diumenge, 29 de març de 2015

ELS ARMATS EM FAN TREMOLAR L’ÀNIMA



Hi ha casos en què les persones surten més per tradició que no devoció

Aquest matí hem quedat amb l’Aina Mallol a la plaça del Rei. Ella ha escollit l’indret en demanar-li l’espai amb què més identificava la Setmana Santa. En aquest racó de la Part Alta la història de la ciutat fa la seva síntesi.
El castell del Rei, conegut per la torre de Pilat, explica la nostra història medieval, perquè el rei era el dels catalans. L’església de Natzaret, seu de la Congregació de la Sang des de 1592, és el volcà del Divendres Sant. La de la Trinitat, la primera Casa de la Festa, concentra el punt de sortida del tram més auster i atàvic del Sant Enterrament, el dels penitents, l’origen de la processó com la coneixem avui. A la vora, edificis humils, ara temples de la restauració nostrada com El Llagut, o el Museu Arqueològic, evocació de la Tàrraco romana.
Els meus fills coneixen l’Aina com la cap de colla dels Xicots de Vilafranca, perquè, orgullosa, passeja la camisa vermella a la processó de Sant Fèlix cada 30 d’agost, mostra excepcional del millor patrimoni immaterial. Llueix una polsera castellera inconfusible, que apunta la lluita aferrissada que enguany prepara per bastir el tres de nou amb folre. Acostumada a manar els castellers i a treballar amb una junta àmplia amb 42 persones, em va sorprendre fa tres anys vestida d’armat amb el Gremi de Marejants al viacrucis del Serrallo tarragoní.

L'Aina Mallol és un dels setze armats blaus del Gremi de Marejants. Foto Pere Ferré/Diari de Tarragona
Fa tres generacions, a la família Mallol, el ‘tiet Marianet’ ja era soci del gremi de la mar, i ella ho és des que va néixer. ‘Des que tinc consciència recordo portar el ciri cada Divendres Sant en el gremi, amb el pare o la tieta’. Neboda de l’actual president, Jordi Mallol, relata, cofoia, que a l’àvia Maleneta li cauen les llàgrimes quan la veu vestida d’armat, mentre contempla la processó junt amb la mare any rere any assegudes en cadires.

La Sang i els Marejants

Amb la parla mallorquina, per haver crescut a l’illa que comparteix la mar Mediterrània amb Tarragona, l’Aina confessa que volia carregar un misteri a coll. A aquesta dona l’encisen les feines històricament realitzades pels homes i les ha volgut viure. A casa seva li van treure del cap. Un dels records que atresorava des de la infantesa era la serietat i la impressió dels armats de la Sang, amb el fort picament de la llança sobre el terra. ‘Els armats em feien tremolar l’ànima’, confessa. Per això, el 2013 demanà incorporar-se als armats del seu gremi, que l’any vinent compliran 25 processons.
Ha anat a la darrera fila de l’escamot i és inevitable referenciar els comentaris dels espectadors quan descobrien que era una dona. «Em sento cuidada pels meus companys», assegura. «Per a mi, els armats del gremi són els més importants». Amb seguretat sentencia: «Idolatrem el misteri del Sant Enterrament, que és el més maco de la processó». De fet, els marejants carreguen el pas que dóna nom a la corrua de vestes del Divendres Sant. Com marcava el cerimonial, aquest acte fou estructurat situant la presidència a la part final, amb la Soledat, i, just davant, els gremis històrics, els Pagesos amb el Sepulcre, i el de la mar amb l’Enterrament.
Els moments preferits de l’Aina són davant la façana de la catedral i la tensió que li genera la baixada de la Misericòrdia. «Pateixo per no patinar!», riu. Aquest soldat de Roma considera que l’ofici d’armat és físicament dur pel pes de l’armadura i de la llança, i perquè «el casc se’m clava al cap».

La campana de l’esglesiola de la Sang repica mentre ens acomiadem. Si volen descobrir aquest armat, visitin l’església de Sant Pere al Serrallo la vetlla del Dijous Sant on serà a les portes, o el dia després busquin-la custodiant el magnífic misteri del Sant Enterrament a la recollida i a la processó.


Sabíeu que...

Que existeixen mots propis de l’argot setmanasanter
La Germandat dels Natzarens coneix com a pas ‘zamorano’ una modalitat d’avançar lentament, avui poc usual. Tècnicament es caracteritza per tirar el peu més al costat fent la passa més llarga. D’altra banda, en aquesta colla de portants, un ‘ganxo volador’ és el que a la cantonada del pas no compleix les seves funcions i no carrega pes.

Publicat al Diari de Tarragona (www.diaridetarragona.com), dissabte 28 de març de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada