant els 997 m existents entre el pretori de Ponç Pilat i el
Calvari.
Les cucurulles són de
cartró o més modernament de reixeta
Les cucurulles de tota la vida són de cartró
recobertes de tela. Històricament en venien les papereries, tot i que hi havia
qui se les confeccionava ell mateix. Alguns, per evitar que la suor la desfés o
que impregnés la roba, cosien una badana o tira de pell al front. Modernament
s’han introduït d’altres de reixeta, que transpiren més.
Publicat al Diari de Tarragona (7.3.2021)
