Les Confraries

AGRUPACIÓ D'ASSOCIACIONS DE SETMANA SANTA DE TARRAGONA

Fundació: 1928

Domicili Canónic i Social: Església dels Sants Reis (St. Agustí). Rambla Vella, 10
CP. 43003 - Tarragona. Telf. 977 505 790 (atenció el dimarts i dijous de 18 a 20h.)

E-mail: info@ssantatarragona.org  Web: www.ssantatarragona.org

Breu història

Si bé aquesta no és una confraria, comencem historiant l’entitat que aglutina totes les confraries, germandats, congregacions i gremis que composen la Setmana Santa de Tarragona, fundada amb l’objectiu de coordinar els actes devocionals de les mateixes, donar-los a conèixer i fer-ne propaganda.

Fou en la primera quinzena del mes de març de 1928 quan s’ultimaren els acords fundacionals del que s’anomenà “Agrupación de Asociaciones pro-fiestas de Semana Santa”, formalitzada legalment el 17 d’aquell mes i any en la seva primera i quasi única seu social que durant molt de temps no va ser altra que l’església de Natzaret i l’annexa “casa de la Sang”, degut, en bona part, al pes que sempre ha tingut la Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist com a organitzadora de la processó principal de la  Setmana Santa, ocupant la presidència de l’Agrupació, des dels inicis i fins fa ben poc.

Acta fundacional del 17 de març del 1928
Arxiu: Daniel Pallejà

Cinc confraries o germandats van ser les fundadores de l’esmentada institució: La Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, la Reial Germandat de Jesús Natzarè, el Gremi de Pagesos de Sant Isidre, el Gremi de Marejants i el Col·legi la Salle.

Deu dies més tard de la constitució oficial de l’entitat, va incorporar-s’hi la Germandat del Sant Ecce-Homo, que no ho havia fet en l’acta fundacional per qüestions internes.

El mateix dia que l’”Agrupación de Associaciones pro-fiestas de Semana Santa” es constituïa oficialment es va realitzar la primera reunió de la junta i ja es va donar compte de que l’Ajuntament de Tarragona subvencionava a l’associació amb la considerable quantitat de 5.000 pessetes.

Els principals objectius d’aquesta Agrupació des del seu començament foren els següents: una cooperació mútua, amb una clara finalitat econòmica; s’obligaven igualment a organitzar i supervisar els actes a celebrar durant la Setmana Santa i a promocionar “turísticament” dits actes, a l’ensems que feien conèixer els valors històrico-arqueològics de Tarraco; també es comprometien a desenvolupar tot un seguit d’activitats culturals pròpies de l’entitat, com, per exemple, els  concerts de música sacra, les exposicions, la publicació de programes i cartells publicitaris, excursions lúdiques, etc.; i tot això d’acord amb uns estatuts i el  seu reglament intern.

Cal apuntar que molts d’aquests objectius encara es mantenen en els nostres dies sense cap variant i que l’esperit inicial que motivà aquella “unió” continua entre els que en el decurs del temps recolliren el testimoni dels fundadors.

Una peça clau d’aquest testimoni han estat i són els programes-opuscles anuals, mitjançant els quals, si més no, es pot seguir l’evolució i la història de la  mateixa Agrupació i, sobretot, de les diferents associacions que la composen.

Però la mateixa història del país ha fet forat i ha deixat la  seva empremta en l’esmentada evolució, patint distintes etapes de crisi, motivades pels propis esdeveniments generals -proclamació de la Segona República (1931), Guerra Civil (1936-1939), transició democràtica (1975-...), etc.- que han obert obligats parèntesis d’inactivitat o de davallada, moments en què d’altres organismes es feien càrrec d’aspectes afins a l’Agrupació, tal com féu el Sindicat d’Iniciativa l’any 1935 i 1936 i com, quan després de la guerra, faria la “Oficina de la  Dirección General de Turismo” i el “Sindicato de Iniciativa (Atracción de forasteros) en funciones de Junta Provincial de Turismo” o el  mateix Ajuntament de Tarragona en vàries ocasions.

Tornant a les confraries que la composen, cal fer esment de les que s’incorporaren desprès de la Guerra Civil fins al dia d’avui. L’any 1940 s’hi van afegir dues: La Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió i la Il·lustre Confraria de Sant Magí, Màrtir, de Barcelona; el 1948 la Congregació del Venerat Cos de Jesucrist en el Descendiment de la Creu; el 1956 la Confraria de Pescadors (avui Associació del Pas de la Presa de Jesús); el 1995 la “Cofradía del Cristo del Buen Amor y Nuestra Señora de la Amargura con San Juan Evangelista”; l’any 2003 va incorporar-se com a membre de ple dret la Congregació de Senyores de la Mare de Déu de la  Soledat, que tot i estar fins aleshores representada per la Congregació de la Sang, no tenia cap representació femenina de la seva Junta Directiva. La última confraria que s'ha incorporat ha estat la Germandat dels Gitanos l'any 2020.

Dr. Jaume Sabatè Poblet. Primer president
de l'Agrupació d'Associacions
Foto: Arxiu Daniel Pallejà

Tot i la dificultat a l’hora de relatar a la menuda el dia a dia o any per any de la història de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Tarragona, fonamentalment per la manca d’una documentació fiable i pels dubtes que comporta l’anomenada “història oral”, no volem deixar d’esmentar ni el nom del seu primer president i fundador, el qual fou prefecte de la  Venerable Congregació de la  Sang, doctor Jaume Sabaté Poblet, ni els d’aquells els quals a partir de la dècada dels vuitanta del segle passat varen reestructurar l’Agrupació amb la renovació dels seus estatuts adaptats als nous temps i d’acord amb la normativa del també nou Dret Canònic, conservant però, com ja hem dit, bona part de l’esperit fundacional. El primer d’aquests presidents de la nova època va ser l’advocat tarragoní i congregant de “La Sang”, Xavier Solé i Poblet (1985-1987), al qual succeí el seu germà gran, el metge Josep Maria Solé i Poblet, que esgotà dos períodes presidencials entre els anys 1988 i 1995.

Tal  vegada el mateix ressorgiment  de l’Agrupació pels voltants dels proppassats anys vuitanta fou degut a la gran davallada que havia patit la Setmana Santa de Tarragona i amb ella tota la tradicional religiositat popular, fruit, d’una banda, de l’esclat de la democratització del país amb unes fortes pinzellades de laïcisme dins de la societat, i d’altra, a la dificultat de  pair degudament en el propi sí de l’Església les disposicions emanades del Concili Vaticà II.

En el  record tenim encara present com durant la presidència de Xavier Solé ja es va haver de fer front a alguns entrebancs dels quals destacaríem la polèmica qüestió del  pas de la processó per la  Rambla Nova, que havia estat remodelada amb unes relliscoses rajoles de mosaic; aquell any de 1986 la desfilada processional per l’emblemàtica Rambla tarragonina es féu a les fosques, amb les atxes de cera apagades, i l’any següent s’arbrità l’invent d’un nou enllumenat més “ecològic”: Les noves “atxes de petroli”, per tal de no malmetre el sol urbà.

Durant la presidència de Josep Maria Solé i Poblet podem afirmar que l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Tarragona va assolir la seva majoria d’edat, que no pas la maduresa, fita no sempre abastable, tot sigui dit, per causes completament alienes. Vàries són les fites més  importants d’aquest comandament presidencial: en primer lloc tenim la continuïtat en la  publicació de l’opuscle anual que va esdevenir un autèntic llibre de la Setmana Santa tarragonina; també cal ressenyar la significació dels pregoners i conferenciants amb personalitats del món religiós, cultural i polític del país i de l’estat amb reconeguda fama i nivell; i com a novetats més importants apuntem la instauració dels guardons a la  fidelitat a la Setmana Santa de Tarragona, que d’ençà llavors s’han anat atorgant anualment a tots aquells que s’hi ha fet mereixedors en cadascuna de les diferents associacions i des de la mateixa Agrupació, i la invenció de les “Visions” a l’any 1992, que ens ha permès recuperar la petita o gran història particular de cadascuna d’aquestes associacions i, a la vegada, establir uns lligams de fraternitat amb d’altres entitats del territori estatal, vinculades entre si pels estrets lligams espirituals i religiosos de la  Setmana Santa. 

Primer Opuscle editat per l'AASST el 1928

Un dels darrers presidents de l’Agrupació ha estat Joan Rossell i Carol, confrare de l’Il·lustre Confraria de Sant Magí Màrtir de Barcelona, que ha sabut mantenir la bona línia dels darrers anys entre 1996 i 2000. Durant el seu mandat, concretament el 1999, la Processó del Sant Enterrament va ser declarada pel Govern de la Generalitat de Catalunya “Festa tradicional d’interès nacional”. 

L’any 2001 el va rellevar Josep Ignasi Boada Gasulla, membre de l’Associació La Salle. La seva presidència en dos mandats (2001-2008) va estar marcada pel treball ben fet, i per exportar la Setmana Santa tarragonina arreu de l’estat català i espanyol. La presència de la Setmana Santa tarragonina en diversos “encuentros”, congressos i trobades va fer que des de fora se’ns conegués millor. Josep Ignasi Boada va ser un dels impulsors d’instaurar el “Congrés de Confraries de Setmana Santa de Catalunya”, essent l’any 2003, la primera edició organitzada i celebrada a Tarragona. 

L’any 2009, Joaquim Julià i Panadès, de l’Associació La Salle, va ser elegit nou president de l’Agrupació. La seva presidència (2009-2016) va seguir la línia del seu antecessor en quant a la projecció exterior de la nostra Setmana Santa. En aquest sentit, l’any 2013 es va celebrar a Tarragona el “XXVI Encuentro Nacional de Cofradías Penitenciales de Semana Santa”, on hi van assistir més de 300 confrares vinguts d’arreu de l’estat. També va instaurar un cicle de concerts de Setmana Santa, que es celebra encara actualment en diversos espais de la ciutat, va aconseguir la cessió de l'església de Sant Agustí per allotjar els passos que no estaven en cap església. Només va quedar pendent el projecte de realitzar el pas de la Resurrecció del Senyor, que estava previst ser propietat de l’Agrupació i que seria acompanyat per les diferents confraries de la ciutat el Diumenge de Pasqua al matí.
Francesc Seritjol Marimón, actual president de l'entitat, vol reforçar el llegat deixat pels anteriors presidents i aconseguir que totes les confraries lluitin per un bé comú, la Setmana Santa de Tarragona.  
Podem afirmar, per concloure, que en l’actualitat la Setmana Santa de Tarragona i la seva Agrupació d’Associacions estan esdevenint un dels motors principals del desenvolupament religioso-cultural de la Tarragona del segle XXI. 

GREMI DE PAGESOS DE SANT LLORENÇ I SANT ISIDRE

Fundació: 1353

Domicili Canònic: Església de Sant Llorenç - Plaça de la Pagesia s/n
Domicili Social: Carrer Arc de Sant Llorenç, 7 - 43003 - Tarragona

Passos: LA PIETAT, disseny de Josep M. Jujol, fou cisellada per Josep M. Martisella (1944) i SANT SEPULCRE, anònim del segle XVII. La peanya és disseny de Jujol (1942)

Música: Banda de tambors

Color de vesta: Negra i escapulari blanc (Pietat) i negra amb capa blanca (Sant Sepulcre).
Agremiats: 657
E-mail: administracio@gremidepagesos.cat  Web: www.gremidepagesos.cat

Breu història

El 1353 va néixer la "Confraria de Santa Magdalena", la dels Hortolans, a l'ombra del seu santuari de Bell-lloc, situat prop del riu Francolí. És la primera data històrica del gremi en plena restauració cristiana de Tarragona; no obstant això, la pagesia d'aquells anys ja tenia vida pròpia i participava en els afers de la ciutat, com és el cas d'estar presents (segons el Pare Vilar) el 18 de maig de l’any 1323 celebrant l'entrada del Braç de Santa Tecla, aportant el seu ball de Turcs i Cavallets, posteriorment aquesta dada fou ratificada pel canonge arxiver de la nostra Catedral, Dr. Josep Blanch, en el seu llibre de l’Arxiepiscologi de la Santa Església Metropolitana de Tarragona, obra de la meitat del segle XVII, si bé en ella mateixa, hi apareix la data de 1321.

Antic escut gremial

Els objectius de la Confraria eren atendre el  viàtic i enterrament dels confrares, d'entre altres afers de tipus social i religiosos. Per entendre que el grau de religiositat era important, cal fer referència a la celebració dels Viacrucis per Setmana Santa, a l'ombra del seu Santuari de Santa Magdalena del Bell-lloc, església cedida definitivament per l'Ajuntament a la Confraria l'any 1418. Al vell Santuari ja hi constaven, entre altres objectes propietat de la Confraria, les imatges de La Pietat i del Sant Sepulcre. Aquestes imatges formaven part de dos retaules i eren duts en els Viacrucis que celebrava la Confraria.    
L’any 1499 varen acordar encarregar la creació d’un retaule d’estil gòtic català, dedicat a Santa Magdalena, amb la imatge de la Santa presidint-lo. Aquesta imatge fou destruïda la nit del 21 de juliol de 1936, juntament amb la urna del Sant Sepulcre, obra de Jujol, La Pietat, que tenia quatre imatges, i tota la documentació històrica del Gremi.

L’any 1545 s’incorporaren a la processó del Dijous Sant organitzat per la Confraria de la Sang, i el 1624 designaren a Sant Isidre com el seu copatró 

D'altra banda, el 1402 va néixer a l’església de Sant Llorenç la “Confraria dels Bracers de Sant Llorenç”. Els bracers eren tots aquells jornalers o treballadors del camp. L’any 1726, bracers i hortolans es van unir, traslladant els hortolans, les imatges i el retaule de Santa Magdalena a l'església de Sant Llorenç. D’aquesta unió, va sortir l’actual Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre.

Foto acolorida del Sant Sepulcre del 1930

Els misteris actuals van ser reconstruïts després de la Guerra Civil de 1936. La Pietat, dissenyada per Josep M. Jujol, fou cisellada per l’escultor barceloní Josep M. Martisella, el 1944. L’acompanyen els aspirants, i una nodrida representació femenina, la Secció de Senyores de la Pietat creada l'any 1943.  

Pel que fa al Sant Sepulcre, cal observar dues parts: l’urna i el Crist jacent. L’urna fou dissenyada dos cops per Jujol, una el 1930, que va ser destruïda el 1936 i l’actual de 1942. La imatge de Crist mort i enterrat al sepulcre, que data del segle XVII, pertany a l’art barroc català, i és l’única peça que se salvà durant la Guerra Civil. 

El 1936, la talla del Crist del Sant Sepulcre va ser amagada a casa de Ramon Gibert (Ramon de Ca l’Abadessa), que la va ocultar en el buit d’una arcada que va tapiar. A més de Gibert, altres agremiats com Plàcid Segura i Marcel·li Ferré van ser decisius per salvar bona part del patrimoni: el mantell de la Pietat, l’estendard del Sant Sepulcre i el sudari del Crist jacent, entre d'altres objectes.

Si bé l’activitat que ha tingut més rellevància en la vida religiosa de l’entitat ha estat la participació en els seguicis processionals del Divendres Sant i Corpus Christi, el Gremi de Pagesos organitza també el Viacrucis i Processó del Divendres de Dolor que discorre pels estrets i lúgubres carrerons de la Part Alta desprès de la  seva recuperació des de fa més de dues dècades. Hi participa, a més dels misteris propis del gremi, la imatge de Crist crucificat, obra que s’enquadra en l’estil de l’escola imatgera olotina.

Projectant al carrer és de destacar la festa de Sant Antoni amb la colorista comitiva dels  Tres Tombs que discorre en l’artèria principal de la  ciutat i que té el seu reflex semblant en altres poblacions de  la  província.

La festa de Sant Isidre és notablement participativa amb la benedicció de monumentals i artístiques cistelles de fruites i verdures.

Divendres Sant a l'interior de l'església de Sant Llorenç, seu del Gremi. Foto: Isa Herrera

El fervor religiós i la  veneració cap a altres advocacions vinculades a l’espiritualitat dels pagesos com Santa Maria Magdalena, Sant Isidre i Sant Antoni Abad justifiquen la celebració dels corresponents oficis religiosos seguint escrupulosament el calendari dels sants patrons, celebracions que mantenen viu el culte al temple barroc de Sant Llorenç com són la missa del Gall, Epifania del Senyor, oficis del Dijous i Divendres Sant, i com no, el dia de Sant Llorenç, titular de l’església dels pagesos.

L’entitat somia amb un nou pas per fer justícia amb la seva patrona Santa Magdalena i poder processonar amb alguna composició escultòrica amb aquesta iconografia tant estretament vinculada a l’entitat. El nou pas aniria acompanyat d’una banda o petit grup de música de cambra que interpretaria marxes processionals pròpies de contrastada qualitat com ‘Santa Magdalena dels Hortolans’.

GREMI DE MAREJANTS

Fundació: 1383

Domicili Canònic: Parròquia de Sant Pere del Serrallo - Plaça del Bisbe Bonet, 4
Domicili Social: Carrer Sant Pere 45, Baixos - 43004 - Tarragona

Passos: SANT SOPAR, d'Emili Solé (1995) i SANT ENTERRAMENT, de Salvador Martorell (1942)

Música: Banda de tambors

Color de vesta: Negra i escapulari triangular blau marí
Agremiats: 710
E-mail: gremidemarejants@hotmail.com  Web: usuaris.tinet.cat/gremi

Breu història

Antic escut del Gremi

Per mitjà d’una transcripció de l’acta del trasllat del braç de Santa Tecla l’any 1321, que publicà el Pare Vilar al segle XVII, coneixem l’existència d’una confraria de pescadors. Aquest grup de pescadors s’integraren en un gremi i d’aquesta unió va néixer el 1383 la Confraria de Sant Pere dels Pescadors. El gremi tenia més caràcter de mutualitat i la Confraria accentuava el caràcter religiós de l’associació. La finalitat única d’ambdues estructures era la defensa dels interessos comuns del seu treball. Aquesta confraria tenia tres objectius bàsics: obtenir la protecció divina mitjançant la  intercessió del Sant Patró Sant Pere, els  socors mutus, com era l’assistència en cas de malaltia o defunció entre els  pescadors, i la defensa dels negocis comuns i de classe. A més, participaven als actes públics, civils o religiosos amb la seva bandera, danses i música. El 1418 es van establir al santuari de Sant Pere Sascelades, més tard a la Casa dels Jesuïtes, a l’església de Santa Anna i al Convent de la Mercè. El 1835 a la parròquia de Sant Joan Baptista i el 1880 a la de Sant Pere del Serrallo, la seu actual.

Per altra banda, existien els mariners que formaven el Gremi de Navegants o Marejants, i un altre grup conegut amb el nom d’Els Bergants, constituït independent dels grups anteriors -Marejants i Pescadors- amb la finalitat de donar un servei de socors mutus a l’estil d’una caixa d’estalvis i una mutualitat.

Pas del Sant Enterrament anys 30. Arxiu Daniel Pallejà

A primera meitat del segle XIX els gremis i confraries de Navegants i Pescadors s’uniren amb la denominació de Gremi Unit de Marejants o Societat Marítima i Protectora com a entitat de socors mutus, una activitat de socors que encara es manté en l’actualitat, tot i  la seva forma quasi testimonial.

No va ser fins a començaments del segle XVIII que constatem, entre les activitats religioses, el paper de la gent de mar en la Processó General de Dijous Sant -organitzat per la Congregació de La Sang- amb el seu pas propi i tradicional que sempre ha estat el que representa l’escena del Sant Enterrament.

Pas del Sant Sopar. 1995
Foto: Carles Mallol

El pas original, obra de l’escultor Isidre Espinal i realitzat el 1713, va desaparèixer durant el setge francès del 1811. Entre els anys 1826 i 1828 l’escultor Vicenç Roig va fer el nou pas del Sant Enterrament, que fou renovat i modificat l’any 1858. Aquest pas va ser cremat en la revolta de 1936. 
Posteriorment, l’any 1942 es va estrenar el nou pas -incomplet-, obra de l’escultor canongí Salvador Martorell Oller. Aquest conjunt es va completar l’any 1944 amb les figures que hi mancaven, i és, el que actualment surt a la processó.
El 1990 el pas del Sant Enterrament, que des de l’any 1956 era portat a rodes, va tornar a sortir dut a coll per agremiats voluntaris, i es creà alhora, la banda de timbalers pròpia del Gremi de Marejants que l’acompanyarà a les  desfilades.

L’any 1995, Emili Solé Carcolé construeix el segon pas del Gremi, el pas del Sant Sopar, i es crea també, la banda de tambors que acompanyarà el pas formada pels més joves de l’entitat.

El 1997 es va estrenar la cohort romana del Gremi amb l’objectiu de donar escolta al pas del Sant Enterrament i encapçalar la Processó del Serrallo.

La Generalitat de Catalunya va concedir al Gremi de Marejants, l’any 2013, la Creu de Sant Jordi, any en que compliren 300 anys processonant pels carrers de la ciutat.

Avui en dia, el Gremi de Marejants compleix, entre d’altres, diverses funcions socials i culturals, participen a totes les manifestacions religioses i populars de la ciutat i organitza la Processó del Serrallo el quart dissabte de quaresma.

REIAL I VENERABLE CONGREGACIÓ DE LA PURÍSSIMA SANG DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST

Fundació: 1545

Domicili Canònic: Església de Natzaret - Plaça del Rei, 1
Domicili Social: Casa de la Sang - Carrer de Natzaret, 1 - 43003 - Tarragona

Passos: LA FLAGEL·LACIÓ (1948) i CRIST DE LA HUMILIACIÓ (1961), d'Innocenci Soriano Montagut i SANT CRIST DE LA SANG, de Salvador Martorell (1940) 

Música: Banda de tambors i coral, matraques i coral

Color de vesta: Congregants i penitents, negra. Els aspirants, blanca i estola vermella
Congregants: 666
E-mail: lasang@lasangtarragona.cat  Web: www.lasangtarragona.cat

Breu història

La Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, composta per fidels laics i fidels clergues, va ser fundada l’any 1545, encara que per la documentació trobada sembla ser que ja existia amb anterioritat una congregació del mateix caire. Aquell any els espardenyers i esparters s’agremien, dividint-se en dues classes de congregants: els forçats (agremiats) i voluntaris (els no agremiats). Tres foren els misteris fundacionals: el Sant Crist Crucificat (esparters), l’Ecce-Homo (espardenyers) i la Mare de Déu de la Soledat.

Hi han indicis de que l’any 1550, la renovada Congregació organitza i celebra la primera processó del Sant Enterrament, la primera de la que es té constància a Catalunya. Tot i això, la primera processó documentada en les actes de la Congregació i que tingué continuïtat durant els anys següents, data del 1589. 

A més dels actes propis com a gremi, desenvolupava una gran activitat social, tenint cura de l’auxili als malalts amb pocs recursos econòmics, l’enterrament d’indigents,  l’acompanyament dels condemnats a mort, atenent les seves darreres necessitats, donant-los sepultura i fent-se càrrec de totes les despeses que la tasca generava.

Mosaic de Jeroni Xanxo del 1592, a la façana de la Casa de La Sang

La Sang va constituir el primer “Somaten” de Catalunya, defensant la ciutat dels bandolers amb armes lliurades pels cònsols tarragonins. Va intervenir activament com a cap d’esquadra a la Guerra dels Segadors, a la Guerra Carlista, i finalment va prendre part en la defensa de Tarragona a la  Guerra del Francès.

Des de l’any 1917 la Congregació ostenta el títol de Reial, per una Reial Ordre d’Alfons XIII, rei d’Espanya.

La Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, té dues seccions: la d’aspirants, hereus dels “fadrins menestrals” datats del segle XVIII, constituïda el 1904 sota la invocació de la Flagel·lació de Crist que acompanyen el pas del  mateix nom, i la Cohort Romana o armats de La Sang.

Dels Armats de La Sang, apareixen referències per primera vegada en la  processó de Dijous Sant de l’any 1758. Actualment, el grup d’armats que el composen trenta-dos soldats, sis tabalers, un trompeta i el capità Manaies estan immersos en un projecte de renovació total de les  vestimentes, armadures i cascs. Aquest projecte, iniciat l’any 2013, és a punt de finalitzar a l’espera d’estrenar els  nous cascs per la Setmana Santa de 2015. Vesteixen roba blanca amb sanefa i vius vermells, van coberts amb casc metàl·lic de crinera vermella, mitges blanques i van calçats amb sandàlies. Els armats, el Dijous Sant, vetllen el Sant Crist de la Sang a Natzaret. El Divendres Sant acompanyen tots els misteris des del seu lloc d’origen fins a la plaça del Rei. Després obren la Processó del Divendres Sant i al final donen escorta al Sant Crist de la Sang des de la Rambla Nova fins a Natzaret.

Els Penitents de La Sang porten els estris de la Passió. Foto: Miquel Sanchís

Un dels elements més ancestrals de la processó es la desfilada dels penitents. La presència dels penitents és tan antiga com la pròpia processó. Són la mostra més preuada del veritable sentit religiós de la processó. Els improperis són actualment propietat de la Congregació i sumen un total de 214. Representen els instruments de la Passió de Crist. Els improperis s’atorguen mitjançant petició  prèvia. El seguici dels penitents l’obre la creu de la passió o creu dels penitents. L’actual creu és un regal del fuster tarragoní Lluís Àvila Roca i data del 1940.

Sant Crist de la Sang de Benet Barò (1617-1936)
Foto Arxiu Francesc Gómez

El 21 de juliol la Congregació va perdre totes les seves imatges a causa de la  revolució iconoclasta que sacsejà la Setmana Santa de Tarragona. Al mig de la Plaça del Rei, en una gran foguera van ser cremats el "Sant Crist de la Sang" de Benet Baró, del 1617; el pas de "La Flagel·lació" de Josep Campeny, del 1914 i el pas del "Crist de la Humiliació" dels escultors Clemente Cantos i Antonio Garrigós, creat el 1927 i adquirit per la Congregació el 1931.
Actualment els membres de la Congregació de la Puríssima  Sang, acompanyen la imatge principal de la Processó, el “Sant Crist de la Sang”, obra de Salvador Martorell (1940); els aspirants fan el mateix amb el pas de “La Flagel·lació” realitzat l’any 1948, i el grup de penitents amb improperis acompanyen el pas “Crist de la Humiliació” fet el 1961, ambdós grups escultòrics, obra d’Innocenci Soriano Montagut.

La Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang celebra i participa en els Sants Oficis de Setmana Santa, organitza la Processó del Sant Enterrament de Divendres Sant i els  Viacrucis de Diumenge de Rams a la tarda i el del Divendres Sant a la  matinada.

L’any 1999 la Congregació aconseguí -amb la col·laboració de l’Associació d’Agrupacions de Setmana Santa-, que la Processó del Sant Enterrament fos declarada pel Govern de la Generalitat de Catalunya “Festa tradicional d’interès nacional” sent reclassificada el 2010 com “Festa patrimonial d’interès nacional”.

Aquesta declaració va ser fonamental per tal de que fructifiquessin les gestions que la Congregació de la Sang va mantenir amb “Televisión Española” l’any 2000, aconseguint que, aquella mateixa Setmana Santa la cadena estatal vingués a la ciutat a retransmetre en directe la Processó del Sant Enterrament a través de la seva segona cadena, i a través també, del seu canal internacional.  

El 3 de desembre de 2002 el Govern de la Generalitat de Catalunya va concedir a la congregació la Creu de Sant Jordi, en reconeixement a la seva dilatada història i per ser un dels principals referents a Catalunya, de les tradicions de la  Setmana Santa.

Viacrucis de La Sang. Divendres Sant al matí. Foto: Juan Luis Nogués Sánchez

La Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, forma part, juntament amb la Congregació de Senyores sota la Invocació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist i de la Mare de Déu de la Soledat, de l’entitat coneguda històricament com "La Sang". L’òrgan d’enllaç de les  dues Congregacions és una Comissió Mixta on es prenen decisions que afecten a ambdues, fet que no qüestiona l’autonomia de cadascuna d’elles. La representació davant l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Tarragona és de quatre membres, dos de cada Congregació.

Ambdues congregacions organitzen conjuntament conferències quaresmals, actes en honor a Santa Marina i a la Mare de Déu dels Dolors, missa en sufragi dels congregants difunts i difuntes i el manteniment de l’església de Natzaret i Casa de La Sang, seu canònica i social respectivament, de les dues congregacions. 

IL·LUSTRE CONFRARIA DE SANT MAGÍ MÀRTIR, DE BARCELONA

Fundació: 1580 - Refundada l'any 1940

Domicili: Basílica de Santa Maria del Mar, de Barcelona
Domicili Social: Rambla de Catalunya 120, 6º - 08008 - Barcelona 

Passos: RETORN DEL CALVARI, de Joan Salvadó Voltas (1941)

Música: Banda de cornetes i tambors

Color de vesta: Negra amb faixí i estola grisos
Confrares: 569
E-mail: santmagibarcelona@gmail.com  Web: www.confrariasantmagibarcelona.com

Breu història

A les darreries del segle XVI fou instituïda la Confraria de Sant Magí a l’església del monestir i parròquia de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Un grup de persones devotes del nostre màrtir, residents a Barcelona, instaren l’abadessa del monestir, Brígida Millars, per tal de constituir-se en confraria en honor del sant. El 19 d’abril de 1580 foren presentats els estatuts per la  seva aprovació al bisbe de Barcelona, Dr. Dimes Lloris. Amb el transcurs dels anys, la Confraria es va anar traslladant a les esglésies de Sant Sebastià, Santa Caterina, Nostra Senyora de l’Esperança, Sant Miquel i la del monestir de Santa Clara, fins que arribà la Guerra Civil.

Maqueta de Joan Salvadó Voltas

La Confraria no en quedà al marge. El majoral i ànima era llavors el tarragoní Albert Bonet Mercadè. En el moment de l’esclat de la revolució tenia a casa seva una imatge de Sant Magí que des de feia més de cent anys presidia totes les festes de la Confraria. Mitjançant una denúncia, el 3 de novembre de 1936 el seu domicili fou escorcollat i destruïts tots els objectes religiosos. Bonet va ser assassinat. L’activitat de la Confraria quedà paralitzada.

El 1940,el tarragoní Joan Voltas Verdes, que treballava a Barcelona, assistí, com a congregant de la Sang que era, a la processó del Divendres Sant de Tarragona. Tornà amb la idea que els tarragonins residents a Barcelona hi assistissin cada any formant confraria pròpia i acompanyant el seu misteri. Voltas era amic íntim d’un altre tarragoní destinat també a Barcelona, Mario Roch.

Es pogueren combinar els torns i els festius que tenien, i els dedicaren durant setmanes a visitar tarragonins, casa per casa, per tal de captar la seva conformitat i el compromís d’apuntar-se a la nova confraria. Els dos es trobaren amb Lluís Bonet Punsoda, fill d’Albert Bonet Mercadè (antic confrare assassinat el 1936, tal com hem relatat més amunt). Lluís Bonet va ser qui va proposar no fer una nova confraria, sinó restaurar l’antiga de Sant Magí. El seu paper va ser fonamental. La Confraria es va refundar el 18 de  maig de 1940 i donat que l’article tercer dels estatuts diu que la Confraria està integrada principalment per devots oriünds de Tarragona i pobles veïns i que es procurarà promoure entre ells les devocions tradicionals de Tarragona, s’acordà estudiar la construcció d’un pas de Setmana Santa per poder assistir a la processó. 

Primera sortida del pas amb les dues figures, any 1941 

La tasca de la construcció d’un pas nou, per una confraria que tornava a començar desprès de la  guerra Civil sense cap patrimoni i amb pocs confrares, fou molt més que feixuga. La primera idea era fer el pas de la Pietat del Gremi de Pagesos desaparegut a la Guerra Civil. Per això s’envià una carta a Ramon Gibert, president de l’entitat, preguntant-li si el reproduiria.

Al mateix temps es contactà amb l’escultor Antoni Parera per fer les imatges. Consultat aquest projecte a la Congregació de la Sang, digueren, amb molt d’encert, que havien de ser les mateixes confraries que havien perdut els seus passos qui els refessin. Ensems, la junta de la Sang digué que l’escultor alacantí Antoni Garrigós, autor del Crist de la Humiliació, destruït a la Guerra Civil (en realitat coautor amb Clemente Cantos), tenia una maqueta del pas “El retorn del Calvari”. No hi hagué resposta del Sr. Garrigós, per la qual cosa es parlà amb els escultors Parera i Coscolla, sense prendre cap decisió.

Atesa la importància i magnitud econòmica d’aquesta tasca, i per tal que no fracassés, s’acordà la creació d’un patronat pro construcció del pas. El primer acord que prengué el Patronat fou que el lema del pas seria El retorn del Calvari.  

Les gestions fetes fins aleshores no foren del gust de tothom. Es rebé la visita de l’escultor de Vila-seca Joan Salvadó Voltas, qui va agafar el compromís de fer una maqueta del Retorn i donar facilitats per a la seva construcció.

El pressupost estimat per fer les quatre figures i la creu fou de trenta mil pessetes i d’aquesta manera s’aprovà el projecte. S’acordà que de moment es farien dues figures i la creu perquè no esconeixia la resposta econòmica que donarien els  confrares.

El Dimecres Sant de 1941, a l’antiga casa dels Foxà, es va beneir el pas amb dues figures: La de la Verge i Sant Joan. El grup es completà el 1944 amb les imatges de Maria Cleofàs i Maria Magdalena.

La Confraria va recuperar l’antiga bandera del 1742, que avui encara es conserva tot i ser canviada per una de nova de mida més petita realitzada l’any 1962.

El pas a la recollida de passos de l'any 2007. Foto Arxiu Daniel Pallejà

La utilització de la vesta és permesa quan la Confraria assisteixi corporativament, i està prohibit als confrares portar-la sense permís de la Junta. Com fet curiós es troba al llibre d’actes que aquesta prohibició fou feta arran que dos confrares portessin la vesta a la processó de  la Bona Mort de Barcelona de l’any 1944, naturalment sense autorització i a on mai hi havia assistit la Confraria.

Actualment, la seu canònica de la Confraria està domiciliada a l’església de Santa Maria del  Mar de Barcelona i organitzen, a Tarragona, juntament amb l’Associació La Salle i la Congregació del Descendiment, el Viacrucis de Dilluns Sant que surt de l’ermita de Sant Magí del Portal del Carro. 

GERMANDAT DEL SANT ECCE-HOMO

Fundació: 1868

Domicili Canònic: Santuari del Loreto - Camí de l'Ermita del Loreto s/n
Domicili Social: Baixada Peixateria, 23 baix. 

Passos: ECCE-HOMO, d'Emili Solé (1994)

Música: Banda de tambors i sacs de gemecs

Color de vesta: Negra amb capa grana i escapulari blanc
Confrares: 437
E-mail: pereramon.ab@telefonica.net  Web: www.ecce-homo-tarragona.com

Breu història

La Germandat va ser fundada el 28 de juny de 1868 per un grup de devots, veïns del Cós del Bou, amb el nom de Pia Hermandad del Ecce-Homo. El caire inicial d’aquesta entitat era bàsicament de societat de socors mutus més que no pas d’associació religiosa, considerant que entre els càrrecs de la Junta, no apareix cap representant de l’estament religiós. Només en un dels seus articles contempla l’acompanyament dels seus membres amb atxa de la imatge de l’Ecce-Homo, que era propietat de la Congregació de la Sang, a la processó de Divendres Sant.

Antic escut de la Germandat

Tot i això, cal dir que l’origen de la devoció al Ecce-Homo prové de mitjan segle XVI. Concretament, l’any 1565 es troba documentada per primera vegada aquesta imatge propietat de la Confraria de la Preciosa Sang de Jesucrist dels espardenyers i esparters, juntament amb les del Crist de la Sang i la Soledat. Aquesta confraria organitzarà a la fi d’aquest segle les primeres processons de Setmana Santa, que amb el  pas del temps augmenten en complexitat i espectacularitat. Per aquest motiu, a mitjan segle XVIII, la Congregació intenta donar més relleu a l’acte convidant a participar-hi d’altres confraries de la ciutat, cedint-los els seus misteris i reservant-se el Sant Crist per al seu propi acompanyament. És a partir d’aquest període que l’Ecce-Homo serà acompanyat per entitats molts diverses. Es coneix per les actes i inventaris de la Congregació de la Sang que aquesta imatge inicial era acompanyada, durant la  processó de Dijous Sant per la figura de Pilat davant d’una balustrada, es a dir, d’una barana,  juntament amb tres “jueus” de mig cos i fets de cartró pedra que feien de poble.

L’any 1738, amb motiu d’unes obres que es realitzaven a l’església de Natzaret, es trasllada la imatge a l’església del convent dels Pares Carmelites Descalços (Sant Llorenç). Finalment, l’Ecce-Homo quedarà en propietat dels mencionats Pares Descalços, ja que l’any 1804 se substitueix l’antiga imatge per una de nova cisellada per l’escultor de Barcelona Salvador Gurri Corominas, a càrrec del comensal de la Catedral Diego Martí, que a la seva mort va establir aquesta donació. Per aquest motiu la imatge continuarà a Sant Llorenç fins a l’any 1835, any de l’exclaustració motivada pel decret de desamortització dels béns eclesiàstics. Llavors quedà la imatge custodiada a la Catedral.

Imatge de Gurri de 1804 restaurada el 1813
Foto Arxiu Francesc Gómez 

Cal dir que el 1811, amb l’assalt napoleònic de la ciutat, la imatge va ser brutalment  mutilada per un cop de sable al rostre. Ja el 1813, un artista suïs que vivia a la Plaça del Rei li va fer una nova testa, que segons les persones que van veure l’antiga, només era una pàl·lida ombra de la  primitiva figura, i que l’antiga tenia bellesa i propietats inimitables.     

L’any anterior, concretament el mes d’agost de 1834, s’havia produït una epidèmia de còlera que va afectar la ciutat i hi va causar diverses morts. Els veïns del Cós del Bou es van posar amb èxit sota la protecció del Sant Ecce-Homo per tal d’evitar els estralls d’aquella passa, fet que va marcar l’inici de la seva devoció. Devoció que cal considerar anterior a la de Sant Roc, ja que aquesta no pot constatar-se fins el 1844.

A partir d’aquest moment, i coincidint amb la translació de la imatge del l’Ecce-Homo a la Catedral l’any següent, com ja hem vist, seran els devots del Cós del Bou els qui tindran cura, a càrrec seu, de l’acompanyament de la imatge en la processó de Setmana Santa.

El Dimarts Sant de 1859 la imatge va ser portada des de la Catedral fins a una casa del barri, amb acompanyament d’una música i gran nombre d’atxes, on va quedar dipositada fins que la van recollir els armats Dijous Sant. Aquesta translació va cridar l’atenció pel fet d’haver passat per la Rambla Vella a l’hora que la coca central d’aquest passeig es trobava més concorreguda de gent i per tractar-se d’una innovació.  Aquell any de 1859 la imatge ja no va tornar a la Catedral, ja que en obrir-se novament al culte l’Església de Sant Francesc va quedar-hi allà custodiada.

El 29 d’abril de 1867, la Congregació de la  Puríssima Sang sol·licita a l’arquebisbe Francesc Fleix i Solans la translació de les imatges de Jesús Natzarè i de l’Ecce-Homo des de l’església de Sant Francesc a la de Natzaret, però només aconsegueix l’autorització per traslladar la primera d’elles. El febrer de l’any següent són els devots del Cós del Bou, que uns mesos més tard constituirien la Pia Hermandad, qui sol·licitaren la traslació de la imatge a Natzaret. El dia 29 de febrer es va obtenir el permís del prelat i finalment es trasllada la talla de l’Ecce-Homo fins a l’església de Natzaret, seu de la Congregació de la Sang. La recollida d’aquell any també s’efectua des d’una casa del barri i s’assisteix a la processó de la mateixa manera que s’havia fet en anys anteriors.

Retornem un altre cop al principi amb la fundació de la Pia Hermandad del Ecce-Homo el 28 de juny d’aquell any. Durant el mes de setembre va produir-se a l’Estat espanyol la denominada Revolució de Setembre o “Gloriosa”, que representà el destronament i exili posterior de la  reina Isabel II. Al mateix temps, tindrà lloc a Cuba, llavors colònia espanyola- una revolta armada.  En aquest ambient enrarit es va decidir suspendre la  processó del 1869. No es, per tant, fins al 1870 quan la Pia Hermandad del Ecce-Homo surt per primera vegada com a tal a la processó.  

Els anys 1873 i 1874 no hi va haver processó per la  proclamació de la Primera República. En aquest període la Germandat pateix la seva primera crisis interna i aquesta provoca la seva dissolució. Immediatament però, l’any 1875 es torna a refundar i torna a desfilar acompanyant a la imatge.       

L’any 1877 s’hi agregaren a la Germandat, acompanyant el pas de l’Ecce-Homo, els col·legis de la Ensenyança Reverte, Dols i Porta.

El gener de l’any 1881 la Germandat torna a patir una greu crisi institucional per discrepàncies entre els associats. Se separen les parts del Culte i el “Montepío”, i un any desprès, concretament l’any 1882, el prelat aprova la nova confraria anomenada Administració del Sant Ecce-Homo amb la condició que mantingui l’acord amb la Sang. Al primer dia s’hi van inscriure 53 confrares.  

Pas de l'escultor Josep Rius, estrenat el 1918
Foto Arxiu Francesc Gómez

El 1917, la Sang proposa canviar l’antiga imatge de Gurri, per un conjunt escultòric nou i de major qualitat artística. La Congregació va presentar la proposta a la Germandat i li va demanar suport econòmic per dur-ho a terme. La Germandat va acceptar i va col·laborar econòmicament amb la quantitat de 1.000 pessetes.

Ja el 1918, la Sang beneeix el magnífic conjunt cisellat per Josep Rius. Com que la major despesa econòmica va  anar a càrrec de la Sang, s’originà un plet entre les dues entitats, de manera que el nou pas sortí a la  processó amb l’escut de la Sang i sense l’acompanyament de la Germandat. Portat el plet davant l’ordinari, Antolín López Pelàez resolgué que el misteri era propietat de la Mitra, la custòdia i les despeses de portar el pas a la processó corresponia a la Sang i pertocava a la Germandat l’acompanyament a la processó i sufragar les despeses de la seva il·luminació, ornamentació i música. Aquesta resolució, però, no va satisfer a cap de les dues parts i el conflicte entre les dues confraries continuà.

L’any 1924, la germandat demanà a la mitra la revocació de l’obligació de pagar la il·luminació del pas per ser més cara que la despesa que s’originava en la del pas antic de Salvador Gurri i proposà reinstal·lar aquesta il·luminació al nou conjunt de Josep Rius, fet al qual la Congregació de la Sang s’hi va negar.

Vista la falta d’acord entre les dues parts, l’arquebisbat acorda el 14 de març de 1924 que passi l’assumpte a la via contenciosa. Davant d’aquest fet, la Germandat acorda el 18 de març la seva voluntat irrevocable de renunciar plenament a tots els drets que tenia sobre el nou misteri de l’Ecce-Homo, degut a la impossibilitat de conciliar els interessos amb la Congregació de la Sang, abstenint-se d’assistir de moment a la  processó i estudiant la  manera de segui acomplint la seva finalitat reglamentària de tributar culte i veneració al seu titular.

Això es traduirà en una petició, el dia 6 d’abril, al Cardenal Vidal i Barraquer, signada per més de 150 persones, on es demana que es torni a la pública veneració la imatge de l’Ecce-Homo de Salvador Gurri, possibilitant la seva assistència a la propera processó del  Divendres Sant. El 9 de gener de 1925 s’obtingué una resposta negativa per part de la Mitra informant que no és possible que es venerin en el mateix lloc, ni assisteixin a un mateix acte dues imatges del mateix sant, o que representin la mateixa escena de la Passió.

Finalment, el 3 d’abril de 1925 s’arribà a un acord satisfactori amb la Congregació de la Sang, d’acceptar la resolució del 1918 ordenada per l’Arquebisbe Antolín López Peláez, amb la condició que l’antiga imatge de Salvador Gurri sigui entregada a la Germandat, per donar-li culte privat entre els socis de la mateixa. L’arquebisbe accepta l’acord i entrega la imatge a la Germandat el 6 de novembre de 1925.

El 21 de juliol de 1936 la revolta iconoclasta arribà a la ciutat i malauradament totes les imatges dipositades a Natzaret van ser cremades al bell mig de la Plaça del Rei, perdent-se entre elles el bell conjunt escultòric de l’Ecce-Homo, obra de Josep Rius. Tot i això, l’antiga imatge de Salvador Gurri va sobreviure aquesta revolta i va ser amagada en un terrat  d’un domicili particular. Malauradament, la imatge va ser descoberta casualment l’any 1939 pocs dies abans de finalitzar la Guerra Civil i va patir la mateixa dissort que molts dels misteris de la nostra Setmana Santa.

Pas de Rafael Cases. Sortí únicament l'any 1942. Foto Arxiu Francesc Gómez 

L’any 1940, es reorganitzà la Germandat amb una nova junta i l’any 1941 s’encarregà a l’escultor tarragoní Rafael Cases, una nova talla de l’Ecce-Homo. Aquesta va desfilar l’any 1942 amb la corona d’espines i la canya de plata de la imatge de Salvador Gurri, però fou retirada ràpidament per la seva manca d’estètica. Actualment, aquesta imatge es pot contemplar a la seu social de la Germandat.

Conjunt de Carles Moya (1946-1958). Foto Arxiu Francesc Gómez

La Germandat desfilà sense pas des de l’any 1943 fins el 1945, any en que es va encarregar un nou conjunt escultòric al artista tarragoní Carles Moya. L’any 1946 es beneí el nou conjunt format per tres figures basant-se en l’antic pas de Josep Rius. La Germandat que s’instal·la canònicament aquell any a l’església de Sant Agustí, ja comptava amb 180 socis, la meitat dels quals eren treballadors de la Tabacalera.

L’any 1949 la Germandat s’instal·là amb el pas, a l’església de Sant Llorenç per les obres a Sant Agustí, i la van abandonar el 1951, instal·lant-se llavors a la capella de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla. Un any desprès, la Junta va vendre la corona i la canya d’argent de la imatge de Gurri per 2.500 pessetes, adquirint amb aquests diners un Sant Crist.

L’any 1958 la junta de la Germandat decideix substituir el pas de Moya per un nou conjunt escultòric cisellat pel pare caputxí Jose M. de Vera, amb la col·laboració directa de l’escultor Joan Salvador Voltas. Aquest nou pas va ser beneit l’any 1959.

Pas de Josep Maria de Vera (1859-1993). Foto Arxiu Francesc Gómez

A finals dels anys 70 la Germandat passà per moltes dificultats econòmiques i d’assistència, essent a punt de desaparèixer. Tant és així, que l’any 1977, 1978 i 1979 no pogué escortar el pas i aquest va ser cedit a La Sang. La Congregació, va determinar que fos la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió qui acompanyés el pas de l’Ecce-Homo, al estar aquesta confraria sense pas des del 1973. 

Sortosament, l’any 1980 gràcies a un grup de joves, fills d’antics socis, es va reorganitzar la Germandat i es va tornar a escoltar el seu propi misteri. L’any 1981 s’hi van afegir membres de l’Associació Juvenil del Loreto, revifant i reactivant definitivament amb un nou impuls la Germandat.

El 1985 la Germandat va recuperar l’antiga indumentària composada per un pitet blanc i capa grana damunt de la vesta negra.

L’any 1991, es substituïren les rodes del pas de l’Ecce-Homo per joves portants a espatlles, i el 1992 es creà una banda pròpia de tambors amb l’acompanyament d’un grup de grallers. Aquell mateix any, la Germandat es proposà recrear l’antic pas d’en Josep Rius del 1918. Aquest grup escultòric que actualment encara desfila, és obra d’Emili Solé Carcolé i va ser beneit el 30 de març de 1994, any del 125è aniversari de la Germandat. Aquest pas és dut a espatlles per 18 voluntaris i és acompassat per  la pròpia banda de timbalers i sacs de gemecs.

Recollida del  pas de l'Ecce-Homo, Divendres Sant 2014. Foto: Daniel Pallejà

L’any 2003, la Germandat va adquirir un local propi a la baixada peixateria on actualment es poden reunir, mantenir i exposar tots els seus bens, documentació, vestes, banderes, l’antiga imatge de l’Ecce-Homo de Cases i les figures de José Maria de Vera.

El 2011, la Germandat inicià un seguit de restauracions començant per l’actual pas; el 2012 es seguí amb el penó i la bandera; i el 2013 amb el Sant Crist i la seva peanya.

La Germandat organitza des de l’any 1981 el Viacrucis de la nit del Dijous a Divendres Sant que arriba fins al Santuari del Loreto, participa amb el pas a la processó del Rosari de Dolor de Dimecres Sant i publica anualment des de l’any 1992 un opuscle propi amb els actes que organitza, la memòria i diversos articles de caire històric sobre la Germandat i la Setmana Santa tarragonina. 

CONGREGACIÓ DE SENYORES DE LA MARE DE DÈU DE LA SOLEDAT

Fundació: 1876

Domicili Canònic: Església de Natzaret - Plaça del Rei, 1
Domicili Social: Casa de la Sang - Carrer de Natzaret, 1 - 43003 - Tarragona

Passos: LA SOLEDAT, de Josep Viladomat Massanas (1963)

Música: Banda de tambors

Color de vesta: Negra. Aspirants blanca i faixí i escapulari blaus
Congregants: 1.194
E-mail: tarragonasoledad@gmail.com  Web: tarragonasoledad.blogspot.com

Breu història

La Congregació de Senyores de la Soledat va ser fundada el dia 22 de juny de l’any 1876, dia en que l’arquebisbe Constantí Bonet i Zanui aprovà els seus estatuts i l’erigí canònicament. Tot i això hauríem de remuntar-nos unes dècades endarrere per trobar els seus orígens, concretament l’any 1846.

Primer distintiu de la Congregació

Aquell any, el comerciants de la ciutat renuncien a acompanyar a la processó del Sant Enterrament el pas de la Mare de Déu de la Soledat, imatge que era propietat de La Sang. D’aquesta manera, la Sang passà a fer-se càrrec del pas i l’acompanyà a la Processó del Sant Enterrament, mentre les dones congregants de la Sang, que no podien assistir a la desfilada, s’encarregaven de cuidar-la i mantenir-la durant l’any. Aquest grup de dones congregants s’anà fent més gran i, l’any 1859, la  Congregació de la Sang reforma els seus estatuts contemplant en el seu articulat, que aquestes puguin formar una junta pròpia amb càrrecs i estatuts propis, quan siguin aquestes, un número important. Sembla ser, que va ser l’any 1861 quan aquestes s’associen i formen la secció de senyores agregades a la Congregació de la Sang.

15 anys més tard, acollint-se als estatuts de la Congregació de La Sang, la Priora Sra. Barbarà de Otto Balcells en nom de la junta de la secció de dones de La Sang envia a l’Arquebisbe uns estatuts propis, amb una petició per tal de que aquestos siguin aprovats i s’erigeixi canònicament la nova Congregació de Senyores de la Mare de Déu de la Soledat. En aquest estatuts, s’estableix que el prefecte de la Sang serà també el  president de la Congregació de Senyores de la Soledat, establint d’aquesta manera, un lligam entre les dues congregacions independents; lligam que encara perdura avui dia.  

Divendres Sant de 1926. La Soledat, encara a l'interior de Natzaret, és a punt d'iniciar la Processó
Foto: Francesc Blasi Vallespinosa. 'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya'

L’any 1898, el president de la Soledat, el prevere Pau Ayala, aprova un distintiu i medalla pròpia per a la Congregació i ja trobem documentat per primera vegada que el nombre d’associades era de 109. L’any següent, es crea la “Sección de Señoritas” en un acte institucional en la que s’inscriuen 24 noies menors de 20 anys. El 1901 es fa un nou mantell i vestit per a la  Mare de Déu i el 1905 es canvia la peanya del pas.

Soledat de Camps i Arnau. Arxiu Daniel Pallejà

El 1914 es tornà a fer un nou i preciós mantell i vestit de vellut negre per la Mare de Déu, que malauradament desaparegué juntament amb la imatge, en la fatídica revolta iconoclasta del 21 de juliol del 1936.
L’any 1939 i 1940 es va demanar la imatge de la Soledat de la Catedral, que actualment està situada a la capella del Sant Crist de la Salut, al creuer de la Catedral. 

L’any 1941 es beneí la nova imatge de la Soledat, obra de Josep Maria Camps i Arnau. Era una talla sòbria a la que l’any 1962 se li va afegir el mantell que duu l’actual Mare de Déu de la Soledat. Degut a que aquest mantell no s’adaptà correctament a la talla, es decidí encarregar a Josep Viladomat una nova Soledat "de bastidor". Aquesta va ser beneïda l'any 1963.

Des de l’any 1957, la Congregació de Senyores de la Soledat organitza la Processó de la Soledat el Dissabte Sant. Actualment, aquesta processó entra dins de la Catedral on es celebra el rés de la Corona Dolorosa.

L’any 1959 es tornà a crear la secció d’aspirants de la Soledat, i no va ser fins l’any 1980 en que s’obtingué el permís de l’arquebisbat i de la Congregació de la Puríssima Sang per tal de que les dones tornessin a desfilar a la Processó del Sant Enterrament de Divendres Sant acompanyant el pas de la Mare de Déu de La Soledat.

L’any 1991 es van treure les rodes del pas i, com des del seu orígen fins al 1925, la Soledat va tornar a desfilar pels carrers de la ciutat duta a espatlles per nois voluntaris. Aquell mateix any es creà la banda de tambors pròpia de la congregació de la Soledat, que des de llavors l’acompanya acompassadament.

Dissabte Sant. Processó de la Soledat, 2014. Foto Daniel Pallejà

La Congregació de Senyores sota la Invocació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist i de la Mare de Déu de la Soledat, forma part des de l’any 2003, juntament amb la Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, de l’entitat coneguda històricament com La Sang. L’òrgan d’enllaç de les  dues Congregacions és una Comissió Mixta on es prenen decisions que afecten a ambdues, fet que no qüestiona l’autonomia de cadascuna d’elles. La representació davant l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Tarragona és de quatre membres, dos de cada Congregació.

La Soledat a l'interior de la Catedral el Dissabte Sant de 2014. Foto: Daniel Pallejà

Ambdues congregacions organitzen conjuntament conferències quaresmals, actes en honor a Santa Marina i a la Mare de Déu dels Dolors, missa en sufragi dels congregants difunts i difuntes i el manteniment de l’església de Natzaret i Casa de La Sang, seu canònica i social respectivament, de les dues congregacions.
Actualment, d'entre totes les congregacions, germandats, confraries i gremis de la Setmana Santa Tarragonina, la Congregació de Senyores sota la Invocació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist i de la Mare de Déu de la Soledat és, la que té major número de congregants associades i la que més participants aporta a la processó del Sant Enterrament de Divendres Sant.   

REIAL GERMANDAT DE JESÚS NATZARÈ

Fundació: 1903

Domicili Canònic: Parròquia de Sant Francesc d'Assís - Rambla Vella, 57
Domicili Social: Carrer Girona s/n. - Apartat de Correus n. 952 - 43080 - Tarragona
Guarda-passos: Església de Sant Miquel del Pla - Carrer de Sant  Miquel, 2

Passos: JESÚS NATZARÈ, les tres Maries són de Josep Rius (1907) i el Natzarè, de Salvador Martorell (1939), LA PRIMERA CAIGUDA, d'Antoni Parera (1930) i JESÚS ÉS DESPULLAT DE LES SEVES VESTIDURES, d'Agustí Ballester (1961) 

Música: Banda de cornetes, tambors i gaites, banda de tambors infantil i coral infantil

Color de vesta: Negra. La Secció de Senyores Maries del Calvari porten escapulari de color or vell
Germans associats: 917
E-mail: directiva@jesusnatzare.org  Web: jesusnatzare.wordpress.com  

Breu història

El diumenge 29 de març de 1903, un grup de tarragonins encapçalats per l’arquitecte diocesà i provincial, Ramon Salas i Ricomà, es reuniren per tractar la formació d’una nova germandat que acompanyés la imatge del Natzarè que des de l’any 1867 es venerava a l’església de Natzaret.

Antic Convent de Santa Clara, on es venerava el pas del 'Porta-Creu'
Fot. Arxiu Daniel Pallejà 

Si fem però, la vista enrere, trobarem que la devoció per la imatge del Natzarè a la Setmana Santa tarragonina es remunta al segle XVII. L’any 1698 el gremi de Cordelers, també anomenat Confraria de Santa Llúcia de mestres corders, demana permís al municipi per anar a la processó amb el pas del “Porta Creu”. Aquest pas, era molt similar a l’actual ja que, a més del Crist amb la creu al coll, també hi figurava la imatge de la Verónica en el moment en que li neteja el rostre amb el Sant Drap. El grup, que era resguardat a l’antic convent de Santa Clara, va ésser destruït el 1811, durant l’assalt i saqueig de la ciutat per les tropes franceses.

Al reorganitzar-se la processó l’any 1815, el gremi de corders aconsegueix treure una antiga imatge de Jesús Natzarè que els franciscans custodiaven i veneraven des de temps immemorials al seu convent de la Rambla Vella. Aquesta imatge, de talla més petita del natural, duia cabellera i les seves mans estaven entrellaçades, a l’estil d'un ‘Cristo Cautivo’ amb la conseqüent dificultat d’incorporar-li una creu. 

No se sap certament quan el gremi de corders va deixar d’acompanyar el pas del Natzarè, però el 1819 la imatge va ser cedida per la Congregació de la Sang als Fadrins Menestrals. L’any 1820 és el Gremi de mestres cubers i boters qui demanen permís a la Sang per acompanyar la imatge a la processó i declaren la intenció de fer per l’any vinent un nou Natzarè. La Sang no va concedir el permís al·legant que els Fadrins tornarien a acompanyar novament la imatge.

L’any següent (1821) la Sang, designà Majoral del pas del Natzarè al segon alcalde constitucional Sr. Gabriel Nolla, qui tanmateix, convida a ser acompanyat pels milicians i persones del seu grat.  

Antic Convent de Sant Francesc. Arxiu Daniel Pallejà

D’aquesta manera s’arriba fins l’any 1835, any de crema de convents, expulsió de frares i destrucció de temples. El Convent de Sant Francesc es converteix en quarter de milicians nacionals, i les mateixes milícies treuen al carrer totes les imatges i mobles de l’interior del temple per tal d’ésser destruïdes. És en aquest punt, quan una nena de nou anys, que casualment passava per allà amb la seva mainadera, veié la imatge del Natzarè, amuntegat juntament amb d’altres elements a la vorera. La nena es va impressionar i afectar tant, que un dels milicians que estava de guàrdia a la porta del temple, li va preguntar perquè plorava, i ella li respongué que el seu  desig fóra salvar la imatge de Jesús Natzarè. El milicià davant la sinceritat de la  criatura, li va dir, “si goseu d’emportar-vos-la, ja ho  podeu fer, si bé, ha de ser ara mateix”; sense pensar-s’ho ni un sol instant, la nena i la  seva mainadera van agafar la imatge i se l’emportaren al seu domicili, on va ésser acuradament guardada i reverenciada per la família, no fent cas del  perill que tal acte comportava, entregant-la temps després a la Catedral. Aquella nena de nou anys es deia Tecla Ricomà i Rufí, mare del que, 68 anys més tard, fundaria l’actual Germandat de Jesús Natzarè, Ramon Salas i Ricomà.

A finals de 1863, la imatge del Natzarè que estava dipositada a la Catedral -en un retaule del creuer al costat esquerra del Sant Crist de la Salut-, va ser traslladada a la retornada i restaurada església de Sant Francesc. La talla va quedar en veneració a l’interior de la capella del Santíssim Sacrament.

Rambla Vella, 1870. Durant tres anys es celebrà el Viacrucis de
Diumenge de Rams amb el pas de Jesús Natzarè
Foto Arxiu Rafael Vidal

El Diumenge de Rams de 1864 s’organitzà a la tarda i per primera vegada un Viacrucis amb la imatge del Natzarè dut a coll, per tota la Rambla Vella resant les catorze estacions. Totes aquelles persones que hi van participar, ho van fer amb vesta i vara. Al acabar l’acte, ja a l’interior de Sant Francesc, es va celebrar un sermó i es cantà l’Stabat Mater.

Aquest acte va tenir continuïtat l’any següent, amb la particularitat de convidar també a membres femenins, i amb la obligació de que el homes anessin tots amb la seva vesta de congregant i vara.

L’any 1867 va ser l’últim Viacrucis de Diumenge de Rams en que participà la imatge de Jesús Natzarè, doncs la Congregació de la Sang, encarregada de cedir l’acompanyament a la Processó de la imatge del Natzarè, va sol·licitar al Sr. Arquebisbe Fleix i Solans el trasllat de la talla a l’església de Natzaret. D’aquesta manera, a finals d’any, la imatge de Jesús Natzarè va ser traslladada definitivament a la seu de la Congregació de la Sang -quedant-se-la definitivament en propietat- i col·locada a la fornícula de la primera capella situada a la dreta de l’altar major.

Durant aquests últims anys, el Natzarè va ser acompanyat a la Processó per diferents gremis, destacant-se el dels fadrins menestrals i el d’artesans industrials. Tot i això, el seu acompanyament va tenir alts i baixos, i va haver-hi algun any en que no participà a l’esmentada processó organitzada per la  Congregació de la Sang.   

No està ben documentat  -a causa de la pèrdua dels  arxius durant la Guerra Civil- quan es va fundar exactament la antiga Cofradía de Jesús Nazareno, que es va encarregar del culte, ornamentació i acompanyament de la imatge, però podem extreure per diferents dades aparegudes a la premsa local de l’època, que aquesta es va crear entre els anys 1873 i 1874. Aquesta confraria organitzava oficis en honor a Jesús Natzarè a l’església de la  Sang, i a més, convidava a diferents estaments a desfilar amb la imatge durant la processó del Divendres Sant. Cal destacar en importància l’acompanyament del Colegio de Tarragona com podem veure en una nota publicada al Diari “La Opinión” del 23 d’abril de 1882 en que comunica que “Hoy, a las diez y media, en la iglesia de Nazareth, la Cofradía de Jesús Nazareno junto con el Colegio de Tarragona, costeará un oficio cantado...”.

Ramon Salas i Ricomà. Arxiu Daniel Pallejà

Aquí entrarà un altre vegada el nom de Salas i Ricomà. El Sr. Ramon Salas i Ricomà des de l’any 1875 formava part del professorat del Colegio de Tarragona, i a més, era congregant de la Sang. La seva gran devoció per la imatge del Natzarè estava molt arrelada gràcies a la seva mare, aquella nena de nou anys que l’any 1835 salvà la imatge de la seva segura destrucció. Convidat doncs, el Col·legi de Tarragona per la Confraria de Jesús Natzarè, Ramon Salas es bolcà plenament en donar lluïment i esplendor a l’acompanyament de la imatge per part de l’alumnat del col·legi. La premsa del 1877 destaca que la comitiva que acompanyava el pas del Natzarè va ser un dels més concorreguts. Tots els alumnes de primera i segona ensenyança anaven amb túnica de vellut i gorguera. Es van comptar fins a 80 participants, entre alumnes, membres de la Confraria de Jesús Natzarè, pendonistes, majorals i representants.

Aquest comitiva ja no es va interrompre, i  en una nota apareguda a la premsa local el Dimecres Sant de 1881, es fa notar que el Penó principal del Natzarè “sin duda será uno de los que llevarà más lucido acompañamiento”.

El Diario de Tarragona del 22 de març de 1883, destaca la unió del Col·legi de Tarragona amb la Confraria de Jesús Natzarè, en l’acompanyament de la imatge i anomena els mayorals que pertanyen a la confraria i els pendonistes dels diferents cursos del col·legi.

No obstant, les corrents de liberalisme exaltat que van ser norma en diferents moments del segle XIX ocasionant a vegades, disturbis durant el curs de la processó, va fer desistir a les famílies dels escolars de que aquests desfilessin a la processó del Divendres Sant. Per aquest motiu la Confraria de Jesús Natzarè tornà a convidar als  artesans industrials, tal com queda reflectit a la premsa del 1885.

L’any 1892 trobem l’última referència a la Cofradía de Jesús Nazareno, en una nota de premsa de la Junta general celebrada per la confraria en que confirma la seva participació a la processó, i anomenen pendonistes i majorals.

Arriben moments difícils per la Confraria de Jesús Natzarè. Segurament entre els anys 1893 i 1894 es dissol la confraria, doncs l’any 1894 el pas desfila entre les fileres dels penitents amb improperis de la  Congregació de la Sang, i el 1895, en Junta general de la mateixa congregació de la  Sang, que recordem que era la  propietària de la talla, aproven la confecció d’una nova túnica per a la imatge.

Aquí comença un període de dificultats per trobar un nou acompanyament pel pas. El 1895 i 1896, la congregació cedeix el pas a varis joves amb penó i música. El 1898, torna a desfilar entre les fileres dels penitents de la Congregació. El 1899, el tornen a acompanyar els artesans industrials, el 1901 es el torn del Colegio Provincial qui acompanya la imatge, i finalment, el 1902 torna a desfilar entre les fileres de congregants i penitents amb improperis de la Sang.

Davant d’això, veient el Sr. Salas que la imatge del Natzarè anava sense un acompanyament digne, i sense cap confraria que cuidés del culte i il·luminació de la imatge, va decidir fundar una nova germandat que dignifiqués la processó i la desfilada del seu estimat natzarè. 

Primer distintiu i Vesta aprobada el 1903
Arxiu Daniel Pallejà

Tornem al començament. Així doncs, el diumenge 29 de març de 1903, un grup de tarragonins encapçalats per l’arquitecte diocesà i provincial, Ramon Salas i Ricomà, es reuniren per tractar la formació d’una nova germandat que acompanyés la imatge del Natzarè que des de l’any 1867 es venerava a l’església de Natzaret. El grup, format pels senyors Jose Prat i Prats, Josep Maria Pujol, Josep Vidal Marot, Lluís Sans, Manuel de Peñarrubia i Francesc de P. Canals fundaren la “Hermandad de devotos del Santo Nazareno”. Hem de suposar que es va triar aquest nom per diferenciar-se de la confraria dissolta només deu anys abans. La premura del temps, doncs s’acostava la Setmana Santa, va fer que tres dies abans d’aquesta reunió, el 26 de març, Ramon Salas s’avancés i enviés ja una instància i un esborrany dels estatuts a l’Arquebisbe per tal que la nova germandat fos aprovada i que ja poguessin desfilar aquell mateix any. I així va ser, doncs cinc dies més tard, l’1 d’abril de 1903, s’aprova la nova confraria amb només un però. La nova germandat ha de canviar el nom de Santo Nazareno, pel de Jesús Nazareno, doncs l’informe eclesiàstic indica que “el título de Santo Nazareno no es muy común en el  lenguaje cristiano”. L’Arquebisbe, també aprovà el distintiu de la germandat -una creu llatina de color vermell-, i el model de vesta que utilitzaran els seus associats. Aquesta vesta serà negra amb cucurulla del mateix color, màniga caiguda, cíngol vermell i el distintiu del mateix color.

Un cop endegat els preparatius, la nova “Hermandad de Jesús Nazareno” desfilà per primera vegada el Divendres Sant 10 d’abril, amb 47 associats acompanyant el vell pas de Jesús Natzarè amb penó i banda de música del Regiment de Luchana. Cal dir també, que la recollida del pas es va fer al número 10 del carrer Hospital -actual Comte de Rius-, lloc on vivia Ramon Salas abans de traslladar-se a la casa del mateix nom de la Rambla. La premsa local va destacar el lluïment de la desfilada de la nova germandat.

Junta directiva encapçalada per Ramon Salas i Ricomá amb l'antiga bandera amb la creu insígnia brodada de la Germandat. 
Primera década del segle XX. Segurament seria la representació a la processó del Corpus. Arxiu Daniel Pallejà Blay

La premura de les dates, abocades a la Setmana Santa, van deixar per més endavant la constitució de la primera junta directiva. Aquesta primera junta, va quedar constituïda el 12 de juliol amb els següents membres: Ramon Salas i Ricomà, Administrador Major; Josep Maria Pujol de Barberà, Tresorer; Lluís Rodríguez Ollé, Secretari; i els senyors Ferran Cervera Olives, Félix Ribas Ferrer, Joan Vidal Munt i Francesc Boireu, com a administradors.

Al mateix temps també es formà una secció de Socors Mutus “Montepío” pels  associats en cas de malaltia o invalidesa. Aquesta secció perdurà fins el 2009. 

És important destacar que a la Germandat, en el seu primer any de vida, s’hi apuntaren un total de 83 associats, dels quals com dèiem anteriorment, més de la meitat desfilaren a la  processó del Divendres Sant.

La germandat anà progressivament arranjant la peanya del pas, que estava molt malmesa, canviant el sistema d’il·luminació, envernissant i daurant les motllures. Tot i així, les diverses reformes no van poder aturar la mala situació en que es trobava el pas, de tal manera que, l’1 d’abril de 1906, es va prendre l’acord unànime de construir una nova carrossa o peanya i ampliar el conjunt escultòric amb tres noves figures. La idea i el projecte de l’ampliació del pas es deu a la  imaginació de Ramon Salas i l’execució del mateix, sempre sota les instruccions del president, a l’associat i tallista tarragoní Francesc Casanovas Climent. Alhora, Casanovas va encarregar la realització de les tres imatges a l’escultor de Barcelona, Josep Rius mentre ell treballava i tallava amb gran mestria la nova peanya. El llenç de la Verònica amb la cara de Jesús pintada va ser obra de Francesc Carbó.

1907-1911. El pas és recollit pels Armats al número 10 del carrer Hospital, domicili llavors de Ramon Salas i Ricomà
Aquest és el document fotogràfic més antic sobre el pas del Natzarè. Arxiu Daniel Pallejà 

El pas, que era tot nou, tret de la figura del Natzarè, va sortir per primera vegada el Divendres Sant de 1907, causant una general commoció per l’acurat de les seves formes i la composició de les figures que se li havien afegit constituint una autèntica obra d’art.

Imatge del Natzarè, anys 20.
Arxiu Daniel  Pallejà

El 1914 l’escultor Josep Rius, autor de les tres maries, va restaurar la imatge de Jesús Natzarè. Li va refer els peus i braços donant-los una nova posició, separant així les dues mans per tal de dur la creu d’una manera més natural. El mateix any, la germandat va rebre el títol de “Reial” Germandat, atorgat pel Rei Alfons XIII. Un any més tard Ramon Salas dissenyà el nou escut amb la corona reial borbònica -l’actual escut-. Tot i això no es va concórrer a la  processó amb l’esmentada insígnia fins l’any 1917.  

L’any 1928 s’aconseguí el permís del Sr. Arquebisbe per fer un Viacrucis amb el Sant Crist de l’Agonia -que pertanyia a l’església de Sant Francesc- fins a l’Ermita de la Salut. L’any 1931 aquest Viacrucis va ser prohibit per la jerarquia eclesiàstica.

A la processó del 1929, es va evidenciar la gran quantitat de germans que acompanyaven el pas del Natzarè i es decidí encarregar un nou pas. Aquest nou pas, “La Primera Caiguda”, conegut també popularment com El Cirineu, va ser cisellat per l’escultor Antoni Parera i Saurina i es va estrenar durant la processó del Divendres Sant de 1930. Si bé l’any 1931 també va desfilar per segona vegada, no fou així l’any 1935. A Tarragona, de l’any 1932 al 1934 no es celebrà la processó per motius polítics i temps d’incerteses i, l’any 1935, degut a la por pels possibles disturbis que es poguessin produir durant la desfilada, va provocar que fossin molts pocs els germans disposats a assistir a  la processó acompanyant el nou pas. Per tant, pocs dies abans la Germandat resolgué participar a la processó només amb el pas del Natzarè.

El pas del Cirineu i de Jesús Natzarè a la Baixada de la Peixateria. Any 1931. Foto H. Vallvé - Arxiu Daniel Pallejà

El 21 de juliol de 1936, arribà a la ciutat la revolta iconoclàstica prèvia a l’inici de la Guerra Civil Espanyola. Aquella nit la gran majoria dels passos i misteris de les associacions de Setmana Santa van ser devorats per les flames. La germandat, fou una de les poques que salvaren el seu patrimoni artístic amb l’excepció de l’antiquíssima figura de Jesús Natzarè. Aquesta va ser cremada al estar venerada permanentment en una capella a l’interior de l’església de Natzaret. No en va, la peanya amb les tres Maries del 1907 i el recent pas d’Antoni Parera es salvaren al estar resguardats i tapiats en uns baixos del carrer d’Escrivanies Velles, on actualment està el Col·legi d’Ingeniers.

L’any 1939, la Germandat encarregà una nova talla del Natzarè a l’escultor canongí Salvador Martorell. Aquell any es va decidir tornar a celebrar la processó del Sant Enterrament amb l’assistència de totes les confraries i les poques imatges que s’haguessin salvat de la destrucció del 36, però la premura de les dates va provocar que el pas del Natzarè assistís amb una testa d’escaiola policromada, que servia de model del nou Natzarè. Aquesta testa encara avui es conserva en una vitrina a l’interior de Sant Miquel del Pla.

El pas del Natzarè, any 1954. Arxiu Daniel Pallejà

L’any 1940 es beneí l’actual imatge definitiva del Natzarè i del nou Sant Crist de la Germandat que quedaria dipositat a l’església de Sant Francesc, doncs l’antic crucificat que la germandat utilitzava pels seus viacrucis també resultà destruït en els disturbis del 1936. Aquest Crist crucificat, que fou una donació del germà Natzarè Martí Marias i Magriñà, va ser cisellat als tallers Rius de Barcelona.

El mateix any es va crear la secció d’aspirants, i són membres d’aquesta, qualsevol nen o nena menor de  17 anys, edat en què passen a ser congregants.

Un any més tard, el 1941 ja es parlava de crear una secció de dones de la Germandat, si bé, no es va portar a cap definitivament fins el 1957,any en que es va crear la Secció de Maries del Calvari.

L’any 1959, la Germandat va emprendre un altre repte. El de realitzar el tercer pas. A finals d’any es va aprovar en Assemblea General Extraordinària la realització d’aquest pas que s'anomenaria "Jesús és Despullat de les seves vestidures".

Jesús és Despullat de les seves vestidures. Foto any 1965. Arxiu Daniel Pallejà

Aquest nou pas va ser realitzat per l’escultor Agustí Ballester Besalduch, i fou beneit el Dimarts Sant de 1961.

A partir de l’any 1983, el  pas de Jesús Natzarè va ser dut a coll per germans voluntaris i el 1984 es va formar la Banda de Tambors de la Germandat. Poc després, la banda s’aniria ampliant instrumentalment per cornetes, i més recentment per gaites. També l’any 1984 es va crear el Cor infantil, cor que acompanyaria amb les seves veus blanques el pas del Cirineu.

L’any 1987 la germandat es va proposar crear un nou pas que seria escortat per la secció de Maries del Calvari, “Sofriment i tristor de la Verge María camí del Calvari”. Pas format per dues figures que representarien a la Mare de Déu essent acompanyada i consolada per un àngel, i aniria entre els passos del Cirineu i el de Jesús Natzarè. Tot i això, la cessió necessària i urgent del temple de Sant Miquel per poder aixoplugar els passos de la Germandat, dut a terme l’any 1988, i el seu costós acondicionament i restauració del temple que, fet en diverses fases, ha arribat fins al dia d’avui, va obligar a guardar el projecte del nou pas a l’espera que en un futur pròxim pugui fer-se realitat.  

L’any 2009 la germandat va crear la Banda infantil de la Germandat, amb el ferm propòsit de fer escola i tenir relleus per nodrir la Banda de Tambors, cornetes i Gaites de la Germandat.  

La Germandat a la Rambla nova a l'espera de ser recollida pels armats. Foto Daniel Pallejà

En el decurs dels anys, la vida social i cultural de la Germandat ha estat rica en aportacions a la ciutat i a la Setmana Santa tarragonina, i s’ha convertit en una de les entitats amb més pes específic, tant en nombre d’associats, com per les activitats culturals que duu a terme: concerts, exposicions, col·loquis, edició anual d’un opuscle, etc.

ASSOCIACIÓ LA SALLE

Fundació: 1907

Domicili Canònic: Santuari de Ntra. Sra. del Sagrat Cor (Jesús i Maria) -Carrer Méndez Núñez, 14
Domicili Social: Carrer Méndez Núñez 14, 2n pis - 43004 - Tarragona

Passos: L'ORACIÓ A L'HORT, de Messeguer-Rius (1942) i VETLLEU I PREGUEU, de Claudi Rius (1943) 

Música: Banda de tambors i banda de música

Color de vesta: Morada amb punys i estola granat
Associats: -
E-mail: -  Web: www.lasalletgn.cat

Breu història

L’actual Associació La Salle de Tarragona, que fins fa pocs anys se la coneixia per Associació d’Antics Alumnes del Col·legi La Salle, aglutina a alumnes, antics alumnes i simpatitzants d’aquest centre docent. Té els seus orígens en 1906, coincidint amb l’arribada a la ciutat dels Germans de  les Escoles Cristianes, popularment anomenats ‘germans del babero’, els quals i per voluntat expressa del vicari general, més tard cardenal-arquebisbe, Dr. Francesc Vidal i Barraquer, funden un col·legi amb la missió d’impartir la docència seguint les premisses educadores de Sant Jean Baptiste De La Salle (Reims 1651- Rouen 1719) doctor en teologia i canonge de l’Església Metropolitana de Reims.

1926. L'Oració a l'Hort portat a coll, al carrer de Sant Hermenegild a punt d'entrar a la Plaça del  Rei desprès de la pujada de peixateria
Foto: Francesc Blasi Vallespinosa. 'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya' 

L’any següent a la seva arribada, el 1907, els alumnes del Col·legi del Sagrat Cor de Jesús dels Germans de les Escoles Cristianes, com llavors eren anomenats,  participen per  primera vegada en la Processó del  Sant Enterrament, convidats per la Congregació de la Puríssima Sang acompanyant el pas  l’Oració en l’Hort, un conjunt improvisat d’imatges aprofitades de diversos altars i preparades per l’ocasió, propietat d’aquesta congregació i que fins a aquells anys havia sortit en processó escortat esporàdicament per  alumnes de diferents col·legis de la ciutat, com el que dirigia el sacerdot Jeroni Rivera o el del Sr. Manuel Isern.

L’artista Lluís Argullol cisellà, entre el 1911 i 1912 un nou pas que fou acompanyat pels alumnes del Col·legi i els del Patronat Obrer, regentat també pels Germans.

Fruit del constant creixement del col·legi i per no perdre els vincles amb el centre docent, el 2 de novembre de 1918 es funda legalment l’Associació d’Antics Alumnes dels Germans de les Escoles Cristianes, encara que en 1914 ja s’havia creat un antecedent amb el nom de Congregació de la Guàrdia d’Honor del Sagrat Cor de Jesús.

Pocs anys després d’acompanyar el misteri de l’Oració a l’Hort, els antics alumnes decidiren construir un nou pas que els permetés desfilar conjuntament. Aquest seria el prendiment conegut també com petó de Judes. S’encarregà el 1927 al gran escultor modernista barceloní Josep Llimona i Bruguera que no va voler cobrar per  fer-la. Aquesta meravella d’escultura catalana, que arribà a Tarragona el 27 de març de 1931, tingué una glòria efímera doncs només va sortir en processó els anys 1931 i 1935.

1931. El recordat pas de Josep Llimona durant la Recollida al seu pas per la Rambla Nova. Foto Arxiu Daniel Pallejà

El 21 de juliol de 1936 els dos passos van ser cremats als patis del col·legi de la llavors Avinguda Navarra.

Després de la contesa civil de 1936-1939, la Setmana Santa tarragonina torna a reeixir de les  cendres i les confraries surten amb nous passos. Primer, el 1942, el Col·legi de la Salle ho fa amb l’Oració a l’Hort. El mateix any l’Associació encarrega als tallers barcelonins de Claudi Rius el pas Vetlleu i Pregueu. En un principi es va proposar a Rius que tornés a fer el Petó de Judes, però l’artista rebutjà l’oferta perquè considerava que tota comparació dels dos passos sempre seria a favor del primer, ja que res no podria imitar i encara menys igualar la meravella de Llimona. El pas de Vetlleu i Pregueu de Claudi Rius és actualment únic en el seu gènere i escenificació.

Anys 50. El pas de Vetlleu i Pregueu de Claudi Rius, únic en el seu gènere i escenificació. Foto Arxiu Daniel Pallejà 

L’any 1990 l’Associació La Salle es refon i es reorganitza com a tal i pren un nou impuls amb la restauració dels dos passos, la confecció de noves vestes, la recuperació del sermó de les Set Paraules i presentació d’un opuscle. També treuen les rodes al pas de l’Oració a l’Hort, que és portat a espatlles per associats voluntaris i es crea una banda de tambors que l’acompanya.

El pas de l'Oració a l'Hort durant el seu trasllat l'any 2014 a l'interior de Sant Agustí. Foto Daniel  Pallejà

Aquesta és una associació cultural oberta al qui respecti els seus estatuts. El seu propi caràcter i objectius li permeten i, a la vegada l’obliguen a mantenir una dinàmica quotidiana al llarg de tot l’any. No és una confraria de Setmana Santa en l’estricte sentit de la paraula, no obstant això, durant aquest període es comporta com a tal, en comunió amb les altres associacions, participant plenament als actes que s’organitzen.

Actualment organitzen, juntament amb la Congregació del Descendiment i la Il·lustre Confraria de Sant Magí, Màrtir, de Barcelona, el Viacrucis de Dilluns Sant que surt de l’ermita de Sant Magí del Portal del Carro. 

GERMANDAT DE NOSTRE PARE JESÚS DE LA PASSIÓ

Fundació: 1940

Domicili Canònic i Social: Parròquia de Sant Joan Baptista, Plaça del General Prim, 8

Passos: JESÚS DE LA PASSIÓ, de Jordi Amenós (2008) i L'ENTRADA TRIOMFAL DE JESÚS A JERUSALEM, de Santiago Lara (2003)

Música: Banda de tambors i tarotes

Color de vesta: Vellut granatós amb escapulari blanc. Els aspirants, blanca
Associats: 611
E-mail: npjp@tinet.org  Web: usuaris.tinet.cat/npjp

Breu història

Un cop acabada la Guerra Civil Espanyola i veient la situació en què havia quedat la nostra Setmana Santa, tant pel que fa a participants com a misteris,  un grup d’amics es van reunir i decidiren crear la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió.

Pas de Coscolla, anys 50. Foto Arxiu Quim Mas

El 16 de gener de 1940 se celebrà la Junta General Constitutiva de la Hermandad de Nuestro Padre Jesús de la Pasión i es domicilià, pel que fa als cultes religiosos,a la parròquia de Sant Joan Baptista de Tarragona. La intenció era acollir gent interessada en donar una empenta a la celebració i que en aquell moment no participaven en cap altra confraria existent.

El fundador i impulsor de l’idea fou en Martín Marias Magriñá i el primer president en Josep Maria Tarrassa Alvira, creador del famós personatge infantil Maginet Pelacanyes. Els dos formaven part de l’equip de Ràdio Tarragona, entitat que va cedir els seus locals per a les reunions durant els primers anys. La resta de socis fundadors van ser Josep M.Solé Brunet, Antonio Alvares Icart, Rafael Gabriel Puig, José Ruiz Caro, José Siré Pérez, Josep M. Vives Vilà, José M. Romaní Mas, Enrique Olivé Martínez, Francisco Barriach Sanromà, Salvador Doménech Domingo, Fernando Savín Coria i José Rovira Acarín.

Encomanaren la confecció d’un misteri a l’escultor Felipe Coscolla, aragonès però afincat a Barcelona. Coscolla crearia un Jesús de la Passió imponent, amb força, artísticament insuperable i que, malauradament, seria la obra pòstuma de l’escultor.  Aquest pas fou beneit el dia 20 de  març de 1940 en presència de les autoritats civils i eclesiàstiques. En el  mateix acte es va beneir la Bandera de la Germandat. La vesta de la germandat triada era i és encara avui dia, de  les  vestes més vistoses de la processó, formada per una túnica de vellut granatòs i cua-escapulari i cucurulla blanques. La dels aspirants, que van sortir per primer cop el 1943, és tota blanca.

La nova germandat desfilà per primer cop a la processó del Divendres Sant de l’esmentat 1940, amb el nou pas de “Jesús de  la Passió” dut a coll i acompanyat musicalment a càrrec de la Banda Municipal de Tarragona. Dos anys més  tard es va fer una remodelació de la peanya per incorporar-hi les rodes, segons petició de l’Agrupació d’Associacions.

1948. La Germandat durant la recollida del pas. Foto Arxiu Quim Mas

L’any 1948, la germandat es proposà fer un nou pas simbolitzant el lliurament de la Creu a Jesús, que haurien d’acompanyar els aspirants però l’elevat cost econòmic no ho va permetre. Aquell mateix any el confrare Pau Olivé Sanromà lliurà la imatge de Crist Crucificat que el mateix Dimecres Sant ja va presidir el Viacrucis de la Germandat. L’any 1952 la Germandat cedí la diada del Dimecres Sant, en què es celebrava el seu Viacrucis, per tal que l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa pogués organitzar la  processó del  Rosari del Dolor fins que l’any 1963 fou suprimida arran de la prohibició governativa per la utilització d’aparells acústics i amplificadors a la via pública, que eren necessaris per poder fer-la.

Portada del Diario 29 d'agost de 1973.Arxiu Daniel Pallejà

Varen transcórrer els anys sense fets de gran relleu fins que arribà el 28 d’agost de l’any 1973, la diada més desgraciada de la Germandat. Aquella nit, al voltant de les onze, el pas es va cremar per culpa d’un curtcircuit al magatzem de paper del carrer Pau del Protectorat, on es guardava el misteri. Joan Núñez i Brunet, empleat de la casa i que hi vivia al costat, va anar corrent i, vista la gran fumarada que sortia, avisà als bombers i la  policia municipal.

Quan van arribar els bombers, el seu cap, davant la impossibilitat d’entrar per la porta principal, va manar que es foradés una claraboia del sostre. En aquell moment, arran de l’acumulació de gasos i fum, va tenir lloc una gran explosió i s’escampà el foc. El pas va resultar totalment destruït. Esculpit el 1940, el pas cremà el 1973. Havia ‘viscut’ 33 anys, l’edat de Crist. Només en quedà un bloc de fusta carbonitzada.

Els anys següents a l’incendi del pas de Coscolla,l’assistència a la processó del Sant Enterrament era cada vegada més difícil, mancats del punt de referéncia com era el misteri d’en Coscolla. Amb tot, la Germandat no va deixar mai de sortir i, fins i tot, a finals dels 70 del segle XX van acompanyar el misteri d l’Ecce-Homo en dues ocasions i una altra el del Descendiment de la Creu, que no disposaven de gent per fer-ho per la davallada general que va patir la Setmana Santa tarragonina.

El pas de l'Ecce-Homo acompanyat per la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió.  1977. Foto Arxiu Francesc Gómez

L’any 1982 va estar a punt de dissoldre’s la Germandat, però un grup de socis va potenciar la recerca d’un nou misteri, que havia de potenciar la Germandat. El pas va ser encarregat al taller Pla d’Olot. El nou Jesús de la Passió, feta amb motllo de guix com mana la tradició olotina de fer figures en sèrie, va ser finalitzat l’any 1987. L’any 1989 s’incorporà una banda de tambors formada per confrares, que des d’aquell any acompanya el misteri en totes les processons.

L’any 1990, any del 50è aniversari de la fundació de la Germandat, el Viacrucis del Rosari del Dolor tornà a sortir al carrer, després de 16 anys, amb el Sant Crist i el misteri de Jesús de la Passió portat a espatlles. L’any 1991 el Viacrucis tornà a deixar pas a la processó, gràcies a la insistència de la Germandat i a la bona relació amb l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa, incorporant els  misteris que participaren als anys 50.

Actual pas de Jordi Amenós. 2014. Foto Daniel Pallejà

L’any 1993 es presentà un nou pas que substituiria la imatge olotina de Pla. El nou Jesús de la Passió fou realitzat per Lluís M. Saumells.

Arribats a l’any 2000, la germandat es plantejà la possibilitat de realitzar un nou pas. I així va ser com l’any 2003 es beneí el pas de l’Entrada Triomfal de Jesús a Jerusalem, realitzat al taller d’art religiós Santiago Lara. Aquest pas només participa a la processó de Diumenge de Rams.

L’impacte de la figura cremada l’agost de 1973 seguia present  i la Junta, fent-se ressò d’aquesta demanda, va iniciar les primeres passes per portar el projecte de recuperació del pas de Coscolla. L’any 2005 es posaren en contacte amb l’escultor tarragoní Jordi Amenós i, a finals del 2006 i desprès de valorar la maqueta presentada i la viabilitat econòmica per tal de fer front a aquest repte es procedir a fer l’encàrrec.

El 2008 es va realitzar la cerimònia de benedicció del nou pas de Jordi Amenós escenificant, amb la presència de l’antic pas de Saumells, el seu relleu a les desfilades processionals de la Setmana Santa tarragonina.

El proper any 2015, la Germandat celebrarà el 75è aniversari de la seva fundació amb un seguit d’actes culturals que serviran per donar a conèixer la seva història. Història que amb alts i baixos, ha aconseguit arrelar en el teixit cultural de la ciutat, i com no, en el de la Setmana Santa tarragonina. 

REIAL CONGREGACIÓ DEL VENERAT COS DE JESUCRIST EN EL DESCENDIMENT DE LA CREU

Fundació: 1948

Domicili Canònic: Parròquia de Sant Pau - Carrer La Popular, 2
Domicili Social: Carrer La Popular, 2 - Apartat de correus n. 490 - 43005 - Tarragona  

Passos: EL DESCENDIMENT DE LA CREU, projecte de Josep M. Bohigas (1948) amb quatre imatges cisellades al taller Reixach-Campanyà (1953) i tres per Melchor Gutiérrez (2010)

Música: Banda de tambors

Color de vesta: Negra amb faixí, botons i guants morats
Congregants: 248
E-mail: descendiment@tinet.org

Breu història

La Reial Congregació del  Venerat Cos de Jesucrist en el Descendiment de la Creu de Tarragona va ser fundada el dia 9 de novembre de 1948 per un grup de fidels catòlics tarragonins, units pel seu fervor religiós i amb la intenció d’assistir als actes quaresmals i de Setmana Santa recuperats desprès de la Guerra Civil.

Recollida del pas del Descendiment al seu pas per la Rambla Nova. Anys 50. Foto Arxiu Daniel Pallejà

L’entitat agrupava membres de les congregacions marianes i d’Acció Catòlica. Tots ells van creure que la fundació d’una congregació seria un bon lloc d’acollida per manifestar la seva fe. L’any 1949 van participar per primera vegada en la processó del Sant Enterrament. La seu canònica de la Congregació va ser, per designi exprés del Cardenal Benjamin de Arriba i Castro, la parròquia de Sant Pau.

Antic model de vesta blanca amb faixa i ribets morats
que vestien els aspirants. Foto Maria Josepa Bresó Coch

«Nuestra ambiciosa idea de entre un grupo de tarraconenses nativos o de adopción surge la idea de hermanarnos para rendir tributo a María Santíssima en su sexto Dolor al recibir en brazos a Jesús desclavado de la cruz en la que fue inmolado». Així començava la presentació del primer text escrit de la Congregació. Aquesta inquietud espiritual, que s’endevina en aquestes poques línies, mostra el fer d’un nombre de persones que molt temps abans del fet puntual al qual generalment atribueixen l’inici de la Congregació (predicacions quaresmals de la Santa Missió) ja sentia la necessitat de crear una nova congregació per exterioritzar els seus sentiments piadosos i vigoritzar la Setmana Santa tarragonina.

Van signar el projecte dels estatuts els senyors Juan Noguera Salort, Tomás Arbeola García, Joaquín Sabaté Pàmies, Emilio Drudis Taugis, José María Pallarés Rebull, José Folch Santos, Antonio Llasera Salamero, Alfonso Ansaldo Cabrera, els quals conjuntament amb els senyors Anselmo Allué de Horna, Enrique Badía Rión, Antonio Artusa Coma i Fernando Hierro Aragonés formaven la Junta Consultiva de socis fundadors, amb les seves funcions perfectament explicitades en el redactat estatutari.

El  penó i una aspirant de la Congregació. Any 2014
Foto Daniel Pallejà

L’any 1949 ja participaren per primera vegada i sense pas a la processó del Sant Enterrament. Aquell mateix any la Congregació va encarregar l’estudi, disseny i pressupost del que hauria de ser el seu pas. No va ser però, fins l’any 1953 que la Congregació va estrenar el pas del Descendiment, obra de l’Estudi d’art religiós Josep Campanyà, Succesor de la Vídua Reixach de Barcelona, seguint un disseny de Josep M. Bohigas. El pas -aleshores incomplet segons la maqueta i disseny-, el formava una creu de fusta i les imatges del Crist, la Verge Maria, Maria Magdalena i Nicodem.

A finals dels anys 70 la Congregació passà per dificultats econòmiques i d’assistència, essent a punt de desaparèixer. Tant és així, que l’any 1980 no pogué escortar el pas i aquest va ser cedit a La Sang. La Sang, va determinar que fos la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió qui acompanyés el pas del Descendiment, al estar aquesta confraria sense pas des del 1973. 

Sortosament, la seva vinculació amb el Club Maginet va propiciar el ressorgiment de la Congregació podent tornar a escoltar el pas del Descendiment. 

L’any 2010, el pas va ser finalitzat amb les tres talles que encara mancaven, obra de l’escultor lleonès, Melchor Gutiérrez. Aquestes eren les de Josep d’Arimatea situat a dalt de l’escala, Sant Joan i Maria Salomé.
L'any 2015, concretament el 13 de març, la Congregació va rebre el títol de 'Reial' concedit pel Rei Felip VI. 

El pas del Descendiment al final de la pujada de la peixateria. Any 2014. Foto Arxiu Daniel Pallejà

La Congregació, tal com hem dit inicialment, té la seva seu a la Parròquia de Sant Pau. Allí la Congregació guarda la maqueta del pas i tot el  patrimoni de l’entitat, i organitzen els  seus viacrucis i oficis. La Congregació també organitza juntament amb l’Associació La Salle i la Il·lustre Confraria de  Sant Magí, Màrtir, de Barcelona, el Viacrucis de Dilluns Sant que surt de l’ermita de Sant Magí del Portal del Carro. 

ASSOCIACIÓ DEL PAS DE LA PRESA DE JESÚS - CONFRARIA DE PESCADORS

Fundació: 1955

Domicili Canònic: Parròquia de Sant Pere del Serrallo - Plaça del Bisbe Bonet, 4
Domicili Social: Moll Pesquer, s/n (Llotja) - 43004 -Tarragona

Passos: LA PRESA DE JESÚS, de Jaume Satorras (1956)

Música: Banda de tambors

Color de vesta: Blau grisós i faixí blau marí
Associats: -
E-mail: asspresajesus@live.com

Breu història

Amb el nom original de Confraria de Sant Pere dels Pescadors està documentada la seva creació a les acaballes del segle XIV, concretament l’any 1383. D’una manera semblant a la del Gremi de Marejants, la tasca fonamental de la Confraria era la de socors mutus, com era l’assistència en cas de malaltia o defunció entre els pescadors. En un principi fou el Gremi de Marejants que començà a participar als actes de la Setmana Santa tarragonina. Més tard, s’hi afegí la Confraria de Pescadors, acompanyant en un principi al Gremi.

Maqueta del pas realitzat per Luis Causarás Tarazona
Foto Arxiu Daniel Pallejà

Durant anys s’integraren a la Germandat de Sant Pere Nolasc, dedicada a la redempció de mariners i pescadors cristians. La Germandat, i per extensió el Gremi de Pescadors, participà a les principals festes populars i religioses amb el “Ball de Titans”, possible origen de les manifestacions castelleres de les torres humanes.

Les seves vicissituds van íntimament lligades a les del Gremi de Marejants, el Gremi de Navegants i el Gremi de Bergants.

A la primera meitat del segle XIX els gremis i confraries de navegants i pescadors s’uniren amb la denominació Gremi Unit de Marejants amb la tradició d’acompanyar el  pas del Sant Enterrament.

No fou fins un segle més tard, el 17 d’abril de 1955, i en sessió plenària del Capítol de la Confraria de Pescadors, quan aquesta, es va consolidar com entitat independent per sortir a la Processó del Sant Enterrament de Tarragona, el dia de Divendres Sant amb un pas propi.

L’any següent ja varen sortir amb una impressionant obra, cisellada a Barcelona per l’escultor Jaume Satorras amb estreta col·laboració amb el també escultor Lluís Causaràs. Es tracta de “La Presa de Jesús”, anomenat també “L’Empresonament” o “El Petó de Judes”. Representa l’escena on Judes Iscariot besa a Jesús mentre que Simó Pere talla l’orella a Malco, el criat del gran sacerdot (Mt. 26, 47-56) i un soldat intenta empresonar Jesús amb una corda.

El pas de la Presa davant de la Confraria de Pescadors
Foto: José M. Rios Fernandez Pacheco

L’any 1992, es va canviar el xassís de rodes que duia el pas, per portants voluntaris que el duen a coll, passant a ser actualment, el pas que pesa més dels que són portats a espatlles a la processó del Sant Enterrament. L’acompanya, una banda de tambors de la pròpia associació també creada el mateix any.

L’any 2009 es va crear l’Associació del Pas de la Presa de Jesús, passant a ser una branca independent de la Confraria de Pescadors que, a partir d’ara, s’encarregarà del manteniment del pas i acompanyar-lo a la Processó del Sant Enterrament de Divendres Sant i a la Processó del Serrallo que es celebra el quart dissabte de quaresma.

De cara al futur, l’Associació del Pas de la Presa de Jesús té com a objectiu allargar la peanya del pas amb la finalitat d’alleugerir i repartir millor el pes, i alhora, s’afegirà una olivera o palmera artificial separant les dues escenes ben diferenciades: Per una banda la detenció i bes de Judes a Jesús; i per l’altra banda, Sant Pere amb Malcus, en l’acció en que el patró dels pescadors li talla l’orella al criat del gran sacerdot.

L’Associació té ubicada la seu canònica a l’església parroquial de Sant Pere del Serrallo i la social a la Llotja de Peix de la Confraria de Pescadors.   

COFRADÍA DEL CRISTO DEL BUEN AMOR Y NUESTRA SEÑORA DE LA AMARGURA CON SAN JUAN EVANGELISTA

Fundació: 1993

Domicili Canònic i Social:  Església de Sant Nicolau de Bari - Carrer Pau del Protectorat, 36 

Passos: CRISTO DEL BUEN AMOR, de M. Mercè Bessó (1996) i NUESTRA SEÑORA DE LA AMARGURA CON SAN JUAN EVANGELISTA, de Jesús Méndez Lastrucci (2006)

Música: Banda de cornetes i tambors

Color de vesta: Blanca, faixí i capa liles
Cofrades: 344
E-mail: cristodelbuenamor@hotmail.com  Web: www.cristodelbuenamor.org

Breu història

El 13 de maig de 1993 un grup d’andalusos tarragonins promoguts per la Casa Regional de Andalucía, la Asociación Cultural Folklórica Andaluza i els Amigos de Andalucía de San Salvador, van constituir la “Cofradía Nazarena Andaluza”. Entre els seus objectius, es marcaren participar a la Processó del Sant Enterrament amb els passos del “Cristo del Buen Amor” i el de “La Virgen de la Amargura”. 

A l’acta de constitució s’especificava que la túnica de los “nazarenos” seria de color blanc, sense botons, amb “capirote largo con espalda y pechera”, guants blancs, faixí verd del que hi penjarien dues tires del mateix color i sabates negres. En la “pechera” hi figurararia l’escut de la confraria: Un cor traspassat per un punyal, rodejat per una corona d’espines. L’escut el va dissenyar José Manuel Núñez Fontiveros, fill del primer “Hermano Mayor” de la Confraria, José Manuel Núñez Domínguez.   

Maqueta del primer pas presentada l'any 1993
Arxiu Daniel Pallejà

A finals de juliol i per recomanació de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa, la nova entitat modificà el seu nom passant a ser “Cofradía Andaluza de Penitencia”. S’eliminava el terme Nazarena doncs es parlava de nazarenos quan es referien als seus membres i, a Tarragona, des del 1903 són coneguts com els nazarenos o natzarens els membres que pertanyen a la Reial Germandat de Jesús Natzarè.

El mes de gener de 1994, la nova entitat va presentar uns estatuts a l’Arquebisbat per tal de que fossin aprovats i poder participar aquell mateix any a la processó. Malauradament però, no tingueren el vist i plau fins el 9 de setembre introduint-hi diverses modificacions. Entre elles, la nomenclatura i la vestimenta que utilitzaria la nova confraria en els seus actes oficials.

D’aquesta manera, es decidí finalment que el nom oficial fos el de “Cofradía del Cristo del Buen Amor y Nuestra Señora de la Amargura con San Juan Evangelista”, i es canvià la vesta passant a ser túnica blanca amb capa i cucurulla curta de color morat.

L’últim escull que la confraria havia de superar, era el d’ingrés a l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa com a membre de ple dret. Aquest ingrés va ser aprovat en una assemblea general extraordinària de l’AASST el 9 de febrer de 1995, pel que definitivament, aquesta confraria -dita i coneguda popularment com la dels “Andalusos”- ja podia desfilar a la Processó del Sant Enterrament.

Recollida Divendres Sant, any 1996. Arxiu Cofradía CBA

El 4 de març, la Junta Directiva de la Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang va convidar formalment a la nova confraria a participar a la Processó del Sant Enterrament el Divendres Sant, establint el seu ordre dins de la mateixa a continuació dels aspirants de “La Sang” i del pas de “La Flagel·lació”, abans de la Germandat del Sant Ecce-Homo.

Tot i el poc temps que restava entre aquesta invitació i el Divendres Sant, la confraria va poder participar a la Processó del Sant Enterrament del 1995 amb l’assistència de 41 confrares, tot i que sense pas.   

La confraria encarregà al escultor montblanquí Josep Agustí la realització de la talla de la imatge del “Cristo”, perquè pogués estar finalitzada a començaments de l’any 1996 i ser instal·lada en la peanya cedida amablement i gratuïtament per la Congregació de Senyores de la Soledat. Un malaurat accident de circulació segà la vida de l’escultor Josep Agustí. L’escultora reusenca Mercè Bessó i Carreras recollí l’encàrrec i a l’octubre va presentar la maqueta en fang del que havia de ser la imatge del primer pas de la confraria. Aprovat el  model, l’escultora cisellà la imatge del Cristo del Buen Amor, que representa a Crist coronat d’espines i flagel·lat, assegut en actitud reflexiva.

El 30 de març de 1996, el pas va ser beneit per l’Arquebisbe Dr. Ramón Torrella al Santuari del Loreto i va desfilar per primera vegada a la Processó de Divendres Sant.

L’any 1997 la Confraria va crear la seva pròpia banda de cornetes i tambors, que acompanya musicalment el pas.

L’any 2006, la Confraria beneeix el seu segon pas, obra de l’escultor Jesús Méndez Lastrucci: “Nuestra Señora de la Amargura con San Juan Evangelista”. Representa la Mare de Déu acompanyada per Sant Joan en el carrer de l’Amargura. 

El pas del "Cristo del Buen Amor" i darrere seu el de "La Virgen de la Amargura con San Juan Evangelista". Recollida 2014
Foto: Daniel Pallejà

La Confraria té la seva seu -cedida per l’Ajuntament de Tarragona- a la Capella de la Presentació (Sant Nicolau de Bari) al carrer Pau del Protectorat, lloc on actualment són guardades les imatges. Tots els Dissabtes de Passió la confraria organitza a la capella un Viacrucis; aquest es va celebrar per primera vegada però, el Dilluns Sant, dia 11 d’abril de 1995 a la Parròquia de Santa Clara.

Des de l’any 1996 edita i presenta el seu propi opuscle dedicat exclusivament a la Setmana Santa. 

A l’actualitat compta amb més de 300 confrares, dels quals el 45% són andalusos, el 45% catalans i la resta, d’altres procedències.

GERMANDAT DEL SANT CRIST DELS GITANOS

Fundació: 2015

Domicili Canònic: Parròquia de la Santíssima Trinitat
Domicili Social: -

Passos: -

Música: Banda i Ministrils del Crist dels Gitanos

Color de vesta: Negra amb cucurulla verda i cordó verd
Agremiats: 50
E-mail: germandatcristgitanostrinitat@gmail.com Web: https://santcristgitanostgn

Breu història

Crist de la Parròquia de la Trinitat. Foto: Dani Pallejà

L’any 2015 els membres de la comunitat gitana de Tarragona van decidir constituir la Germandat del Sant Crist dels Gitanos i començar a treure el Sant Crist de la Trinitat en viacrucis pels carrers de la part alta. La Germandat va anar treballant cada any per incorporar diferents elements distintius i consolidar-se en la Setmana Santa Tarragonina amb el seu propi Viacrucis, així com també ha participat en d’altres processons i viacrucis als que ha estat convidada, d’entre els que cal destacar l’acompanyament que han fet al pas de la Flagel·lació des de l’any 2018, convidada per la Congregació de la Sang durant la processó del Sant Enterrament. 

L’any 2019 va ser l’any de la constitució definitiva de la Germandat amb l’aprovació dels Estatuts que regeixen l’entitat. L’any 2020 van entrar de ple dret formant part de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa. 

Actualment la Germandat compta amb una cinquantena de membres, entre portants, arrengladors, banda i atxes. 

El Sant Crist de la Trinitat, és una talla dels anys 40, de l'escultor Salvador Martorell.

Abans de la guerra, n'hi havia un altre amb cabell natural, de talla anònima, però va desaparèixer en els fets de Juliol del 1936, quan el van treure a la Plaça del Rei i el van cremar juntament amb les imatges i misteris que hi havien a l'Església de Natzaret.

Aquesta talla, representa un Crist en l'agonia, encara viu sense ser clavat per la llança i té un pes d'entre 85-90 quilos aproximadament, és una talla massissa de fusta de pi.

L'escut de la Germandat està format per la roda Gitana i tres creus sobre els colors de la Bandera Gitana. Cordó verd; blau cel pels membres de la junta, tanca i passador cromats.

La vesta és negre; cinturó tipus cordó amb 5 nusos i la caiguda a la banda esquerra; medalla de la Germandat i cucurulla verda.

La Bandera mesura 2 per 1,20 metres i ha estat elaborada amb roba de vellut negre, envoltada d’un serrell platejat. Inclou la roda Gitana en color verd, tres creus blaves i el nom de la Germandat brodat en color platejat.

La Banda i Ministrils del Crist dels Gitanos, treballen des del 2017 per acompanyar la imatge del Sant Crist durant el Viacrucis, així com també han participat en alguna de les trobades que es realitzen a la ciutat, com l’aplec 2019 de la Presa de Jesús.

L’estil de la banda és la música antiga i està formada per timbals de fusta, panderetes, caixes xineses, bombos, trompetes, trombons, clarinets i d’altres instruments de vent.

La Germandat treballa amb el projecte d’un misteri amb el Sant Crist acompanyat dels dos lladres al mont Calvari.

© Dels textos: Daniel Pallejà i Blay. 

© De les fotografies: Arxiu Daniel Pallejà - Isa Herrera - Carles Mallol - Miquel Sanchís - Arxiu Francesc Gómez - Juan Luís Nogués Sánchez - Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - Arxiu Rafael Vidal - Arxiu Quim Mas - Arxiu Maria Josepa Bresó Coch - José Maria Rios Fernandez Pacheco