 |
| Portada del suplement del DT. Arxiu: Daniel Pallejà |
Avui recordarem un
dels Capitans Manaies més estimats; es tracta de Josep Fornós i Pallarès nascut
a Tortosa l'any 1911. Als tres anys es traslladà a Tarragona amb tota la seva
família, on, a la seva Part Alta residí durant molt de temps.
L'any 1935, als
vint-i-tres anys entrà a formar part de la cohort romana, on desenvolupà el
paper d'armat al llarg de més de vint anys. El 1942 ja era cabo o cap de
filera. L'any 1960 va substituir com a Capità Manaies a Pau Espinosa, fins
l'any 1981 que per motius de salut hagué de deixar-ho al també recordat
Josep M. Salvadó i Urpí.
Josep Fornós i
Pallarès morí a Tarragona el 1998.
El Diari de Tarragona
va publicar l'11 d'abril del 1987, dins del suplement REVISTA DEL DIARI DE
TARRAGONA una magnífica entrevista realitzada per Rosa M. Montaña titulat:
JOSEP FORNÓS. EL DISCRET RETIR DEL CAPITÀ MANAIES
En arribar Divendres Sant, quan la processó del Sant
Enterrament serpenteja sense pressa els carrers de Tarragona, al vell capità
Manaies el cor ja li fa un ai. «Cada any li passa el mateix», confessa la seva
dona. Tot ell fet un cabdell de nervis, guaita el balconet en sentir que els
armats s'apropen al ritme dels tabals. La cohort romana, carregada de llances i
solemnitat, obre el seguici d'atxes i cucurulles. El senyor Fornós, després de
calçar les sandàlies de romà durant més de 40 anys seguits i de
dur l'estendard de capità durant més de 20, va haver de plegar perquè
els anys no perdonen. Avui recorda amb íntim orgull allò que un dia li digué un
capellà de la Catedral:
«desenganyi's, Fornós, vostè serà el capità Manaies
fins el dia que es mori».
El carrer de Santa
Anna és un lloc de silencis i foscors, de gent de pas i de megafonies naturals
a prova de sords: les campanes de l'Església de la Trinitat. Una col·lecció de
ning-nongs matutins i vespertins marquen el temps d'aquest home-geni i figura-,
que ha oblidat el camí de sortir de casa. Nou pams d'alçada, 75 anys, genives
desertes, orelles esventades i uns ulls d'àliga que travessen i que no fan per
la quietud i reclusió que ell mateix s'ha imposat. «Molts es
pensen que ja sóc mort, perquè no surto mai i el dia que em veuen tenen una
sorpresa de no dir...» És massa temperament en un sol cos per acceptar les
limitacions de l'edat i l'home prefereix mantenir en el record de tots
l'arrogància d'aquell capità Manaies dels millors temps.
«Mal m'està el
dir-ho, però tinc la satisfacció d'haver estat un bon cap dels armats. Sempre
he pensat que un soldat romà havia de reunir unes condicions físiques que lliguessin
amb l'uniforme: talla, corpulència, duresa i sentit de la disciplina. No hi
podies posar un noi escarransit perquè aquella capa li arribava als turmells i
semblava que s'anés a casar... En comptes de respecte, hauria fet riure».
 |
| El Capità Fornós. 1971. Foto: Josep Maria Marquès |
La presència dels
armats a la processó tarragonina data de l'any 1758. Els integrants d'aquest
escamot militar han estat gent voluntària que, amb caràcter
vitalici, trametien antigament aquest paper als propis descendents. El caràcter
de clan familiar derivà posteriorment cap a una participació gremial on els
obrers manuals -paletes, pescadors, portuaris-, vestien l'uniforme romà a
canvi d'un sou.
«Eren tiarros molt
treballats i fornits per la duresa de la seva feina -explica el vell capità-,
només amb una mirada acoquinaven a la gent».
-Com va anar que vós entréssiu als armats?
-Jo ho he dut sempre
a la sang. De menut ja els seguia a tot arreu. L'Espinosa, el capità Manaies
d'aleshores, em va dir: «quan hi hagi un forat, entraràs». I així va
ser.En aquell temps entrenàvem les passades amb una canya que ens feia de
llança, però, si badaves en fer-la picar a terra, s'esbotifarrava per sota i
només et durava quatre dies...
Les passades són les
evolucions marcials dels armats, filigranes geomètriques que executen en
determinats punts de la processó per donar més solemnitat a l'acte. La
tradició de complimentar els poders religiós, civil i econòmic tampoc
és aliena als armats.
«Calia tenir la
picardia d'ordenar fer les passades en el lloc oportú. A la Plaça Palau, perquè
hi ha l'Arquebisbe, a la Plaça de la Font perquè hi ha l'Ajuntament, al Pla de
la Catedral i a la Rambla Nova perquè allí hi havia els peixos grossos».
 |
| La Recollida de Passos. Setmana Santa 1977. Foto: Josep Maria Marquès |
-Heu passat
moments d'angoixa en la vostra vida d'armat?
-El primer any
que vam sortir en acabar la guerra anàvem esglaiats, no sabíem el que podia
passar. Teniem tan posat al pensament el so de les bombes i granades que en un
moment que per casualitat toparen dues de les creus metàl·liques vam pensar que
ens metrallaven. Ja som morts!, vam dir. També un gat que sortí esporuguit
d'un portal ens va fer el mateix efecte d'un projectil.
Josep Fornós fou
capità Manaies de 1960 a 1981, i en aquest temps entrenà i instruí diferents
formacions d'armats: joves de la Universitat Laboral, del Col·legi de La Salle,
soldats del Quarter Militar... «Ja no eren aquells homes ferrenyos i granats d'altre temps, però hi
posaven voluntat. Jo anava a entrenar-los al pati de la caserna i em feia
gràcia perquè m'anunciaven amb tota cerimònia, com si fos un militar dels seus: ¡Paso
al Capitán Menayas, que viene a entrenar a los muchachos!».
Per bé que la
graduació militar del nostre home hagi estat d'opereta, ell reconeix la seva
fascinació pel món castrense. «Sempre he estat un home que no s'ha posat en res; de
la feina a la casa. Amant del respecte, la disciplina, i de poques bromes. Bé,
quan estic en família també en deixo anar alguna de fresca, eh? Però,
quan feia de guarda-molls, ja sabia que no era amic de fer la vista
grossa, sinó que tothom complís com cal».
I clava un cop de
puny sobre la taula per si hagués quedat algun dubte sobre la
seva rectitud. De fet, un any es va fer ajornar una operació i sortí a la
processó amb un endimoniat atac de mal de pedra. Tot un caràcter.
-Quins consells donàveu com a capità als vostres armats?
-Jo sempre els
repetia que no beguessin en el descans de la processó, perquè si anaven una
mica ensofrats perdien les facultats per a fer bé les passades
i guardar la compostura. El silenci també era important.
-Quin moment de la
vostra actuació us emocionava més?
-Arribar a la Rambla
Nova i veure com tothom ens obria pas amb aquell respecte i
admiració. La veneració al nostre Crist de la Sang, amb les tres reverències,
també era un moment que no és pagat amb diners.
.JPG) |
| L'última Recollida del Capità Fornós. Divendres Santa de 1980. Foto: Pere Amenós |
-Un home tan
identificat com vós en el paper de capità Manaies, per què va plegar?
-Perquè les cames ja
no em duien. Ja m'havia jubilat de la feina i al fer una vida més tranquil·la,
em faltava entrenament. Fer d'armat és més pesat que no sembla, et fas un tip
de caminar: recollir els misteris, obrir la processó, fer les passades,
traginar llances i cuirasses... vaig arribar tan apurat l'últim any que el meu
fill em va haver de desvestir.
L'actual Capità,
Josep Mª Salvadó, proposà de fer-li una passada en honor seu davant de casa i
el senyor Fornós digué que de cap manera. Però, cada any, el jove Manaies, en
un gest de reconeixement, aixeca el cap i li dedica una mirada. Sap que en
aquell balcó hi ha un avi que agafa tremolí en pensar que si surt un dia al
carrer, algun dels seus armats encara el gosi saludar com sempre: Hola,
capi!
Rosa M. Montaña
*Fotografies extretes del llibre Els Armats de Tarragona. Els seus
orígens a la península ibèrica, de Josep M. Salvadó i Urpí i Jordi Bertran.
Tarragona 2009.
