Per Jordi Bertan, gestor cultural
Col·laborador de 'Setmana Santa TGN'
 |
| El primer Capità Manaies d'imatge coneguda fou en Plàcid, d'ètnia gitana Foto: Vallvé, 1914. Cedida pel Centre d'Imatges de Tarragona / l'Arxiu |
A Tarragona, la primera notícia d’un grup de soldats
romans amb el seu capità en la processó del Sant Enterrament, celebrada antigament
Dijous Sant, pertany al 1758, segons la junta de la Congregació de la Sang del
19 de febrer de l’esmentat any. Formaren dotze soldats amb el ‘Capità Manaia’.
Ja apareix en aquests moments inicials el mot ‘Manaia’ per referir-se al cap
d’aquesta tropa processional. El nom és directament lligat a les armes –les
manaies o alabardes – que aleshores duien els integrants d’aquesta corporació. Així,
el primer ús documentat de ‘manaies’ aplicat al conjunt de romans processionals
es fa a Besalú, la Garrotxa, poc abans, el 1742.
A
la localitat gironina de Verges encara avui els soldats de Roma són denominats
en femení –amb el localisme «les manages»–, ja que el mot també els prové de la
mateixa arma que havien usat i que en aquesta vila empordanesa encara apareix
en fotografies dels anys quaranta del segle passat.
Segons el Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll,
etimològicament procediria del mot italià ‘mannaia’, que també vol dir
‘destral’. La manaia o alabarda consisteix en una tardana modificació de la
llança, que sembla haver estat importada a Occident de la Xina en el segle XV.
És una pica, de ferro punxegut i tallant,
de 1,80 m a 2,40
m .
El ferro, a més de la fulla recta, té altres de laterals de formes variades. La
més senzilla adopta la forma d'una destral, d'una banda, i de punta, pel costat
oposat. No se’ns escapa la interrelació entre l’alabarda –combinació entre
llança i destral– i el mot que en les comarques gironines identificaria
tradicionalment els armats del cicle de la Passió i a bona part de Catalunya i
a Tarragona el capità.
Segons el mateix diccionari, el mot antic per
designar la destral seria ‘manaire’. Són diversos els documents que ho
testimonien, com Lo crestià –del frare franciscà gironí Francesc Eiximenis, al XIV– o un de la vila mallorquina de Pollença
del 1435. Així, ‘manaire’ procediria del llatí ‘securis manuaria’, pròpiament
‘destral de mà’. El prestigiós lingüista Joan Coromines explicita que era usada
“en les grans cerimònies i processons religioses d’Itàlia, com a atribut dels
soldats romans que menaren el Redemptor al suplici”, fet que “fou imitat en
altres països de la cristiandat; i, entre nosaltres, especialment en processons
ciutadanes de Setmana Santa, en què aquestes comparses de la desfilada, duent la
destral, reberen ells mateixos el nom de manaia”.
Guàrdia
d’honor
Inicialment els manaies o alabarders eren soldats
armats amb alabarda que constituïen un cos de l’exèrcit professional. La seva
missió era derrocar als genets i rematar-los en el sòl. També es van mostrar
molt eficaços en els combats cos a cos. Al XV i XVI van tenir l’època
d'esplendor fins a la invenció de les armes de foc, moment en què van deixar
d'existir com a tropa de guerra. En els segles posteriors la funció fou
protocol·lària, d'escorta de sobirans, nobles i papes, denotant la qualitat i
importància dels personatges a què custodiaven. Per extensió, les companyies
d’alabarders van complir la missió de guàrdia d'honor en processons patronals,
Setmana Santa i Corpus Christi, per existir una caserna o per ser creades per a
aquesta finalitat per les mateixes confraries, com en el cas dels armats.
L’alabarda, que encara és pròpia dels armats de la
Sang de Reus, dels de Constantí i dels centurions mallorquins de Son Carrió, o
d’altres territoris peninsulars com Andorra i Borja –Aragó–; Cartagena –Múrcia–;
Palenciana –Còrdova–; i Azuaga i Burguillos del Cerro –Extremadura– és un element
no únicament estètic sinó que amaga l’origen del nostrat mot ‘Capità Mania’.
