L'ORGULL NATZARÈ

El Natzarè s'escapa caminant de la peanya de fusta del seu pas

Com gairebé tots els diumenges de gener a març des de fa 25 anys Joan Hernández ‘Joanet’ s’aixeca de nit. Natzarè des dels sis anys, ha quedat al Solet, bar jove amb aromes de sempre al carrer Pare Iglesias.

És un quart de vuit d’un matí gèlid i ventós en què escombraires, quiosquers, marxants a la Part Alta i flequers de la Rambla comparteixen protagonisme amb els que tornen de gresca des d’altres localitats. Prenem cafè i alguna pasta abans de l’assaig del misteri del Natzarè. Al costat d’aquest veterà, Andreu Muñoz viu la segona Setmana Santa com a ganxo hereu de petjades de descarregadors portuaris.

A Tarragona els passos eren duts a coll per mercenaris en un rol històricament infravalorat. L’organització de les colles seguia les pautes de les feines de descàrrega als molls del port. El mot ‘capatàs’ n’és testimoni. Aquests homes robusts havien constituït la força bruta per carregar-los. Durant tota la postguerra l’únic que mantingué els carregadors professionals fou el Natzarè, perpetuador d’un estil que en mans natzarenes esdevingué art.

Avui són 22 els germans voluntaris en les posicions de sota el pas i de ganxo exterior, però en temps assalariats 14 homes realitzaven tota la recollida i la processó. Tocava menys a repartir. Sense que Jordi Alsina es colés entre els mercenaris un parell d’anys, no s’haurien après els secrets d’aquest misteri. Alsina fou el primer capatàs voluntari. ‘Joanet’ no en compartí alineació.

Els contertulians reconstrueixen la llista de capatassos voluntaris. L’actual, Josep Antoni Arbona, compleix el tercer any en la funció, després d’una vintena de Setmanes Santes de ganxo.

Assaig del  portants del pas de Jesús Natzarè pel port de Tarragona. Fotografia: José Quíles de Haro

Gerard Boronat el segueix amb disset a la posició cantonera. Els portants obeeixen la veu del capatàs, qui té com a trams preferits de la processó el carrer Major i la baixada Misericòrdia. L’experiència d’homes com Boronat aconsella als que s’estrenen com Joaquim Lacasa i Emilio Rodríguez. «Poseu pla el peu a terra si no voleu tenir agulletes al dit». La germandat té una plantilla de carregadors amb molts joves.

Cal que la imatge del titular de la germandat camini. Cal que les túniques de Jesús i les tres Maries es moguin amb precisió, suavitat, humanitat, perquè traspuïn emoció. Cal que la creu brandegi. Cal que la força que mou el misteri sigui sols humana, que el pas amb què avancen sigui exactament el de l’home. El Divendres Sant, com a urbs sagrada, descansa sobre la humanització d’allò diví i l’artifici que revesteix d’aparença de vida la representació.

Portants del pas del Natzarè. Fotografia: Adolf Quetcuti

Morfologia tarragonina

El Natzarè manté l’estructura clàssica dels misteris amples, amb tres fileres de carregadors a l’interior, que segons els anys han variat de nou a tretze homes, i quatre ganxos, un a cada cantó. Fins al 2014 aquesta germandat era l’única amb una peanya específica per a assaigs, que evita el deteriorament de l’original. En lloc dels sacs de sorra omplerts a la platja del Miracle al primer assaig, la peanya duu columnes de formigó que simulen el pes i nombre de figures. Segueix sent l’entitat que més assaja.

Fito Quetcuti o Jaume Palau són fills d’exportants, que havien acompanyat els pares als assaigs. Ramon Sentís, amb 21 anys sota el pas, espera que el seu fill, que des de petit l’ha seguit, el substitueixi aviat. Em parlen del ‘remenar natzareno’, la manera tan particular que tenen de moure la peanya. El ‘remenar’ esdevé ‘sevillano’ quan, per donar-li encara més brillantor, la fan botar.

Relaten amb orgull la baixada de 2014 pel carrer Comte de Rius a la processó, abans d’entrar a la Rambla, a hores d’ara un espai desèrtic de públic, fet que reclama una decisió valenta i audaç de la Sang, organitzadora de l’acte.

Publicat al Diari de Tarragona (www.diaridetarragona.com), dissabte 21 de febrer de 2015