LA CONFRARIA DE JESÚS NATZARÈ 1872-1892

Per Daniel Pallejà Blay

Una de les imatges devocionals més populars i arrelades a la història de la Setmana Santa tarragonina és la de Jesús Natzarè. A través del Llibre d’Actes del Consell de la Ciutat, sabem que aquesta devoció arrenca l’any 1698, quan la Confraria de Santa Llúcia de mestres corders construeix el pas de Jesús amb la creu a coll, més conegut aleshores com el Porta Creu i sol·licita poder treure’l en públic a la Processó de Dijous Sant.

També coneixem, a través de diversos articles històrics publicats en els diversos programes i opuscles de les confraries de la nostra ciutat, que l’acompanyament de la imatge de Jesús Natzarè pels carrers de Tarragona ha estat molt divers, des de la Confraria de Santa Llúcia, passant pel gremi dels boters, menestrals, artesans i els alumnes del Col·legi Tarragona. Finalment l’any 1903 es funda la Reial Germandat de Jesús Natzarè, germandat que fins al dia d’avui s’encarrega d’acompanyar dita imatge. El pas de Jesús Natzarè ha anat variant al llarg dels anys, ja que l’inicial Porta Creu, que era venerat a l’antic Convent de Santa Clara i al qual quan sortia en processó se li incorporava també la figura de la Verònica, va ser destruït l’any 1811 durant l’assalt napoleònic a la nostra ciutat. Posteriorment s’aconseguí que un Natzarè que veneraven els Pares Franciscans al seu convent de la Rambla Vella fos cedit per poder treure’l al carrer i acompanyar-lo a les nostres processons passionals. Aquesta segona imatge del Natzarè, coneguda popularment pels tarragonins com el Jaiet, també patí la mateixa sort que el primer, ja que l’any 1936 va ser cremat juntament amb totes les imatges que es conservaven dins l’església de Natzaret. L’actual, obra de Salvador Martorell i cisellat l’any 1940, va ser incorporat al conjunt escultòric de Josep Rius, que es realitzà l’any 1907 i que sortosament es va salvar de ser destruït en els mateixos fets.

Jesús Natzarè. Anys 30. Arxiu Daniel Pallejà

En aquest article, però, vull fer ressò d’una entitat que acompanyà també aquesta imatge a l’últim terç del segle XIX: la Confraria de Jesús Natzarè.

Malauradament, el 21 de juliol del 1936 no només es perderen les imatges processionals de les nostres confraries, gremis, congregacions i germandats sinó que foren destruïts també tots els arxius que es custodiaven en les seves seus i locals assaltats aquella fatídica tarda-vespre. Per tant, avui dia existeixen poques fonts documentals o arxius d’abans del 1936 que puguin ser consultats i que ens ajudin a poder descobrir noves dades històriques i potser encara desconegudes de la història de la nostra Setmana Santa.

En aquest sentit, la premsa tarragonina pot ésser una bona font d’investigació. La digitalització de les capçaleres de la premsa tarragonina, que ens ofereixen les dues hemeroteques existents a la ciutat, ens ajuda a trobar petites notes perdudes en el temps que, talment com un trencaclosques, ens permeten completar aquesta història.

Anem al tema en qüestió, objectiu d’aquest article. Entre aquestes petites notes de la premsa, en trobem una publicada al Diario de Tarragona del 25 de març del 1875 en què se’ns diu que «hasta ahora no han podido vencerse las dificultades que impiden la asistencia a la procesión del Viernes Santo de los pasos del Ecce-Homo y el de Jesús Nazareno, continuando sin embargo la junta directiva de la Congregación de la Purísima Sangre practicando vivas gestiones para conseguir que asista a lo menos una de dichas imágenes, en cuya empresa creemos que saldrá airosa, aunque los obstáculos con que tropieza son algo difíciles de vencer, pues consisten en la disolución de las cofradías que tenían a su cargo aquellos pasos».

Sabem que després de l’exclaustració de les ordres religioses i els convents del 1835, la imatge del Natzarè va passar a ser venerada a la Catedral juntament amb la talla de l’Ecce-Homo. Més tard, concretament l’any 1863, aquesta imatge va tornar a la renovada església parroquial de Sant Francesc, i, quatre anys més tard es traslladà a Natzaret per ordre de l’Arquebisbe Fleix i Solans i a petició de la Congregació de la Sang –tenint en compte que la imatge no tenia acompanyament estable i alguns anys fins i tot no arribà a desfilar. L’església de Natzaret és el lloc on es va venerar fins al 1936.

La nota no és molt precisa, però deixa entreveure que existeix una confraria que fins aleshores acompanyava el Natzarè, igualment com fa referència a la de l’Ecce-Homo, confraria de la qual sí se’n té constància documental. Però davant de certs dubtes de si seria una confraria o un gremi el que l’acompanyés, sis dies després i en el mateix Diario de Tarragona es publica una nota que diu que «se nos ruega hagamos constar que no es exacto lo que se nos dijo de no poder asistir a la procesión del Viernes Santo los pasos del Ecce-Homo y de Jesús Nazareno, en razón de estar disueltas las cofradías a que aquellos pertenecen, pues dichas cofradías existen, animadas del mismo espíritu de devoción que en sus primeros días, y si últimamente no han concurrido al expresado acto, ha sido porque en los tres años últimos no se habían realizado las cuotas mensuales para hacer frente a los cuantiosos gastos de su asistencia a la procesión».

Conclusions que podem extreure d’aquesta nota: primer se’ns diu que en ambdues confraries feia tres anys que els seus membres no pagaven les seves quotes. Per tant, la suposada confraria de Jesús Natzarè la podríem datar almenys tres anys enrere, això és el 1872. Podria ser ben bé que la seva data de fundació fos encara més antiga, una data compresa entre els anys 1867 i 1871, però això no ho podem confirmar, de moment.

El que sí sabem és que els primers anys de la dècada dels 70 del segle XIX van ser molt difícils. L’any 1873 es va proclamar la Primera República Espanyola, i el 1874 va tenir lloc l’aiguat de Santa Tecla, que va deixar molta misèria a la ciutat. En aquests dos anys no es va celebrar la processó del Divendres Sant, i possiblement per aquest motiu els membres de les confraries de l’Ecce-Homo i del Natzarè no pagaren les seves quotes.

En segon lloc, podem concloure que la nota ha estat publicada per exprés desig de les confraries implicades en veure anunciada la seva desaparició. Per tant, si la confraria que acompanya el Natzarè fos un gremi, com per exemple el d’Artesans, Boters o Menestrals, aquesta nota també ho hauria aclarit.

A la premsa ja no trobem cap més referència o nota que ens aporti més llum al tema fins al 1876. El 31 de març apareix una nota publicada també al Diario de Tarragona que ens informa que «según nuestras noticias la procesión del próximo Viernes Santo promete estar muy lucida. Los pasos que están a cargo de los gremios de labradores y mareantes, así como las hermandades del Ecce-Homo y Nazareno concurrirán a dicho acto». Aquí ja veiem clarament com es diferencien els gremis de les hermandades; per tant, ja podem dir que existí una confraria que es feia càrrec del pas Jesús Natzarè, tot i que no tenim clar el seu nom, si era Hermandad, Cofradía...

Jesús Natzarè. Anys 30. Arxiu Daniel Pallejà

La següent notícia periodística que trobem és del 23 d’abril de 1882, publicada al diari La Opinión. «Hoy, a las diez y media, en la iglesia de Nazareth, la Cofradía de Jesús Nazareno, junto con el Colegio de Tarragona, costeará un oficio cantado, predicando el muy Iltre. Sr. Dr. D. Juan Bautista Grau, Canónigo y Vicario general del Arzobispado».

Ara sí que ja trobem definitivament confirmada l’existència de la Confraria de Jesús Natzarè. Cal indicar també que el Col·legi de Tarragona, junt amb membres de la Confraria, acompanyà aquells anys el pas de Jesús Natzarè a la processó. Segurament la Confraria de Jesús Natzarè tenia pocs membres associats i decidí convidar el Col·legi per tal de donar el major esplendor possible a l’acompanyament de la imatge. Cal remarcar i recordar que un dels professors del Col·legi de Tarragona, que participava i acompanyava la imatge era Ramón Salas i Ricomà, fundador de l’actual Reial Germandat de Jesús Natzarè. La seva gran devoció per la imatge del Natzarè estava molt arrelada a la família gràcies a la seva mare, aquella nena de nou anys que l’any 1835 salvà la imatge de la seva segura destrucció. Convidat, doncs, el Col·legi de Tarragona per la Confraria de Jesús Natzarè, Ramon Salas es bolcà plenament a donar lluïment i esplendor a l’acompanyament de la imatge per part de l’alumnat i professorat de la institució escolar. Ja la premsa de l’any 1877 destaca que la comitiva que acompanyava el pas de Jesús Natzarè va ser una de les més concorregudes. Tots els alumnes de primera i segona ensenyança anaven amb túnica de vellut i gorgera. S’hi van comptar fins a 80 participants, entre alumnes, membres de la Confraria de Jesús Natzarè, pendonistes, majorals i representants.

En el Diario de Tarragona del 22 de març del 1883 llegim que «A la procesión del Viernes Santo asistirá también este año el Colegio de Tarragona acompañando el paso del Nazareno en unión con la hermandad que tiene por protector a la expresada imagen, tres de cuyos individuos, D. José Arti, D. Francisco Cabré y D. Ramon Pelegrí, serán mayorales, y los pendones correrán a cargo de los alumnos del indicado colegio, llevando el de segunda enseñanza los Sres. D. Juan Maní Ferré, D. José Llevat Mariné y D. Jacinto Pamies Espinós; y el de primera, los señoritos D. Roque Montagut Pijoan, D. Juan Monté Cots y D. Manuel Corbella Ginivar; representantes del pendón de segunda enseñanza, D. José Solá Rovira y D. Manuel Roig Guasch, y del de primera, D. José Masvidal Guinovart y D. Ramon García Molas».

Les últimes notícies que fan referència a la Confraria de Jesús Natzarè surten publicades al Diario de Tarragona. La primera el 20 de maig de 1883, una petita nota que ens informa que «Con objeto de renovar la junta de gobierno, la Cofradía de Jesús Nazareno celebrará hoy, a las tres y media de la tarde, junta general ordinaria en uno de los salones de las Casas Consistoriales». I l’última és del 29 de març de 1892: «En la Junta general que celebró anteayer la Cofradía de Jesús Nazareno se acordó concurrir este año con dicho paso a la procesión del Viernes Santo, a cuyo fin prociedóse después al nombramiento de pendonistas, mayorales y administradores, siendo elegidos los señores siguientes: Pendonistas: D. Juan Pelegrí, D. Carlos Espinach y D. Rosendo Ros. Mayorales: D. Ramon Altés, D. Tomás Clivillé y D. Sebastian Solé. Administradores: D. Vicente Balcells, D. Juan Vidal, D. Antonio Albareda y D. José Ros».

Arribaren moments difícils per a la Confraria de Jesús Natzarè. Segurament entre els anys 1893 i 1894 es dissolgué la confraria, ja que l’any 1894 el pas desfilà entre les fileres dels  penitents amb improperis de la Sang, que recordem que era la propietària de la imatge des de l’any 1867. El 1895, en junta general de la Congregació de la  Puríssima Sang, s’aprova la confecció d’una nova túnica per a la imatge.

Un apunt final: Ramon Salas i Ricomà, veient que la imatge de Jesús Natzarè tornava a passar per problemes d’acompanyament, decidí fundar l’any 1903 la Germandat de Jesús Natzaré. Però no ho féu com una refundació de l’antiga Confraria de Jesús Natzarè, ja que en els estatuts que presenta a l’arquebisbat per procedir a la seva aprovació, titula la nova entitat com a “Hermandad de devotos del Santo Nazareno”. El mateix arquebisbe recomana canviar aquest nom pel de “Hermandad de Jesús Nazareno”, perquè segons l’escrit d’aprovació final dels estatuts «el título de Santo Nazareno no es muy común en el  lenguaje cristiano».

Amb aquest petit article he volgut donar a conèixer l’existència, en l’últim terç del segle XIX, de la Confraria de Jesús Natzarè, predecessora de l’actual Reial Germandat de Jesús Natzarè. Aquest escrit ens confirma que encara avui dia hi ha certs aspectes històrics de la nostra Setmana Santa que estan per descobrir.

Fonts Consultades:

- ARXIU DE PREMSA: Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona; Hemeroteca Tarragona Fundació Catalunya – La Pedrera; Consulta de les capçaleres següents: Tarragona- Diario de Tarragona i La Opinión, del 1870 al 1903

- JUAN SALVAT BOVÉ. La Real Hermandad de Jesús Nazareno (1903-1953). Opuscle Reial Germandat de Jesús Natzarè. Setmana Santa, Tarragona 1953

- JOSEP MARIA GIBERT I FORTUNY. 1903, fundació de la Germandat. La denominació proposada i l’aprovada. Opuscle Reial Germandat de Jesús Natzarè. Setmana Santa, Tarragona 2003

HISTÒRIA DE LA SETMANA SANTA. TARRAGONA RÀDIO

La nostra Setmana Santa està declarada Festa d’Interès turístic Nacional per la Generalitat, i ara opta ser-ho també a nivell estatal. Què té per a merèixer aquest reconeixement? Actualment, tenim actes, com la Processó del Sant Enterrament, que atrau milers de persones, a banda d’altres 3.000 que hi participen. Un acte que transcorre per un marc incomparable, com ho és tot el patrimoni del Cas Antic de la ciutat. Sempre ha estat així la nostra Setmana Santa? Sempre hi ha hagut els mateixos participants i actes? Quan es va originar? Sempre hi han pres part homes i dones per igual? 

El Blog de la Setmana Santa TGN us ofereix l'arxiu sonor del programa 'Tarragona Història' emès durant la passada Setmana Santa a Tarragona Ràdio. És un diàleg entre l’historiador, Josep Ignasi Boada -president de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa del 2001 al 2008- i l’arqueòleg municipal i actual Majoral del Pas del Sant Sepulcre, Joan Menchón. 

UN REMOT PRECEDENT DE L'ESMENDADA DELS MAREJANTS

Per Francesc Gómez Masdeu

Col·laborador de 'Setmana Santa TGN'

Un dels actes que en els darrers anys s'han incorporat a la Setmana Santa de Tarragona, per iniciativa del Gremi de Marejants, és l'anomenada "Esmendada". Es tracta d'una paraula d'origen mariner que significa desplaçament d'un lloc a altre. Així doncs, l'Esmendada seria en aquest cas el desplaçament dels dos misteris del Gremi fins l'entrada de Casa Castellví, a la Rambla Nova, d'on tradicionalment surten el Divendres Sant per ser recollits pels armats de la Sang. Aquest trasllat es fa amb acompanyament dels grups de timbalers i dels propis armats, causant la natural expectació entre les moltes persones que aquells moments transiten pels carrers del centre.

Ecce-Homo (1804-1917)
Arxiu Francesc Gómez

Esmendada de Dijous Sant. 2014
Foto Daniel Pallejà

Doncs res nou sota el sol: Ja l'any 1859 trobem documentat un acte de les mateixes característiques. El "Diario Mercantil de Avisos y Noticias" del dia 20 d'abril d'aquell any , informa que el pas de l'Ecce-Homo va ser traslladat processionalment la nit anterior (Dimarts Sant) des de la Catedral, on era venerat, fins a una casa del Cós del Bou on quedava dipositat per sortir a la processó. Acompanyat de gran nombre d'atxes i d'una música, va passar per la Rambla a l'hora que estava més concorreguda, causant una notable sorpresa entre els vianants. L'acte es qualifica d'innovació, la qual cosa fa suposar que no s'havia fet anteriorment, i no sabem si es va tornar a fer, doncs no ha quedat constància en anys posteriors.

Si més no, una curiositat que ens suggereix que, a l'hora de crear nous actes, potser valdria la pena explorar en el passat i recuperar algunes activitats desaparegudes que potser en l'actualitat podrien tenir plena vigència, com és el cas.

LES MANAIES CUSTODIAVEN EL REDEMPTOR

Per Jordi Bertan, gestor cultural

Col·laborador de 'Setmana Santa TGN'

El primer Capità Manaies d'imatge coneguda fou en Plàcid, d'ètnia gitana
Foto: Vallvé, 1914. Cedida pel Centre d'Imatges de Tarragona / l'Arxiu 

A Tarragona, la primera notícia d’un grup de soldats romans amb el seu capità en la processó del Sant Enterrament, celebrada antigament Dijous Sant, pertany al 1758, segons la junta de la Congregació de la Sang del 19 de febrer de l’esmentat any. Formaren dotze soldats amb el ‘Capità Manaia’. Ja apareix en aquests moments inicials el mot ‘Manaia’ per referir-se al cap d’aquesta tropa processional. El nom és directament lligat a les armes –les manaies o alabardes – que aleshores duien els integrants d’aquesta corporació. Així, el primer ús documentat de ‘manaies’ aplicat al conjunt de romans processionals es fa a Besalú, la Garrotxa, poc abans, el 1742. A la localitat gironina de Verges encara avui els soldats de Roma són denominats en femení –amb el localisme «les manages»–, ja que el mot també els prové de la mateixa arma que havien usat i que en aquesta vila empordanesa encara apareix en fotografies dels anys quaranta del segle passat.

Segons el Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll, etimològicament procediria del mot italià ‘mannaia’, que també vol dir ‘destral’. La manaia o alabarda consisteix en una tardana modificació de la llança, que sembla haver estat importada a Occident de la Xina en el segle XV. És una pica, de ferro punxegut i tallant,  de 1,80 m a 2,40 m. El ferro, a més de la fulla recta, té altres de laterals de formes variades. La més senzilla adopta la forma d'una destral, d'una banda, i de punta, pel costat oposat. No se’ns escapa la interrelació entre l’alabarda –combinació entre llança i destral– i el mot que en les comarques gironines identificaria tradicionalment els armats del cicle de la Passió i a bona part de Catalunya i a Tarragona el capità.

Segons el mateix diccionari, el mot antic per designar la destral seria ‘manaire’. Són diversos els documents que ho testimonien, com Lo crestià –del frare franciscà gironí Francesc Eiximenis, al  XIV– o un de la vila mallorquina de Pollença del 1435. Així, ‘manaire’ procediria del llatí ‘securis manuaria’, pròpiament ‘destral de mà’. El prestigiós lingüista Joan Coromines explicita que era usada “en les grans cerimònies i processons religioses d’Itàlia, com a atribut dels soldats romans que menaren el Redemptor al suplici”, fet que “fou imitat en altres països de la cristiandat; i, entre nosaltres, especialment en processons ciutadanes de Setmana Santa, en què aquestes comparses de la desfilada, duent la destral, reberen ells mateixos el nom de manaia”.

Guàrdia d’honor

Inicialment els manaies o alabarders eren soldats armats amb alabarda que constituïen un cos de l’exèrcit professional. La seva missió era derrocar als genets i rematar-los en el sòl. També es van mostrar molt eficaços en els combats cos a cos. Al XV i XVI van tenir l’època d'esplendor fins a la invenció de les armes de foc, moment en què van deixar d'existir com a tropa de guerra. En els segles posteriors la funció fou protocol·lària, d'escorta de sobirans, nobles i papes, denotant la qualitat i importància dels personatges a què custodiaven. Per extensió, les companyies d’alabarders van complir la missió de guàrdia d'honor en processons patronals, Setmana Santa i Corpus Christi, per existir una caserna o per ser creades per a aquesta finalitat per les mateixes confraries, com en el cas dels armats.

L’alabarda, que encara és pròpia dels armats de la Sang de Reus, dels de Constantí i dels centurions mallorquins de Son Carrió, o d’altres territoris peninsulars com Andorra i Borja –Aragó–; Cartagena –Múrcia–; Palenciana –Còrdova–; i Azuaga i Burguillos del Cerro –Extremadura– és un element no únicament estètic sinó que amaga l’origen del nostrat mot ‘Capità Mania’.

Article publicat al Diari de Tarragona dissabte 5 d'abril de 2014 a la pàgina ‘Maireta i seitó’

EL SÍPIA DE LA BANDA DEL SORIA 9

Per Jordi Bertran, gestor cultural

La banda del regiment d'infanteria Soria núm. 9, a què pertanyia el català Josep Font Marimon, va ser clau en el desenvolupament de la música de processó per a la Setmana Santa. Abans de la destinació final a Sevilla el 1876, havia estat en diferents localitats en curts períodes. Entre 1857 i 1862, passà per Granada, Cádiz, Melilla i Málaga, ciutat on Font coneixeria la seva dona i s’hi casaria el 1862. Després, el Soria romangué a Catalunya fins a 1871, i a les Balears fins a 1873. El regiment i Font serien a Tarragona en dos períodes: un entre la tardor de 1864 i l’estiu de 1866, i l’altre entre l’estiu de 1868 i l’abril de 1871. La banda i Font com a intèrpret de trompa eren sota la batuta de Carlos Pintado Argüelles, nascut a Oviedo el 1833, director des de 1861 i molt estimat a Tarragona, en paraules del ‘Diari’.

Les bandes de música marcaven el pas a misteris històrics com
l'Enterrament, d'Isidre Espinalt de 1712-13
Foto Vallvé, 1925. Cedida pel Centre d'Imatges de Tarragona/L'Arxiu

La música del Soria s’integrà en la societat i la festa tarragonina del vuit-cents. Assajava a la caserna de sant Agustí i assistia als oficis de l’església veïna on ara s’exposaran els passos. La banda complia funcions militars a la guarnició i en espais públics com la Rambla de sant Joan –la Nova–, o saludava el governador militar en celebracions a la seva residència. Els migdies dels diumenges de tardor i primavera oferia concerts al passeig de Santa Clara –les Palmeres–, com per Pasqua de 1865, i els vespres de l’estiu i Santa Tecla els alternava amb la plaça de la Font. També tocava al Teatre Principal, a la Rambla Vella, on el repertori era simfònic i operístic. Va intervenir en l’entrada de l’arquebisbe Francesc Fleix el 1865,  i va festejar les corts constituents el 1869. Sobta la presència al viàtic general que surt de la catedral l’abril del 1865, i passa per les cases dels malalts. Alhora se la requeria fora, com a la Festa Major de sant Joan a Valls, en la primera època d’or dels castells, o en l’acció de gràcies a la Candela el 1866. A Tarragona brillava en processons com la del Carme, la tarda del 16 de juliol, des de l’església de les Carmelites Descalces, a la Part Alta, i en què participaven confrares carmelitans i els músics amb l’escapulari de la verge. La categoria dels sons del Soria 9 era important perquè, quatre anys després d’instal·lar-se a Sevilla, el 1880 acompanyà l’estimat pal·li de la Macarena.

Devoció carmelitana

A Sevilla una altra germandat, la Quinta Angustia, havia tingut una vinculació històrica al Carme i el 1877 va quedar agregada a l’orde carmelità. El 1895 Font l’escollí per dedicar-li la marxa de processó que marcaria els cànons estructurals pels quals es regirà fins avui:

Banda de música acompanyant un dels passos a la recollida. Anys 40.
Al fons esquerra el pas d'El Cirineu. Foto Arxiu Daniel Pallejà

introducció breu, primer tema d’uns trenta compassos, el central que acaba modulant una nova tonalitat per repetir el primer –sencer o parcialment- i finalitzar amb el tercer o trio. La influència de Font fou excepcional no sols per les peces d’autoria pròpia sinó per llegar una nissaga de compositors per a la Setmana Santa: el fill Manuel Font Fernández de la Herrán –el primogènit de sis i nascut el 1862 -, i els néts Manuel i José Font de Anta. El 1898, als pocs mesos de morir Josep, el fill, abans intèrpret del Soria i des de 1895 director de la banda infantil del ‘Asilo Hogar San Fernando’ de Sevilla, va dedicar-li una marxa, ‘A la memoria de mi padre’. Josep havia continuat al Soria fins a la mort. Així, Dimecres Sant del 1896 començà a acompanyar la germandat del ‘Buen Fin’ o ‘La Lanzada’ –del XVI-, fet de llarga continuïtat. Les marxes dels Font són partitures revestides per l’encís del color sípia i l’olor a paper vell.  Compàs a compàs, subratllen el valor dramàtic d’allò que il·lustren amb el llenguatge musical. Veritables simfonies de la Pasqua de Nissan que forniren models de futur.

Article publicat al Diari de Tarragona dissabte 22 de març de 2014 a la pàgina ‘Maireta i seitó’

EL CATALÀ SEDUCTOR DE SEVILLA

Per Jordi Bertran, gestor cultural

Josep Font Marimon

Fins a mitjans del segle XIX les processons de Setmana Santa eren acompanyades pel silenci o per músiques de capella, a Catalunya principalment amb instruments d’arrel. El romanticisme va empeltar-les de nous trets estètics peculiars que es perpetuarien. La música en serà un d’essencial i anirà del bracet d’una formació en expansió: la banda. Aquesta tingué una vinculació notable a les tropes de guarnició en cada localitat. El romanticisme estructurà un acompanyament fúnebre per als passos. Inicialment adaptà marxes de clàssica. El segon moviment de la simfonia núm. 3 ‘Heroica’ de Ludwig van Beethoven a principis del XIX, la gran marxa fúnebre de Franz Schubert (1826), la de Sigismond Thalberg (1845), ‘Joana d’Arc’ de Charles François Gounod (1873), ‘Sigfrid’ de l’òpera ‘El capvespre dels déus’ de Richard Wagner (1876), i ‘Mort d’Ases’ o segon moviment de la suite núm. 1 ‘Peer Gynt’ d’Eduard Grieg (1876). Les que han tingut més transcendència i han estat perpetuades per les bandes són la marxa fúnebre de Frédéric Chopin al segon moviment de la sonata per a piano núm. 2 (1839), i ‘Ione’ del compositor italià d’òpera Errico Petrella (1858). Aquestes melodies transmeten sobrietat, tristesa, recolliment i respecte a les imatges.

Pas de la Quinta Angústia (Sevilla)

Però el romanticisme tendia a la floritura estètica i la marxa fúnebre en mans dels directors de banda caminà cap a una atmosfera menys tràgica que la dels clàssics. També un bon nombre de compositors virà cap a noves partitures. La tradicionalització d’aquestes tonades volgué que fos un català instal·lat a Sevilla qui marcà la tendència en la música de processó d’aquella Setmana Santa i, per extensió, a tota la península. Fou Josep Font Marimon, nascut a Puigcerdà, a la Cerdanya, el 16 de novembre de 1839. El 1853, amb catorze anys, va ingressar a la banda de música del Regiment d’infanteria Soria núm. 9, on desenvoluparia la carrera artística i professional excel·lint com a intèrpret de trompa fins arribar a ‘músic major’ o director, el 28 de maig de 1875. Eren temps convulsos i Font participà a la tercera guerra contra els carlins en batalles a terres de Castelló (1873-74), Treviño –Burgos- el 1875 i Elgueta –Guipuscoa- el 1876. Obtingué diverses condecoracions com la gran creu d’Isabel la Catòlica. 

Autor de marxes

Acabada la carlinada, l’abril de 1876 el Regiment Soria, amb Font a la direcció de la banda, fou traslladat a Sevilla. Allí va composar marxes de pas lent per a la Setmana Santa: ‘Carretería’ el 1887 –perduda- i ‘Quinta Angustia’ el 1895. Es tracta de les primeres dedicades a confraries concretes, que encara atresoren els dos millors passos de misteri –és a dir, amb escena- de Sevilla. La ‘Carretería’, fundada el 1550, conserva un sabor romàntic extraordinari amb un pas amb les tres creus i talles de notables autors del XVII. La Quinta Angustia, del XVI i vinculada a antigues nissagues ciutadanes, atresora un Crist de l’escultor Pedro Roldán del 1659, sols subjecte a la creu pels blancs sudaris. Les dots de Font impregnaren les marxes d’un to operístic, après com a intèrpret en els concerts cívics de la banda del Soria, esdevenint el precursor d’un innovador estil de composició. El fet que dediqués les marxes per a banda de música a dos misteris de Crist i no a marededéus solitàries evidencia que el director havia fonamentat la cultura confrare en les setmanes santes catalanes estructurades en processons generals que expliquen la Passió completa, com en el cas de Tarragona, on precisament el músic català residí quatre anys. La conformació d’un nou sentit cívic pel qual travessava la Setmana Santa de Sevilla fou el marc ideal per a l’embolcall operístic i romàntic de Font. 

Article publicat al Diari de Tarragona dissabte 15 de març de 2014 a la pàgina ‘Maireta i seitó’

LA SETMANA SANTA DE TARRAGONA AL NO·DO

El “No·Do” (Noticiarios y Documentales), es va crear el dia 29 de setembre de 1942 per la dictadura com un servei de difusió de noticiaris i reportatges d’obligatòria exhibició als cinemes d’Espanya, possessions i colònies. Aquest noticiari s’utilitzava d’una banda com aparell de propaganda del  franquisme i per altra banda de fil d’unió dels espanyols amb el món. La seva primera projecció va tenir lloc el 4 de gener de 1943 i així es va mantenir fins que, l’any 1975, va deixar de ser obligatori. La producció va acabar l’any 1981.

El bloc Setmana Santa TGN us convida a veure tres “No·Do” on apareix imatges de la nostra Setmana Santa. Aquests també estan inclosos en el documental “La Setmana Santa de Tarragona en el  temps”, treball inclòs també en el nostre apartat de Vídeos.

Aquí però us deixem aquests tres documentals sencers, en que apareixen en el mateix altres imatges de setmanes santes d’altres localitats.

El primer documental titulat “Semana Santa en España” va aparèixer el 5 d’abril de 1948 amb el número de registre 274A. Amb una durada d’uns cinc minuts aproximadament, comença amb unes imatges del Santísimo Cristo de El  Pardo, imatges de la Setmana Santa tarragonina i la Semana Santa de Múrcia.

De Tarragona cal destacar les imatges del nou pas de la Flagel·lació de Soriano Montagut estrenat aquell any i que com es pot comprovar a través de les imatges del documental, la peanya encara no estava acabada. També es pot observar en diferents moments les flames dels brasers instal·lats en façanes i diferents punts del recorregut. Malauradament aquest document cedit per la Filmoteca Nacional no conserva el so original.

El segon documental titulat “Estampas de Semana Santa” data del 17 d’abril de 1955 amb el número de registre 536. Aquest no estava dins el No·Do habitual, sinó en un especial titulat “Imágenes”. Apareixen també les celebracions de la Setmana Santa de Marchena, Cádiz, Múrcia i Sevilla. 

De la nostra processó cal destacar les imatges de l’antic pas de l’Ecce-Homo de Carles Moya que va desfilar entre els anys 1946 i 1958, any en que fou substituït pel pas del Padre Vera. 

El tercer titulat també “Estampas de Semana Santa” data del 6 d’abril de 1959 amb el número de registre 848A. En aquest ja podem veure el recent pas de l’Ecce-Homo del Padre Vera.
En aquest documental apareixen també  les celebracions de Salamanca i Valladolid. 
Al final del mateix li falten 5 segons, per error de la cessió de les imatges de la Filmoteca Nacional.    

Podeu veure també aquests documentals permanentment a través de la pàgina de vídeos o al Canal YouTube de la Setmana Santa de Tarragona.  

JOSEP FORNÓS. EL DISCRET RETIR DEL CAPITÀ MANAIES

Portada del suplement del DT. Arxiu: Daniel Pallejà

Avui recordarem un dels Capitans Manaies més estimats; es tracta de Josep Fornós i Pallarès nascut a Tortosa l'any 1911. Als tres anys es traslladà a Tarragona amb tota la seva família, on, a la seva Part Alta residí durant molt de temps. 

L'any 1935, als vint-i-tres anys entrà a formar part de la cohort romana, on desenvolupà el paper d'armat al llarg de més de vint anys. El 1942 ja era cabo o cap de filera. L'any 1960 va substituir com a Capità Manaies a Pau Espinosa, fins l'any 1981 que per motius de salut hagué de deixar-ho al també recordat Josep M. Salvadó i Urpí.

Josep Fornós i Pallarès morí a Tarragona el 1998.

El Diari de Tarragona va publicar l'11 d'abril del 1987, dins del suplement REVISTA DEL DIARI DE TARRAGONA una magnífica entrevista realitzada per Rosa M. Montaña titulat:

JOSEP FORNÓS. EL DISCRET RETIR DEL CAPITÀ MANAIES

En arribar Divendres Sant, quan la processó del Sant Enterrament serpenteja sense pressa els carrers de Tarragona, al vell capità Manaies el cor ja li fa un ai. «Cada any li passa el mateix», confessa la seva dona. Tot ell fet un cabdell de nervis, guaita el balconet en sentir que els armats s'apropen al ritme dels tabals. La cohort romana, carregada de llances i solemnitat, obre el seguici d'atxes i cucurulles. El senyor Fornós, després de calçar les sandàlies de romà durant més de 40 anys seguits i de dur l'estendard de capità durant més de 20, va haver de plegar perquè els anys no perdonen. Avui recorda amb íntim orgull allò que un dia li digué un capellà de la Catedral:

«desenganyi's, Fornós, vostè serà el capità Manaies fins el dia que es mori».

El carrer de Santa Anna és un lloc de silencis i foscors, de gent de pas i de megafonies naturals a prova de sords: les campanes de l'Església de la Trinitat. Una col·lecció de ning-nongs matutins i vespertins marquen el temps d'aquest home-geni i figura-, que ha oblidat el camí de sortir de casa. Nou pams d'alçada, 75 anys, genives desertes, orelles esventades i uns ulls d'àliga que travessen i que no fan per la quietud  i reclusió que ell mateix s'ha imposat. «Molts es pensen que ja sóc mort, perquè no surto mai i el dia que em veuen tenen una sorpresa de no dir...» És massa temperament en un sol cos per acceptar les limitacions de l'edat i l'home prefereix mantenir en el record de tots l'arrogància d'aquell capità Manaies dels millors temps.

«Mal m'està el dir-ho, però tinc la satisfacció d'haver estat un bon cap dels armats. Sempre he pensat que un soldat romà havia de reunir unes condicions físiques que lliguessin amb l'uniforme: talla, corpulència, duresa i sentit de la disciplina. No hi podies posar un noi escarransit perquè aquella capa li arribava als turmells i semblava que s'anés a casar... En comptes de respecte, hauria fet riure».

El Capità Fornós. 1971. Foto:  Josep Maria Marquès

La presència dels armats a la processó tarragonina data de l'any 1758. Els integrants d'aquest escamot militar han estat gent voluntària que, amb caràcter vitalici, trametien antigament aquest paper als propis descendents. El caràcter de clan familiar derivà posteriorment cap a una participació gremial on els  obrers manuals -paletes, pescadors, portuaris-, vestien l'uniforme romà a canvi d'un sou.

«Eren tiarros molt treballats i fornits per la duresa de la seva feina -explica el vell capità-, només amb una mirada acoquinaven a la gent».

-Com va anar que vós entréssiu als armats?

-Jo ho he dut sempre a la sang. De menut ja els seguia a tot arreu. L'Espinosa, el capità Manaies d'aleshores, em va dir: «quan hi hagi un forat, entraràs». I així va ser.En aquell temps entrenàvem les passades amb una canya que ens feia de llança, però, si badaves en fer-la picar a terra, s'esbotifarrava per sota i només et durava quatre dies...

Les passades són les evolucions marcials dels armats, filigranes geomètriques que executen en determinats punts de la  processó per donar més solemnitat a l'acte. La tradició de complimentar els poders religiós, civil i econòmic tampoc és aliena als armats.

«Calia tenir la picardia d'ordenar fer les passades en el lloc oportú. A la Plaça Palau, perquè hi ha l'Arquebisbe, a la Plaça de la Font perquè hi ha l'Ajuntament, al Pla de la Catedral i a la Rambla Nova perquè allí hi havia els peixos grossos».

La Recollida de Passos. Setmana Santa 1977. Foto: Josep Maria Marquès

-Heu passat moments d'angoixa en la vostra vida d'armat?

-El  primer any que vam sortir en acabar la guerra anàvem esglaiats, no sabíem el que podia passar. Teniem tan posat al pensament el so de les bombes i granades que en un moment que per casualitat toparen dues de les creus metàl·liques vam pensar que ens metrallaven. Ja som morts!, vam dir. També un gat que sortí esporuguit d'un portal ens va fer el mateix efecte d'un projectil.

Josep Fornós fou capità Manaies de 1960 a 1981, i en aquest temps entrenà i instruí diferents formacions d'armats: joves de la Universitat Laboral, del Col·legi de La Salle, soldats del Quarter Militar... «Ja no eren aquells homes ferrenyos i granats d'altre temps, però hi posaven voluntat. Jo anava a entrenar-los al pati de la caserna i em feia gràcia perquè m'anunciaven amb tota cerimònia, com si fos un militar dels seus: ¡Paso al Capitán Menayas, que viene a entrenar a los muchachos!».

Per bé que la graduació militar del nostre home hagi estat d'opereta, ell reconeix la seva fascinació pel món castrense. «Sempre he estat un home que no s'ha posat en res; de la feina a la casa. Amant del respecte, la disciplina, i de poques bromes. Bé, quan estic en família també en deixo anar alguna de fresca, eh? Però, quan feia de guarda-molls, ja sabia que no era amic de fer la vista grossa, sinó que tothom complís com cal».

I clava un cop de puny sobre la taula per si hagués quedat algun dubte sobre la seva rectitud. De fet, un any es va fer ajornar una operació i sortí a la processó amb un endimoniat atac de mal de pedra. Tot un caràcter.

-Quins consells donàveu com a capità als vostres armats?

-Jo sempre els repetia que no beguessin en el descans de la processó, perquè si anaven una mica ensofrats perdien les facultats per a fer bé les passades i guardar la compostura. El silenci també era important.

-Quin moment de la vostra actuació us emocionava més?

-Arribar a la Rambla Nova i veure com tothom ens obria pas amb aquell respecte i admiració. La veneració al nostre Crist de la Sang, amb les tres reverències, també era un moment que no és pagat amb diners.

L'última Recollida del Capità Fornós. Divendres Santa de 1980. Foto: Pere Amenós

-Un home tan identificat com vós en el paper de capità Manaies, per què va plegar?

-Perquè les cames ja no em duien. Ja m'havia jubilat de la feina i al fer una vida més tranquil·la, em faltava entrenament. Fer d'armat és més pesat que no sembla, et fas un tip de caminar: recollir els misteris, obrir la processó, fer les passades, traginar llances i cuirasses... vaig arribar tan apurat l'últim any que el meu fill em va haver de desvestir.

L'actual Capità, Josep Mª Salvadó, proposà de fer-li una passada en honor seu davant de casa i el senyor Fornós digué que de cap manera. Però, cada any, el jove Manaies, en un gest de reconeixement, aixeca el cap i li dedica una mirada. Sap que en aquell balcó hi ha un avi que agafa tremolí en pensar que si surt un dia al carrer, algun dels seus armats encara el gosi saludar com sempre: Hola, capi!   

Rosa M. Montaña

*Fotografies extretes del llibre Els Armats de Tarragona. Els seus orígens a la península ibèrica, de Josep M. Salvadó i Urpí i Jordi Bertran. Tarragona 2009.