dissabte, 20 de febrer de 2016

ELS HOMES DELS MISTERIS



Manllevem el títol a Ferran de Querol i de Bofarull (1857 - 1935). La seva novel·la ‘Herèu y Cabalé. Costums tarragoninas’, editada a Tarragona per l’Estampa de Francesc Sugrañes el 1903, conté el quadre costumista més ric en detalls de la processó del Sant Enterrament. N’és la narració literària més antiga.
«Els homes dels misteris» són els que els traginaven el 1872, data en què situem l’escena de Querol. També rebien el nom de «portants», que s’ha imposat. Ja aleshores aquesta era una funció explícita.
Tot i que probablement tots eren carregats a coll, els mots de l’escriptor, alcalde de Tarragona, president provincial i diputat a Madrid, descobreixen quins empraven aquesta tècnica amb plena certesa. Del Natzarè de l’època en diu: «lo del ‘Nazarero’, tremolant, la esculptura luctuosa y la creu que porta al coll, pel brandeig del tabernacle». Era una sola figura vestida, la titular.
L’altre era el Sant Sepulcre, també una única imatge, la talla actual: «lo Sant Sepulcre passa, bressat pel moviment ondulatori que la preciosa carga imprimeix als portants». La tremolor arran del brandeig denota el moviment d’aquests tabernacles sobre les espatlles.
El del Natzarè fou reformat notablement el 1907 per la nova germandat de Jesús Natzarè, en sumar-s’hi les figures de les Tres Maries, de l’escultor barceloní Josep Rius Mestres (1866-1958). En canvi, el Sant Sepulcre es perpetuà amb una sola imatge. Ambdós foren traginats a coll, el primer fins avui i el segon durant alguns anys després de la guerra civil.
En la narració de Querol apareixen altres misteris. Imatges fotogràfiques posteriors certifiquen que la tècnica de càrrega era la mateixa. Dels que estan integrats per escenes amb diversos personatges, el més antic és el «misteri dels pescadors».  Com a llicència literària, Querol en fa una síntesi entre l’Enterrament i la Pietat, però sabem que els homes de la mar duien el primer. El testimoniatge de Josep Pons, secretari del gremi el 1835 i alcalde de marina el 1866, permet datar-lo el 1826 com obra del tarragoní Vicenç Roig Besora «Vicentó» (1764-1837).

El 1858 el "misteri dels pescadors" adoptà la frontalitat que crearia escola local. Foto: Arxiu Daniel Pallejà

Frontalitat revolucionària
Aquest pas, el de més personatges, experimentà dues reformes el 1858 –passant de cinc a set imatges en una innovadora disposició frontal en l’esplendor de l’ofici quan els pescadors arriben a bastir castells de nou pisos- i el 1902, amb nova peanya, que arribarà a la guerra civil. Fotografies d’Hermegild Vallvé de 1925, les publicades per Jaume Benages i Rafel Calle a ‘Tarragona, segle XX, a través de les postals’, o per Daniel Pallejà a l’imprescindible setmanasantatgn.blogspot.com , informen que era carregat per ganxos a l’exterior i per homes rere els faldons.
Amb imatges de vestir i cabell natural, la morfologia frontal del misteri dels pescadors gestada el 1858 serví de pauta per a la transformació del Natzarè el 1907, llegada fins avui. També per a peanyes noves com la dels Assots de 1906, o misteris com La Pietat de 1910, els nous Assots de Josep Campeny de 1914 i l’Ecce Homo de Rius de 1918. Els dos darrers passarien a rodes cap a 1925.
Quan el 1936 fou cremat el pas de la mar, el Natzarè perpetuà la tècnica de carregar a espatlles les composicions de diverses figures.  Malgrat que a la postguerra altres es portaren d’aquesta manera, n’arribà a ser el testimoni solitari sense el qual no hauria estat possible una fidel recuperació del sistema patrimonial de la càrrega de les escenes de la Passió.  És l’únic sempre dut a coll.
Passada la guerra civil, els Marejants traginen a espatlles el nou Enterrament, retrobant la tècnica patrimonial salvada pels Natzarens. El 1956 hi posarien rodes i el 1990 reprendrien la tradició.

Publicat al Diari de Tarragona (www.diaridetarragona.com), dissabte 20 de febrer de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada