dissabte, 26 de març de 2016

UN CAPITÀ ENTRE ATXES I LLANCES



Enguany el Capità Manaies farà 50 anys. És l’Alfons Lorenzo Querol. En fa 45 que el conec. Primer al col·legi Sant Pau durant vuit anys. Després ell d’armat, i jo amb cucurulla amb l’Ecce Homo o sota el pas de la Passió. El 2008 i 2009 cooperàrem en la segona edició del llibre sobre els armats, escrit pel Josep M. Salvadó, un altre Capità Manaies.
Ara compartim el barri antic de Valls. Ell treballa de metge al Pius Hospital i jo a la vora miro de conduir el projecte del Museu Casteller de Catalunya. Avui m’obre el temple dels armats, al darrer pis de la Casa de la Sang, a la plaça del Rei. «És el nostre centre neuràlgic. Tot comença aquí». L’antiga vivenda del conserge de la Sang, el senyor Yepes, és el santuari custodi de la indumentària d’aquests soldats de Roma a Tarragona.

Alfons Lorenzo perpetua la institució tarragonina del Capità Manaies. Foto: Pere Ferré. Diari de Tarragona
L’evolució
El capità de les manaies, rememorant les antigues alabardes que aquesta tropa duia fa segles, parla amb devoció de l’evolució de la seva relació amb la Congregació de la Sang. «Quan vaig començar el 1983, ens vestien a la sala de juntes. Tot era molt seriós i acollonia una mica. Cerimoniosament els senyors de la Sang ens anaven col·locant la indumentària».
L’Alfons retrata uns armats que ja no eren professionals, com els de l’ètnia gitana que pervingueren durant dècades, ni els mercenaris solament governables per capitans amb aroma atàvic com Pau Espinosa o Bonaventura Recasens ‘Ventureta’, ni els alumnes de la Universitat Laboral ni els marcials soldats de lleva magistralment cohesionats per aquell tros d’home que fou Josep Fornós.
Els armats dels vuitanta eren tota una altra generació sota l’empara de Josep M. Salvadó. Però el ritual de vestir seguia destil·lant l’època dels professionals. No fou fins que els manaies ocuparen la vivenda del conserge, quan es pot parlar d’una certa autonomia i d’una major confiança en ells per part de la junta de la Sang.

Predileccions de Divendres
El nostre Capità té els seus moments preferits del Divendres Sant. «Els instants de canviar-se en aquesta sala i de sortir a la terrassa són la foto prèvia», assegura. Ens mostra el tresor amagat des d’on gairebé toquem el Pretori amb el fons de la Mediterrània. També s’hi veu la baixada de la Peixateria.
«Un altres moments molt estimats són les primeres reverències al Sant Crist a l’interior de l’església de la Sang, i les últimes quan s’ha acabat la processó», confessa. Durant el Sant Enterrament, es queda amb els acataments a la imatge del Crist a la Rambla Nova. Sobre aquests, detalla «la baixada important d’espectadors produïda a partir de la retirada dels palcos, tot i que potser darrerament s’ha recuperat una mica».
Els ulls de l’Alfons destil·len passió en parlar de la recollida dels passos a primeres hores de la tarda. «Són moments de salutació i respecte a cadascuna de les imatges, totes per igual», explica.
Al seu grup i a ell es deu la sòlida imbricació dels armats en la congregació. L’Alfons recuperà la figura de la creu nova i liderà la creació de passades com l’encreuament avançat, la formació i passada de tres, la cadena de tres o de quatre, i la piràmide. Des del 1998 és el Capità d’un grup molt estable. El principal repte d’aquesta dècada ha estat el nou vestuari, «amb un equilibri entre una major fidelitat històrica i l’estètica de la tradició tarragonina», segons Lorenzo.

Ahir, Divendres Sant, el Capità Manaies tornà a portar Jesús pres i condemnat a mort pels carrers d’aquesta Tarragona esdevinguda Jerusalem. Amb una tropa de ferotges armats, el conduí a la crucifixió però després el va estimar infinitament. Cada any esdevé el capità del silenci, que anhela canviar el vermell de la sang per la blancor de la pau. Fa 50 anys que m’ho diu a cau d’orella.

Publicat al ‘Diari de Tarragona’ el 26 de març de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada