Manllevem el títol a
Ferran de Querol i de Bofarull (1857 - 1935). La seva novel·la ‘Herèu y Cabalé.
Costums tarragoninas’, editada a Tarragona per l’Estampa de Francesc Sugrañes
el 1903, conté el quadre costumista més ric en detalls de la processó del Sant
Enterrament. N’és la narració literària més antiga.
«Els homes dels
misteris» són els que els traginaven el 1872, data en què situem l’escena de
Querol. També rebien el nom de
«portants», que s’ha imposat. Ja aleshores aquesta era una funció explícita.
Tot i que
probablement tots eren carregats a coll, els mots de l’escriptor, alcalde de
Tarragona, president provincial i diputat a Madrid, descobreixen quins empraven
aquesta tècnica amb plena certesa. Del
Natzarè de l’època en diu: «lo del ‘Nazarero’, tremolant, la esculptura
luctuosa y la creu que porta al coll, pel brandeig del tabernacle». Era una sola figura vestida, la titular.
L’altre era el Sant
Sepulcre, també una única imatge, la talla actual: «lo Sant Sepulcre passa, bressat
pel moviment ondulatori que la preciosa carga imprimeix als portants». La
tremolor arran del brandeig denota el moviment d’aquests tabernacles sobre les
espatlles.
El del Natzarè fou
reformat notablement el 1907 per la nova germandat de Jesús Natzarè, en
sumar-s’hi les figures de les Tres Maries, de l’escultor barceloní Josep Rius
Mestres (1866-1958). En canvi, el Sant
Sepulcre es perpetuà amb una sola imatge. Ambdós foren traginats a coll, el
primer fins avui i el segon durant alguns anys després de la guerra civil.
En la narració de
Querol apareixen altres misteris. Imatges fotogràfiques posteriors certifiquen
que la tècnica de càrrega era la mateixa. Dels que estan integrats per escenes
amb diversos personatges, el més antic és el «misteri dels pescadors». Com a llicència literària, Querol en fa una
síntesi entre l’Enterrament i la Pietat, però sabem que els homes de la mar
duien el primer. El testimoniatge de
Josep Pons, secretari del gremi el 1835 i alcalde de marina el 1866, permet
datar-lo el 1826 com obra del tarragoní Vicenç Roig Besora «Vicentó»
(1764-1837).
 |
| El 1858 el "misteri dels pescadors" adoptà la frontalitat que crearia escola local. Foto: Arxiu Daniel Pallejà |
Frontalitat
revolucionària
Aquest pas, el de més
personatges, experimentà dues reformes el 1858 –passant de cinc a set imatges
en una innovadora disposició frontal en l’esplendor de l’ofici quan els
pescadors arriben a bastir castells de nou pisos- i el 1902, amb nova peanya,
que arribarà a la guerra civil. Fotografies d’Hermegild Vallvé de 1925, les
publicades per Jaume Benages i Rafel Calle a ‘Tarragona, segle XX, a través de
les postals’, o per Daniel Pallejà a l’imprescindible setmanasantatgn.blogspot.com
, informen que era carregat per ganxos a l’exterior i per homes rere els
faldons.
Amb imatges de vestir
i cabell natural, la morfologia frontal del misteri dels pescadors gestada el 1858
serví de pauta per a la transformació del Natzarè el 1907, llegada fins avui.
També per a peanyes noves com la dels Assots de 1906, o misteris com La Pietat
de 1910, els nous Assots de Josep Campeny de 1914 i l’Ecce Homo de Rius de
1918. Els dos darrers passarien a rodes cap a 1925.
Quan el 1936 fou
cremat el pas de la mar, el Natzarè perpetuà la tècnica de carregar a espatlles
les composicions de diverses figures.
Malgrat que a la postguerra altres es portaren d’aquesta manera,
n’arribà a ser el testimoni solitari sense el qual no hauria estat possible una
fidel recuperació del sistema patrimonial de la càrrega de les escenes de la
Passió. És l’únic sempre dut a coll.
Passada la guerra
civil, els Marejants traginen a espatlles el nou Enterrament, retrobant la
tècnica patrimonial salvada pels Natzarens. El 1956 hi posarien rodes i el 1990
reprendrien la tradició.
Publicat al Diari de Tarragona (www.diaridetarragona.com), dissabte 20 de febrer de 2016
Publicat al Diari de Tarragona (www.diaridetarragona.com), dissabte 20 de febrer de 2016
