EL CATALÀ SEDUCTOR DE SEVILLA

Per Jordi Bertran, gestor cultural

Josep Font Marimon

Fins a mitjans del segle XIX les processons de Setmana Santa eren acompanyades pel silenci o per músiques de capella, a Catalunya principalment amb instruments d’arrel. El romanticisme va empeltar-les de nous trets estètics peculiars que es perpetuarien. La música en serà un d’essencial i anirà del bracet d’una formació en expansió: la banda. Aquesta tingué una vinculació notable a les tropes de guarnició en cada localitat. El romanticisme estructurà un acompanyament fúnebre per als passos. Inicialment adaptà marxes de clàssica. El segon moviment de la simfonia núm. 3 ‘Heroica’ de Ludwig van Beethoven a principis del XIX, la gran marxa fúnebre de Franz Schubert (1826), la de Sigismond Thalberg (1845), ‘Joana d’Arc’ de Charles François Gounod (1873), ‘Sigfrid’ de l’òpera ‘El capvespre dels déus’ de Richard Wagner (1876), i ‘Mort d’Ases’ o segon moviment de la suite núm. 1 ‘Peer Gynt’ d’Eduard Grieg (1876). Les que han tingut més transcendència i han estat perpetuades per les bandes són la marxa fúnebre de Frédéric Chopin al segon moviment de la sonata per a piano núm. 2 (1839), i ‘Ione’ del compositor italià d’òpera Errico Petrella (1858). Aquestes melodies transmeten sobrietat, tristesa, recolliment i respecte a les imatges.

Pas de la Quinta Angústia (Sevilla)

Però el romanticisme tendia a la floritura estètica i la marxa fúnebre en mans dels directors de banda caminà cap a una atmosfera menys tràgica que la dels clàssics. També un bon nombre de compositors virà cap a noves partitures. La tradicionalització d’aquestes tonades volgué que fos un català instal·lat a Sevilla qui marcà la tendència en la música de processó d’aquella Setmana Santa i, per extensió, a tota la península. Fou Josep Font Marimon, nascut a Puigcerdà, a la Cerdanya, el 16 de novembre de 1839. El 1853, amb catorze anys, va ingressar a la banda de música del Regiment d’infanteria Soria núm. 9, on desenvoluparia la carrera artística i professional excel·lint com a intèrpret de trompa fins arribar a ‘músic major’ o director, el 28 de maig de 1875. Eren temps convulsos i Font participà a la tercera guerra contra els carlins en batalles a terres de Castelló (1873-74), Treviño –Burgos- el 1875 i Elgueta –Guipuscoa- el 1876. Obtingué diverses condecoracions com la gran creu d’Isabel la Catòlica. 

Autor de marxes

Acabada la carlinada, l’abril de 1876 el Regiment Soria, amb Font a la direcció de la banda, fou traslladat a Sevilla. Allí va composar marxes de pas lent per a la Setmana Santa: ‘Carretería’ el 1887 –perduda- i ‘Quinta Angustia’ el 1895. Es tracta de les primeres dedicades a confraries concretes, que encara atresoren els dos millors passos de misteri –és a dir, amb escena- de Sevilla. La ‘Carretería’, fundada el 1550, conserva un sabor romàntic extraordinari amb un pas amb les tres creus i talles de notables autors del XVII. La Quinta Angustia, del XVI i vinculada a antigues nissagues ciutadanes, atresora un Crist de l’escultor Pedro Roldán del 1659, sols subjecte a la creu pels blancs sudaris. Les dots de Font impregnaren les marxes d’un to operístic, après com a intèrpret en els concerts cívics de la banda del Soria, esdevenint el precursor d’un innovador estil de composició. El fet que dediqués les marxes per a banda de música a dos misteris de Crist i no a marededéus solitàries evidencia que el director havia fonamentat la cultura confrare en les setmanes santes catalanes estructurades en processons generals que expliquen la Passió completa, com en el cas de Tarragona, on precisament el músic català residí quatre anys. La conformació d’un nou sentit cívic pel qual travessava la Setmana Santa de Sevilla fou el marc ideal per a l’embolcall operístic i romàntic de Font. 

Article publicat al Diari de Tarragona dissabte 15 de març de 2014 a la pàgina ‘Maireta i seitó’