Per Jordi Bertran, gestor cultural
Col·laborador de 'Setmana Santa TGN'
 |
| Posant a punt el pas. Foto Daniel Pallejà |
La
processó del Sant Enterrament no tindria sentit sense la preciosa imatge de la mare. La Mare de Déu
de la Soledat clou l’acte central de la setmana de perfums de llorer, farigola,
espígol i flor de taronger. Quan la lluna de Nissan desafia les tenebres del Divendres
Sant, l’arribada d’aquesta figura amb el mantell blau infinit explica els
misteris que la
precedeixen. Sobre un llit meravellós de flors blanques,
il·luminada per llums tremolosos, doblement coronada i amb la diadema virginal
dels dotze estels, Maria passeja el setè misteri de dolor. Precedeix les
presidències eclesiàstica i civil, i temps enrere la banda militar i el
regiment. Les marxes es barrejaven amb
el «clac clac» penetrant de les cadires de fusta tancades a mesura que la
corrua mortuòria finia.
Amb
les imatges, brollen passions, emocions, sentiments. És l’amor que, atresorat
durant més de trenta anys, Maria Antònia Blanco, Dolors Fontana , Assumpció
Marsal i Tere Potau em transmeten en la cerimònia íntima de vestir la Soledat al
col·legi Enginyers, vint-i-quatre hores abans del Divendres de Dolors. Quan passin
el vespre següent per Escrivanies Velles, la Verge, que Josep Viladomat creà el
1963, mirarà la Pietat i el Sepulcre, amb el fill. La junta de la Soledat
conserva la joia de pujar sobre el pas per endiumenjar la titular.
La
història de les processons combina les escultures de talla amb les de vestir.
La sempre economia fràgil de les confraries feia que sovint s’encarreguessin
imatges només amb el cap, les mans i els peus. Les robes augmenten el realisme
del drama de Jerusalem i donen vida a les figures, que davallen fins a la més
absoluta humanització per accentuar l’efecte barroc del moviment sobre les
espatlles.
La
Soledat és vestida amb un ritus cuidat detall a detall, únicament possible per
l’estimació de les curadores. Primer, després de netejar suaument el rostre i
les mans del fum dels ciris i de la pols, les vestidores posen les enagües a la
Mare de Déu, donació d’una congregant. Després, a sobre, es col·loca el vestit
de vellut vermell. Tot seguit, li cenyeixen el faixí. És l’hora que ‘les
enagües surtin una mica per sota del vestit per fer més bonic quan el pas es
balanceja’, explica Maria Antònia Blanco, ‘l’ànima d’aquest ritus’, segons les
companyes. Aquests detalls donen sentit a la celebració i configuren una
plàstica desbocada. A continuació, les senyores situaran la buata per donar
volum al mantell, que brodaren les monges carmelites de Banyoles. I arriben els
instants més delicats: l’encaix, agulla rere agulla, de la mantellina a la Mare
de Déu.
 |
| Instants íntims de les vestidores de la Mare de Déu de la serenitat i la grandesa. Foto Daniel Pallejà |
Llàgrimes
d’amargor
Segueixen
la delicadesa dels punys de blonda i del mocador a la mà esquerra amb què la
Verge s’eixuga les llàgrimes brollant del dolor més pregon. Assumpció Marsal
recorda emocionada ‘la impressió que li van fer el primer cop que les va veure
de prop en pujar sobre la peanya’. Finalment, la glòria amb els estels i la
corona, que acolla minuciosament Rafael Simó, culminen la seqüència ritual
íntima. La cirereta és un dels guarniments
florals més estètics del Sant Enterrament. Els Civit, pare i fill, en tingueren
cura uns 25 anys. Ara Magda Bernaus l’embelleix amb les olors de la primavera.
El
vespre de Dissabte caminem amb la Soledat en la seva solitud, amb la fiblada per
la pèrdua del fill i l’angoixa corprenedora pels carrers de la Tarragona ocre,
de pedres i persones fornides pel devenir dels segles. Quan penetra en
l’esglesiola de la Sang i es segellen les grans portes del volcà de la Setmana Santa , notem
la seva pena i buidor immenses, en el darrer segon d’un temps que, materialment,
no podem retenir. Esperança atorgada per la Soledat.
Article publicat al Diari de Tarragona dissabte 19 d'abril de 2014 a la pàgina ‘Maireta i seitó’
