AMB UNA TONA A LES ESPATLLES

Per Jordi Bertran, gestor cultural

Els ganxos i els homes de sota dels passos, ara voluntaris, 

havien estat carregadors professionals

Foto: Lluís Miliàn. Diari de Tarragona

A les vuit del matí dels diumenges entre febrer i la Setmana Santa el moll de costa i l’escullera del port apleguen assaigs dels passos duts a les espatlles voluntàries dels germans que van estendre aquest ritus del Divendres Sant. Solament el misteri del Natzarè perpetuà fins a la democràcia la tècnica de carregar i fer caminar les imatges passionístiques. Avui, compartim la matinal amb la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió, coneguda com ‘la de Sant Joan’ per tenir-hi la seu oficial. Va ser la segona amb portants voluntaris i atresora alguns de llarga trajectòria.

Paco Gil n’és el capatàs, nom que rememora que fins a principis dels anys vuitanta aquesta era una feina assalariada sobretot dels descarregadors del port. Ha arribat el primer al tinglado 3 on desen els dos misteris de la germandat: el de la ‘burreta’ amb l’entrada de Jesús a Jerusalem i el titular de Jesús amb la creu. El Paco, jubilat, ha sortit amb l’entitat des d’aspirant i només ha fallat pel servei militar. Des del 1987 forma part dels portants, primer com a ‘ganxo’ -els homes que des de l’exterior carreguen part del pes- i des del 2000 mana els vint-i-vuit bastaixos. És l’autor de l’estructura de ferro dels passos actuals i d’una anterior en desús. Els seus dos fills el segueixen en la passió per la Setmana Santa.

Amenaça pluja però decideix assajar. La imatge que Jordi Amenós cisellà, a partir de l’original de l’aragonès Felipe Coscolla destruït en un incendi el 1973, surt coberta de roba i plàstics. Entre els que la balancegen, alguns han dut imatges anteriors de la germandat, com Tino Altés, Antoni Gabriel ‘Gabi’ i Òscar Piñas, tots tres des del 1988. Vuit ‘ganxos’ i dotze portants a l’interior, ben enfaixats, permeten que Jesús de la Passió s’alci al crit ferm del capatàs: ‘Esteu? Dalt!’. No fa massa anys aquest misteri duia els homes més baixos al davant i era dels que ‘s’amorrava’ cap a la part anterior. A l’inici de la dècada actual i per l’augment de pes amb la nova figura, el fuster i portant David Torres construí un sistema d’anivellament interior. L’enginy permet que els homes intercanviïn la posició, amb independència de l’alçada.

La rerabotiga dels assaigs

Els de Sant Joan enfilen l’escullera i passen davant del rellotge del port. Els assaigs tenen tres finalitats. La primera, acostumar-se al pes. Aquest pas suma 950 kg, entre imatge, peanya, canelobres i cortines. La segona, avançar compassadament. Per això, els crits de ‘Esquerra, esquerra!’ –que marquen el peu que ha d’avançar- i ‘Tots alhora!’ són els més escoltats. Si el grup funciona a una, el misteri no saltarà i el moviment serà idoni.  La tercera finalitat és conjuntar-se amb la banda de la pròpia germandat, que compleix 25 anys i que integren tarotes i timbals.  La música ha començat els assaigs un mes abans que el pas. ‘Preparats per baixar! Terra!’, crida Paco Gil. Entre tirada i tirada, els descansos serveixen per comentar les incidències, fumar una cigarreta o seure sobre l’estructura interior del misteri. Després de més d’una hora de camí, cap a tres quarts de deu, reemprèn el retorn cap al tinglado. Ara la banda marcarà el ritme ràpid i en quinze minuts Jesús serà a sopluig.

Després arriba l’indispensable esmorzar on es debat sobre l’assaig, la ciutat i la Setmana Santa. ‘Portar un pas és més un tema de sacrifici que no de força’, sentencia Emili Garcés ‘Maño’, amb vint-i-quatre anys movent Jesús sobre les espatlles. Una gran foto en blanc i negre del lloc d’assaig presideix la taula al Tòful de la Via Augusta. Els portants rememoren els mítics àpats al Ferromar i als Xiquets del Serrallo, on cassoles de peix i baldanes eren les senyores de la taula.

Article publicat al Diari de Tarragona dissabte 8 de març de 2014 a la pàgina ‘Maireta i seitó’