dijous, 27 de març de 2014

EL SÍPIA DE LA BANDA DEL SORIA 9

Per Jordi Bertran, gestor cultural

La banda del regiment d'infanteria Soria núm. 9, a què pertanyia el català Josep Font Marimon, va ser clau en el desenvolupament de la música de processó per a la Setmana Santa. Abans de la destinació final a Sevilla el 1876, havia estat en diferents localitats en curts períodes. Entre 1857 i 1862, passà per Granada, Cádiz, Melilla i Málaga, ciutat on Font coneixeria la seva dona i s’hi casaria el 1862. Després, el Soria romangué a Catalunya fins a 1871, i a les Balears fins a 1873. El regiment i Font serien a Tarragona en dos períodes: un entre la tardor de 1864 i l’estiu de 1866, i l’altre entre l’estiu de 1868 i l’abril de 1871. La banda i Font com a intèrpret de trompa eren sota la batuta de Carlos Pintado Argüelles, nascut a Oviedo el 1833, director des de 1861 i molt estimat a Tarragona, en paraules del ‘Diari’.
Les bandes de música marcaven el pas a misteris històrics com
l'Enterrament, d'Isidre Espinalt de 1712-13
Foto Vallvé, 1925. Cedida pel Centre d'Imatges de Tarragona/L'Arxiu
La música del Soria s’integrà en la societat i la festa tarragonina del vuit-cents. Assajava a la caserna de sant Agustí i assistia als oficis de l’església veïna on ara s’exposaran els passos. La banda complia funcions militars a la guarnició i en espais públics com la Rambla de sant Joan –la Nova–, o saludava el governador militar en celebracions a la seva residència. Els migdies dels diumenges de tardor i primavera oferia concerts al passeig de Santa Clara –les Palmeres–, com per Pasqua de 1865, i els vespres de l’estiu i Santa Tecla els alternava amb la plaça de la Font. També tocava al Teatre Principal, a la Rambla Vella, on el repertori era simfònic i operístic. Va intervenir en l’entrada de l’arquebisbe Francesc Fleix el 1865,  i va festejar les corts constituents el 1869. Sobta la presència al viàtic general que surt de la catedral l’abril del 1865, i passa per les cases dels malalts. Alhora se la requeria fora, com a la Festa Major de sant Joan a Valls, en la primera època d’or dels castells, o en l’acció de gràcies a la Candela el 1866. A Tarragona brillava en processons com la del Carme, la tarda del 16 de juliol, des de l’església de les Carmelites Descalces, a la Part Alta, i en què participaven confrares carmelitans i els músics amb l’escapulari de la verge. La categoria dels sons del Soria 9 era important perquè, quatre anys després d’instal·lar-se a Sevilla, el 1880 acompanyà l’estimat pal·li de la Macarena.

Devoció carmelitana
A Sevilla una altra germandat, la Quinta Angustia, havia tingut una vinculació històrica al Carme i el 1877 va quedar agregada a l’orde carmelità. El 1895 Font l’escollí per dedicar-li la marxa de processó que marcaria els cànons estructurals pels quals es regirà fins avui:
Banda de música acompanyant un dels passos a la recollida. Anys 40.
Al fons esquerra el pas d'El Cirineu. Foto Arxiu Daniel Pallejà
introducció breu, primer tema d’uns trenta compassos, el central que acaba modulant una nova tonalitat per repetir el primer –sencer o parcialment- i finalitzar amb el tercer o trio. La influència de Font fou excepcional no sols per les peces d’autoria pròpia sinó per llegar una nissaga de compositors per a
la Setmana Santa: el fill Manuel Font Fernández de la Herrán –el primogènit de sis i nascut el 1862 -, i els néts Manuel i José Font de Anta. El 1898, als pocs mesos de morir Josep, el fill, abans intèrpret del Soria i des de 1895 director de la banda infantil del ‘Asilo Hogar San Fernando’ de Sevilla, va dedicar-li una marxa, ‘A la memoria de mi padre’. Josep havia continuat al Soria fins a la mort. Així, Dimecres Sant del 1896 començà a acompanyar la germandat del ‘Buen Fin’ o ‘La Lanzada’ –del XVI-, fet de llarga continuïtat. Les marxes dels Font són partitures revestides per l’encís del color sípia i l’olor a paper vell.  Compàs a compàs, subratllen el valor dramàtic d’allò que il·lustren amb el llenguatge musical. Veritables simfonies de la Pasqua de Nissan que forniren models de futur.

Article publicat al Diari de Tarragona dissabte 22 de març de 2014 a la pàgina ‘Maireta i seitó’

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada